L'home va evolucionar a base de cops de puny

MadridCientífics de la Universitat de Utah han arribat a la conclusió que els trets facials masculins són una defensa contra les baralles a base de cops de puny. Els ossos trencats de forma més freqüent durant els enfrontaments a base de cops de puny van guanyar més força en els inicis de l'evolució de l'homínid. Es dóna la circumstància que aquests ossos són els que, en l'actualitat, mostren les principals diferències entre homes i dones.

El treball de la Universitat de Utah, que ha estat publicat a la revista 'Biological Reviews', argumenta que els reforços es van desenvolupar enmig de la lluita per les femelles i els recursos, cosa que suggereix que la violència va conduir cap a canvis evolutius claus. Els estudis fòssils portats a terme en aquesta recerca mostren que els australopitecs, antecessors immediats de l'home actual, tenien estructures facials sorprenentment robustes. "Tot i que els trencaments de mandíbules són habituals, no suposen un problema especial per a la medicina moderna. En canvi, fa quatre milions d'anys un trencament de mandíbula suposava una lesió fatal: el ferit no era capaç de mastegar el menjar i acabava morint de fam", explica l'autor principal de l'estudi, David Carrier.

Però no només la mandíbula, sinó també les galtes, els ulls i les estructures del nas són els receptors de cops més habituals en una baralla a base de cops de puny i són, també, els que més han sortit protegits pels canvis evolutius. Aquests són els ossos que mostren la majoria de les diferències entre homes i dones. "En els éssers humans i els grans simis en general, els homes són més propensos a ficar-se en baralles i, per tant, són els homes els que tenen més probabilitats de patir una lesió", ha indicat l'expert, que destaca com la menor necessitat de protegir-se ha alterat els trets físics: "Els nostres braços i part superior del cos no són tan forts com ho van ser en els australopitecs".

Els primers homínids van ser els primers primats les mans dels quals van evolucionar de forma que van poder formar un puny i, per tant, clavar un cop de puny. Durant molts anys, aquest tret va ser considerat com una adaptació a una dieta dura, com les nous, les llavors i les herbes. Però les troballes més recents, després d'examinar el patró de desgast i els isòtops de carboni, han posat en dubte aquesta hipòtesi de l'alimentació. El treball de Carrier proposa que no va ser l'alimentació la que va desenvolupar aquesta força, sinó que va ser la competència violenta el que va exigir el desenvolupament d'aquestes fortificacions facials.