Manel Esteller: “Investigo pel desig intern de guanyar, com Messi”

La seva especialitat és l’epigenètica, que estudia com l’ambient i la història de l’individu influeixen sobre els seus gens i la seva transmissió. Què han descobert?

La genètica és l’abecedari, i l’epigenètica seria l’ortografia de la genètica, o sigui, l’accentuació, les cursives, les helvètiques; això és l’epigenètica. Explica, per exemple, com dues persones amb el mateix material genètic, com ara dos bessons, poden ser diferents i tenir malalties diferents. Nosaltres tenim una herència que ens ve del nostre material genètic, que és l’ADN, i ens dóna una tendència a ser, fer i tenir un aspecte determinat. Això es pot modular ambientalment. Després hi ha una pregunta més complicada, i és que això que hem modulat en vida, podem passar-ho als fills. Segurament això es manté unes tres generacions, i després, si desapareix el que ha provocat aquest canvi, això desapareix. Per tant, hi ha una genètica que ens defineix als humans, i una epigenètica que s’hi suma per donar més gustos i colors a la humanitat.

Factors ambientals. Quins poden ser els que més ens poden fer emmalaltir?

Ara estava pensant en això que la gent diu, que al final els matrimonis s’acaben assemblant. Potser s’acaben assemblant perquè comparteixen un ambient i això modifica els seus gens. Quines són les coses que ens fan canviar més? Nosaltres vam estudiar uns bessons. L’un va començar a fumar i l’altre no, i podies veure, a través de l’ADN, que havia passat alguna cosa. ¿Altres canvis importants? Si prens molt el sol, el que fa és danyar l’ADN, el pot arribar a trencar. Però abans el que fa és canviar els accents, si és obert el fa tancat, per dir-ho d’aquesta manera. Això ho fa molt més ràpid, i s’associa amb més risc de tenir tumors com el melanoma, que està creixent molt precisament per pells molt blanquetes que no havien estat mai tan exposades al sol com en els últims decennis.

Vostè, per saber com està una persona d’epigenètica i herència, ¿en què es fixa?

En com pot ser que aquesta persona tingui 75 anys i no es vulgui jubilar. En canvi en veus d’altres que ja es voldrien jubilar als 35. Hi té molt a veure l’activitat cerebral. El món de l’epigenoma del cervell és la gran última frontera de la biomedicina. Continuem fent molt càncer i en curem el 60%; de malaltia degenerativa no en curem ni una. Hem d’apropar-nos a curar-ne com a mínim una de cada quatre. És la gran frontera dels pròxims anys.

He llegit que hi ha un especial pic d’incidència del càncer entre els 60 i els 65 anys. Què passa en aquesta franja d’edat?

Que s’han acumulat prou alteracions al llarg de la vida perquè aparegui un tumor. I que hi ha més càncer, globalment, en números, perquè vivim més temps. Un càncer és un procés que, segons els casos, pot requerir cinc o deu anys. Dels 60 als 65 anys hi ha un pic de càncer perquè l’acumulació d’alteracions es nota més. A més, aquesta franja d’edat està augmentant en dones, les que van començar a fumar als anys 70. El càncer de pulmó en dones és més freqüent que el de mama, això la gent no ho sap. I la lluita contra el càncer de mama ha sigut un dels grans avenços que hi ha hagut. Quan vaig començar a estudiar coses de genètica, recordo supervivències d’un 30% o un 40%. Un 60% es morien. Ara hi ha una supervivència del 75% o el 80%, gràcies a la detecció precoç. Els tumors es troben cada cop quan són més petits, perquè la dona és a la dutxa, es toca el pit, nota un bony i va al metge. Abans no es feia, això. De vegades ho fa la parella, també. La leucèmia abans era incurable, i es va trobar una alteració, que té un fàrmac acurat per tractar-la, i ara se’n cura un 90%.

Quina previsió fa que algun dia, de la mateixa manera que hem reduït el risc de morir de càncer de mama o de leucèmia, passi el mateix amb altres tipus de càncers?

Les dades globals diuen que cada any es curen un 2% més de pacients de càncer. Si ara se’n cura un 60%, i fem les matemàtiques, vol dir que en els pròxims 10 anys arribaríem al 80%, i en els pròxims 20, al 100%. Però això són dades globals. En el càncer de testicle, la quimioteràpia ha fet curar aquests homes joves que morien tots. Ara se’n salven un 95%. Determinades leucèmies, com la infantil, es curen en el 80% dels casos per la introducció d’una quimioteràpia efectiva. Però en el cas del pàncrees, el pulmó, el cervell... Encara se’n curen només un 5% o un 10%.

La lluita contra el càncer deu ser un motor extraordinari per anar un diumenge al matí a alimentar cèl·lules i ratolins, no?

