Malviure en una rebotiga: "La meva vida s'ha cremat, ho he perdut tot"

Barcelona"Totes les desgràcies em passen a mi". És la sensació que té la María després d'un mes fatídic. Va arribar de Bolívia fa 16 anys i era "feliç". Té 48 anys, treballa amb un contracte laboral atenent persones grans i té la família a casa, fins ara en un pis al carrer Rosselló de Barcelona. El seu fill, la seva jove, els dos nets i una cosina. S'havien d'estrènyer el cinturó per arribar a final de mes, però anaven fent. Pel camí hi havia hagut obstacles, com una dura separació amb la seva exparella, però estava bé. El primer mal presagi d'aquest cúmul de desgràcies va ser una moto. Un ciclomotor que la va atropellar fa un mes i que li ha deixat forts dolors. Va ser el mal el que la va fer llevar a les cinc de la matinada el dimarts 29 de novembre. Buscava calmants i va veure foc, unes flames que ja cobrien una calaixera del menjador i s'expandien ràpidament.

Va intentar-ho tot. Aigua, draps molls... però les flames només creixien i a la María cada vegada li feia més mal el braç, encara ressentit de l'atropellament. Va trucar als Bombers i va demanar auxili. "Cridava molt fort per l'escala, però ningú contestava". Normalment eren sis a casa, però aquella nit només hi havia la jove, la Cati, i la seva neta Kimberley. Les va anar a buscar i les va portar a fora del pis. "Vaig buscar extintors a les zones comunes, però no n'hi havia", relata. Va voler anar a la seva habitació a buscar les ulleres perquè no hi veia gens, però li va caure una làmpara en flames a sobre. "Vaig caure a terra i no em podia moure. Vaig passar molta por". Es va poder aixecar i sortir. Només quedava esperar els Bombers.

La van traslladar a l'hospital per tractar-la per la inhalació de fum. L'escenari que va veure en tornar a casa era desolador. Cendres i més cendres: "La meva vida cremada. Ho he perdut tot", explica sense poder-se aguantar les llàgrimes. Es desfà quan parla dels àlbums de fotografies que no podrà tornar a fullejar, una marededeu d'Urkupinya a qui no podrà tornar a resar i uns vestits tradicionals de Bolívia que mai més es podrà tornar a posar. També se li havien cremat els estalvis, que guardava en efectiu. Li quedava la família, estaven tots bé, però sense un lloc a on anar i amb una curta llista de coneguts a qui trucar.

Solidaritat a l'escola

Els serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona els van oferir un alberg. La María explica que no hi podia portar les seves dues netes de set anys, que no hi haurien estat bé. A més, afegeix, només s'hi podien quedar tres dies. El seu fill treballa a Mercabarna i el seu cap té diverses fruiteries. Els va dir que en un d'aquests locals hi havia uns baixos buits que havien sigut unes oficines. Han passat allà les últimes deu nits –una nit no podien obrir la porta i es van acabar dispersant per alguns pisos de coneguts–. A finals de mes n'han de marxar. No és un espai habitable, ni de bon tros. Quan hi van arribar només hi havia quatre cadires, algunes pissarres blanques encara amb els últims apunts dels que havien ocupat les oficines abans de la mudança i una desena d'estanteries buides. És gran i fred, difícil d'escalfar i sense llits. La col·laboració dels pares de l'escola de les seves netes ha sigut fonamental: gràcies a ells tornen a tenir roba, matalassos, menjar i alguns electrodomèstics, entre els quals tres calefactors que es posen ben a prop del llit quan van a dormir.

Això no ha evitat que estiguin tots refredats. Sobretot la Kimberley, que els últims dies gairebé no tenia veu. Quan arriba del pediatre, agafa uns folis i es posa a dibuixar. Qui és? "És la protagonista d'una sèrie per a adults". Qui? "La Dimecres Addams". I ja la pots veure, la sèrie? "Només amb la meva mare". De tant en tant s'aixeca i va a una calaixera, que obre amb delicadesa. Hi ha moltes nines. Els hi han donat els companys de classe, perquè les seves es van cremar. Igual que el calendari d'Advent que feia dies que volia encetar. Ara en té un de nou que corona la calaixera.

Contractes

Al cap d'uns dies, la María va tornar al pis cremat. La immobiliària la va acabar d'enfonsar: "Em van dir que devia 6.000 euros. Jo ho he pagat sempre tot!", exclama enfadada. I li van oferir un acord: ella firmava la dissolució del contracte i li perdonaven aquest deute, que ella reitera que no existeix. De mala gana ho va acceptar, però es va trobar, de nou, amb un altre despropòsit: "Em van dir que havia de contractar un contenidor per buidar tot el material cremat. Jo, amb uns diners que no tinc. Com ho faig?", es pregunta indignada.

Mentrestant, les gestions se li acumulen a la taula i volta per totes les immobiliàries de Barcelona preguntant per pisos barats. A l'Ajuntament hi ha demanat un lloguer social, però de moment el consistori ha aprovat tramitar ajudes d'alimentació i de roba. La María explica que només els hi han trucat un cop, per anar a buscar conserves. Els dies passen i se la menja l'angoixa perquè tem que cada cop se li farà més difícil trobar una sortida.