Manuel Valls, l’home que no perd pistonada

ParísLa possible candidatura de Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona és, en essència, una oportunitat de futur per a l’ex primer ministre socialista francès. La carrera política a França va in decrescendo per a qui durant més de dos anys va governar el país veí sota la presidència de François Hollande.

Des de principis del 2000 i fins al 2012, Valls va ser alcalde d’Évry i diputat del departament de l’Essonne, a la regió de l’Illa de França. Malgrat que de jove es va adherir al Partit Socialista (PS) francès, Valls és econòmicament liberal i políticament autoritari. Un posicionament que va fer palès durant el quinquenni d’Hollande (2012-2017), en el qual va ser primer ministre després d’ocupar el ministeri de l’Interior. El seu tarannà no va agradar als electors socialistes, i d’esquerres en general, que van votar Hollande en oposició a Nicolas Sakorzy. Fins i tot alguns el van batejar com a Sarkozy de l’esquerra.

Si bé Valls era la personalitat política preferida dels francesos mesos després d’entrar a l’executiu d’Hollande, la seva popularitat a França no ha parat de baixar des de llavors. La seva ambició de poder i el seu demostrable oportunisme no l’han ajudat a sortir del pou de la impopularitat.

Així ho proven les jugades -algunes d’elles inimaginables- d’estratègia política que ha fet Valls des de finals del 2016. La primera, quan Hollande va anunciar que no es presentaria per optar a un segon mandat. La renúncia a la reelecció de l’expresident va deixar el camí lliure al llavors primer ministre, a qui li va faltar temps -quatre dies- per presentar la seva candidatura. El projecte feia mesos que es coïa entre bastidors, i només faltava que Hollande es decidís pel no i que ho oficialitzés.

La seva relació amb Macron

La segona jugada de Valls va marcar un punt d’inflexió en l’opinió pública. En la segona volta de les primàries de l’esquerra francesa, el gener del 2017, Benoît Hamon es va imposar davant l’ex primer ministre, que va obtenir una simbòlica clatellada d’una part de l’electorat d’esquerres. En tot cas, el socialisme ho tenia difícil per presidir de nou França: fins i tot abans de conèixer el guanyador, les enquestes van posicionar el candidat socialista en la cinquena posició. Així doncs, a un mes de la primera volta de les presidencials, Valls va anunciar que votaria Emmanuel Macron, incomplint la promesa dels candidats a les primàries de fer pinya amb el guanyador, fos qui fos. Valls va justificar la decisió per evitar que l’extrema dreta de Marine Le Pen arribés a l’Elisi. Hamon va dir llavors d’ell, sense mencionar-lo, que forma part dels polítics que van “on va el vent”.

Un apunt més que té una particular significació en aquest inesperat suport electoral: és vox populi que Valls i Macron, que va ser ministre d’Economia, no se suportaven quan treballaven junts durant el quinquenni d’Hollande.

Adeu al Partit Socialista

La tercera jugada va arribar quan Macron es va proclamar president. Dos dies després, Valls va dir que el PS estava mort i va anunciar que formaria part de la majoria presidencial de cara a les legislatives. El partit de Macron va rebutjar la seva proposició, però no va oposar-li candidat als comicis. Valls ocupa des de llavors un escó a l’Assemblea Nacional, però no és membre de cap formació -al juny va deixar el PS.

La seva veu ha perdut força políticament, però no es cansa de pronunciar-se sobre gairebé tot perquè l’única cosa que vol és “l’èxit del quinquenni i l’èxit de França”. Ara només li falta reconèixer que també aspira a un altre èxit: el propi. I a qualsevol preu.