Sí [riu]. A mi m’agrada també treballar els diumenges, perquè puc treballar tranquil·lament i pensar. No obstant, la cosa més important per fer-ho sempre és el desig intern. Has de tenir un desig intern, com el de Messi de guanyar títols. No per ser famós o guanyar més diners; és el desig intern de guanyar, com aquells exploradors que anaven a un riu, després a una muntanya, després a l’altra... Jo de vegades he anat a treballar un dia que era festa perquè no m’havia adonat que era festa.

Vostè és un dels principals investigadors del món, segons la Universitat de Stanford. Hauria pogut escollir laboratori i va decidir quedar-se aquí. Fins i tot va declarar fa un parell d’anys que, amb la independència, Catalunya tindria més recursos per investigar. ¿Se sent prou reconegut en la seva feina?

He tingut la sort de ser reconegut. Seria bo per a tothom, també per a mi, que hi hagués millors investigadors encara, perquè competiríem millor i tindríem més recursos internacionals, que necessitem per créixer. Part del finançament del nostre laboratori ve d’Europa, i hem de competir amb els mitjans dels suïssos, els anglesos, els alemanys per la mateixa bossa de finançament. M’agradaria tenir més suport i una aposta decidida. Moltes malalties no les pots posar en un horitzó de quatre anys, que és l’horitzó polític de les coses. Les has de posar en un horitzó de dotze anys. El conseller Mas-Colell ha sigut clau per a la supervivència de la recerca a Catalunya, perquè sap quina és la rellevància econòmica i social de la ciència.

Quant temps ha de dedicar a buscar diners?

Més del que voldria. Una tercera part del meu temps, i això està augmentant en els últims anys. A més, no és només buscar diners, sinó buscar-ne amb un zero menys. Si fos als Estats Units, en comptes de buscar 10.000 euros, en buscaria 100.000. La recerca no és un luxe, sinó una necessitat. No es tracta d’injectar diners a la recerca quan hi ha bonança, sinó de fer-ho quan hi ha crisi. Tu pots eliminar tota la recerca i això no serviria de res de cara al pressupost general. Per tant, per aquesta lògica pots doblar la recerca, perquè per al pressupost general no significaria res però per a la recerca significaria molt.

Quin pressupost té vostè?

Un projecte amb cara i ulls en un laboratori per un any acostuma a costar uns 75.000 euros. I busco diners amb entusiasme. Provinc d’una família de la qual sóc el primer universitari, perquè hi ha un sistema social que permet estudiar amb beques. Un sistema que està en perill, una altra vegada. Per això vaig a parlar molt als instituts, perquè no podem perdre el talent d’un nen o una nena que siguin bons i no tinguin diners per anar a la universitat. Aquest nen o aquesta nena seran els que ens trauran les castanyes del foc, els que trobaran la cura a la malaltia de Huntington, els que trobaran la manera de fer dolça l’aigua salada... La primera generació ha de tenir alguna cosa especial perquè, si no, no hauríem sortit d’allà dins. Som els mutants, els alterats. És molt similar al moment en què les dones van irrompre en molts àmbits. Les primeres devien tenir un caràcter excepcional.

Ara que m’ha parlat de la seva família, vaig llegir que la seva mare va tenir càncer. Com ho va viure?

Amb naturalitat. Amb preocupació, perquè en aquella època el càncer tenia una taxa de curació baixa, al voltant del 35% o el 40%, però ella va tenir la sort de tenir una operació molt ben feta i ha pogut estar bé fins ara. A la meva família, com en totes, hi ha hagut moltes malalties. No han suposat un estímul especial per a mi, però se sumen al desig intern de fer coses. La meva mare va tenir càncer de mama, el meu pare càncer de pròstata ara, un tiet amb limfoma, un altre avi amb càncer de ronyó... La meva àvia amb Alzheimer, un altre avi amb leucèmia. Hem de ser conscients que la malaltia és intrínseca a l’ésser humà. El que volem fer nosaltres, els investigadors, és que puguem viure el màxim de temps en les millors condicions de qualitat de vida. No volem, ni crec que puguem fer-ho, que la gent visqui més enllà del que toca.

Els nens veuen Messi i volen ser Messi. A una persona com vostè, que es passa el dia en un laboratori, d’on li ha vingut la vocació?

Quan la ciència va deixar d’estar al costat de les esqueles al diari, això va ajudar molt. Quan als mitjans de comunicació el periodista científic és una persona amb una mínima rellevància dins del mitjà, això ajuda. Quan a Porca Misèria surt una protagonista que és científica de l’Hospital Clínic, també ajuda.

No em digui que Porca Misèria va generar vocació.

Sí, i el CSI. Tinc estudiants que miren xerrades de científics mitjançant YouTube.

Com va ser la seva experiència americana?

Després de Catalunya, per a mi l’altre gran país són els Estats Units. Allí, la primera virtut és la imaginació, i la segona és que, si tu ets bo en una cosa, no els importa d’on véns ni en què creus: et donaran suport. Aquesta recompensa de l’excel·lència és clau. Sempre dic que s’ha de recompensar l’excel·lència i garantir uns serveis mínims de tot, perquè ningú quedi fora del sistema. Però, per començar, l’excel·lència és clau.