La manca de vocacions obliga els religiosos a reinventar-se

BarcelonaFlorenci Bové va fer-se germà marista molt jove. Volia ser educador, però com que el seu fort era organitzar la gent i estar pendent dels detalls, amb 23 anys ja dirigia la formació dels seminaristes. Abans dels 30 el van fer cap d’estudis d’una de les escoles que la institució té a Barcelona. Aleshores es va enamorar. Com que era un amor correspost, el Florenci va deixar la congregació, es va casar i va formar una família. Des d’aleshores és un exemple de l’ideal que busquen els religiosos: persones no religioses que estiguin compromeses amb la missió. Tan bon punt va deixar de ser marista, els germans d’una altra congregació, La Salle, que ja el coneixien, li van donar les claus de l’escola de la Bonanova perquè en fos el cap d’estudis. Així ho va fer durant 28 anys, fins al curs passat.

“Des de petit havia tingut clar que la meva vida estava dedicada als nanos i als joves i potser aquest canvi d’estat em va ajudar a purificar-me, a viure amb més plenitud el que intuïa”, explica. Cada vegada hi ha menys religiosos, i els que hi ha es fan grans, però les obres de l’Església segueixen cobrint el que el sector públic no abasta. Necessiten persones amb una voluntat de servei i una convicció tan profundes que puguin implicar-se en aquestes obres sense fer els vots de castedat, obediència i celibat, com l’exgermà Bové.

Què fa l’Església avui

Les congregacions i diòcesis de Catalunya tenen avui 434 escoles i 785 obres socials. Les escoles acullen 264.000 alumnes aquest curs, que representen un 26% dels estudiants d’ensenyaments obligatoris, batxillerat i formació professional. Les obres socials van atendre 426.976 persones l’any 2014, segons l’ Enquesta a les entitats socials de l’Església, presentada al mes de gener. D’aquest gairebé mig milió de persones ateses en obres socials, el 63% eren adults, un 19% eren infants i joves i un 18% eren persones grans. En tots els casos estaven en risc d’exclusió social.

El president de la Unió de Religiosos de Catalunya i vicari provincial dels claretians a Catalunya, Màxim Muñoz, explica aquest gran volum de missions per la quantitat de vocacions que hi va haver durant la postguerra, quan “el cristianisme era sociològic i era senzill mantenir una vida religiosa perquè hi trobaves una estructura forta”. Aquella generació, nombrosíssima, va arribar a cobrir moltes necessitats, però ara que es torna al que ha sigut la vida consagrada tradicionalment -“una opció minoritària”, segons Muñoz-, sorgeix la incògnita de si les missions sobreviuran.

La manca de relleu coincideix amb un nou paradigma de l’acció pastoral. En l’informe de les entitats, per exemple, no hi apareixen les paraules caritat o evangelitzar i per contra es parla de projectes d’acompanyament, empoderament i treball comunitari. Han canviat les prioritats i el propòsit ja no és predicar. Tampoc a les escoles. El temps del colonialisme ha passat. “No cal convertir ningú, però seguim educant cristianament totes les dimensions de l’alumne, inclosa l’espiritual”, apunta Javi Núñez, delegat de pastoral de La Salle a Catalunya, on tenen la titularitat de 23 centres que sumen 20.000 alumnes. El seu homòleg als jesuïtes a Catalunya -nou escoles i 13.000 alumnes-, Enric Puiggròs, ho veu igual: “Jo no busco fer jesuïtes, sinó acostar l’Evangeli als joves i que puguin decidir què fan amb la seva vida”. Josep Buetas, codirector del secretariat de laics de l’Institut dels Germans Maristes -nou escoles i 10.000 alumnes al país-, entén que el repte és ajudar cadascú a trobar el seu lloc al món. “Ser marista és una opció que es pot viure també com a laic, en comunió profunda amb els germans”, apunta. “Ens equivocarem si mirem només els números de vocacions religioses”, remarca Núñez, germà de La Salle, “perquè ser cristià és estar al servei, i això cadascú pot fer-ho d’una manera diferent”. Els lasal·lians han sigut pioners a l’hora d’institucionalitzar aquest perfil amb la figura dels associats. Són mestres i altres treballadors de les escoles que agafen compromisos formals amb la congregació, sense consagrar-se.

La pregunta és si n’hi haurà prou. Segons Puiggròs, jesuïta, els laics tenen famílies i obligacions i no se’ls pot demanar la plena disposició que es reclama a un religiós. Al claretià Muñoz li preocupa com transmetran l’espiritualitat i el carisma les onades de professors que ja no hagin conviscut amb un religiós. Buetas, laic marista que ha visitat mig món per veure com s’organitzen les obres del seu institut en aquesta transició, hi treu ferro i explica que al Canadà ja hi ha escoles maristes sense germans, perquè els mateixos seglars, agraïts del que han rebut, han assumit la missió quan els religiosos s’han fet grans: “Hi haurà obres maristes mentre hi hagi maristes, siguin laics o religiosos”, diu. Florenci Bové va més enllà quan afirma que ha vist seglars que mostren més implicació amb el projecte lasal·lià que alguns germans: “Què és donar el 100%? ¿És una qüestió de temps, de cor o d’actitud? No li veig limitacions, a un laic”, assegura aquest exmarista.

La mística de la perifèria

L’altre canvi dels religiosos ha sigut qualitatiu. Sense tantes mans, Puiggròs té clar que s’han de poder “triar presències”, veure on es pot fer de “multiplicadors”. “Abans, quan érem moltes [germanes], només fèiem escoles. Ara que som poques i que la majoria som velles, no saps la quantitat de coses que fem. Des de la vellesa, la pobresa i la petitesa hem arribat més lluny que mai”, diu la teresiana Viqui Molins. Ella té 80 anys, treballa amb presos, drogoaddictes i prostitutes, i per això va rebre la Creu de Sant Jordi aquest 2016. Les teresianes tenen comunitats a la Zona Franca, Sant Cosme (el Prat), Can Vidalet (Esplugues), el Gornal (l’Hospitalet de Llobregat) i el Raval, on és ella. “Hem anat a viure a les perifèries perquè és on hi ha la gent que ho passa pitjor”.

La paraula perifèria no és casual. El setembre del 2013 el papa Francesc va demanar als fidels que sortissin de si mateixos per anar a les perifèries i molts van veure la seva feina reflectida a la frase. D’exemples n’hi ha molts, com el de la teresiana catalana que se’n va anar un any amb un matrimoni a Idomeni, a la frontera grega amb Macedònia, o bé el projecte conjunt de missió compartida dels germans de La Salle i els Maristes amb els menors més vulnerables de Beirut, al Líban, iniciat l’abril del 2015.