Malviure amb dignitat en un assentament de Barcelona

BarcelonaPassen pocs minuts de les dotze del migdia. Sembla un lloc inhòspit. Fins i tot, agressiu. Asfalt. Tanques de filferro. Ciment. El so incessant dels cotxes que circulen per la Ronda Litoral accentua la sensació d'espai hostil; és un mormoleig molest que silencia el balanceig proper de les ones del mar. És un dels 77 assentaments –amb 278 persones– que l'Ajuntament de Barcelona tenia comptabilitzats a finals del 2023, el 60% dels quals entre els districtes de Sant Andreu i Sant Martí.

El Jamaa intenta dotar de dignitat la seva casa humil i s'afanya a endreçar la minúscula taula exterior. A sobre, hi ha una paella desgastada, un parell de gots, coberts... Viu en una barraca construïda al voltant d'una tenda atrotinada, aprofitant un sofà, plàstics, pneumàtics i fustes per donar robustesa a la precària construcció. La seva és una d'entre la dotzena de construccions –barrejades amb tendes de campanya– que hi ha enganxades a la Ronda Litoral, a tocar de Diagonal Mar, en un descampat davant del mar. Amb un somriure sincer, servicial i conscient del seu paper d'amfitrió, ofereix insistentment una de les tres cadires que té. El Jamaa regala una figura de metall d'una verge al periodista i desperta el seu amic, el Mohamed, perquè el noi, de 23 anys, parla molt millor l'anglès que ell.

Un llarg periple europeu

Els dos amics van sortir del Marroc l'any 2022. En avió. Van volar a Turquia per fer el salt a Europa, però van trigar gairebé un any a poder travessar Bulgària. La policia els hi va impedir repetidament. "Sèrbia, Bòsnia, Eslovènia, Croàcia...". Mentre el Mohamed enumera els països que van deixar enrere en el seu trajecte fins a Barcelona, el Jamaa mostra el seu bessó. Un gos li va arrencar la pell d'una mossegada. Els dos amics van arribar a estar deu dies perduts pel bosc buscant menjar per sobreviure. La major part del viatge va ser a peu. A Barcelona no van trobar la ciutat dels somnis que alguns amics els havien venut. Inicialment, van viure a la zona de Sagrera i a l'estiu van instal·lar-se a l'assentament de Diagonal Mar. Fa mig any que malviuen aquí, amb el que poden arreplegar gràcies a la ferralla i aprofitant els centres comercials i els recursos públics –alguns allunyats– per carregar el mòbil, dutxar-se o protegir els documents importants. A la cabana no ho guarden per por que els hi robin.

Quan el Mohamed parla de la seva mare, s'emociona. "Confia en mi", assegura orgullós, però alhora conscient que, malgrat estar empadronat a la ciutat, li queda molt per obtenir tota la documentació i, per exemple, treballar com a dissenyador gràfic. És la professió que estudiava al Marroc, però que va haver d'abandonar per buscar un futur millor a Europa.

L'assentament on viuen el Mohamed i el Jamaa va aparèixer fa un any. Aquesta mateixa setmana s'hi ha instal·lat un nou hoste, en una tenda de campanya minúscula que contrasta amb els luxosos edificis de l'altra banda de la carretera. Els nouvinguts s'ubiquen a una distància prudencial dels seus veïns. No són una comunitat. Cadascú fa la seva. "Tenim poc contacte, només si necessito una mica de sal, però no estem tot el dia demanant-nos coses", relata l'Abdallah. Ell va ser el primer a aixecar una barraca en aquest descampat, ara fa gairebé un any, just al costat contrari que els seus dos compatriotes. També és del Marroc, i fa una dècada que resideix a Barcelona. "Aquí no molestes, estem lluny dels pisos, vull estar tranquil", argumenta.

La por a ser expulsats

Per a l'Abdallah, després de perdre la feina, refugiar-se en aquest terreny erm de Sant Martí és l'única sortida per sobreviure. Explica que les plantes que té a l'exterior de la seva humil llar i la roba estesa a la xarxa fil ferrada de la Ronda signifiquen que hi viu algú. És una qüestió de seguretat, una de les seves preocupacions: "Intento dormir durant el dia, perquè a la nit has d'estar atent per si venen a robar-te o ve un ionqui". La solitud, en canvi, no és un problema. Malgrat que no té pràcticament interacció amb els altres membres de l'assentament, es refugia al passeig marítim quan vol establir certa vida social. Això sí, no formar part d'una família, no l'eximeix de certa responsabilitat: "La noia d'aquella tenda fa dies que no ve, està desapareguda. Però qui preguntarà per ella?".

Els assistents socials i la Guàrdia Urbana fan visites esporàdiques a l'assentament –l'última ja fa temps–. Els van remarcar que no fessin foc a l'interior de les barraques per un tema de seguretat, mentre l'Abdallah, per la seva part, va demanar si els podien instal·lar uns banys portàtils i donar-los accés a aigua. De moment, però, la petició no ha estat escoltada. Sònia Fuertes, comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament, assegura que aquests banys, a vegades, són una bona opció per donar resposta a les necessitats d'aquestes comunitats. La insalubritat i la seguretat són dues qüestions fonamentals. La política de Barcelona, si no hi ha problemes greus en aquests dos àmbits, és no fer fora aquestes persones. "En algun lloc han de viure", conclou Fuertes. En aquest sentit, quan al consistori reben queixes de veïns sobre un assentament, han de "contrastar" si són "raonables" i, per tant, cal actuar, o el "rebuig" ve motivat per "prejudicis".

Precisament, aquest és un dels temors de l'Abdallah: que explicar la seva realitat pugui suposar que els acabin expulsant del que és casa seva. Aquí, diu, no fan mal a ningú, estan allunyats de tothom. A més, el descampat on viuen està força net. El Mohamed i el Jamaa guarden la brossa en una capsa allunyada de la seva barraca. El gos d'una dona que va instal·lar-s'hi fa poc vagareja pel terreny bordant els desconeguts. La seva tenda de campanya contrasta amb la construcció que han fet una parella de joves sud-americans que no volen saber res de la premsa. A base de palets, fustes i plàstics han aixecat una barraca de més de 50 metres quadrats. Tenen una gran quantitat de garrafes d'aigua i un cubell enorme on ell es renta. A l'assentament s'hi veu de tot: bicicletes, estenedors, carros de la compra...

"A vegades són gent que està estalviant per pagar els dos o tres mesos de l'habitació de lloguer que els demanen", diu Fuentes. Els preus de l'habitatge a Barcelona, cada cop més alts, aboquen molta gent al carrer. No obstant això, les xifres d'assentaments es mantenen força estables. L'any 2021 el consistori en tenia 86 de comptabilitzats, amb 384 persones, i el 2022, 63 i 283 persones. Quan són famílies, i hi ha infants, la supervisió dels serveis socials és obligatòria per garantir l'escolarització i el seguiment de la salut dels menors. En canvi, quan són adults és voluntari i aquests sovint rebutgen l'acompanyament. Tanmateix, alguns sensesostre, si es canvien d'ubicació, ho notifiquen.

El Patriarca Abraham

Des de l'assentament de la Mar Bella hi ha poc més d'un quilòmetre fins a la parròquia del Patriarca Abraham, al costat del cementiri del Poblenou. En el trajecte d'un lloc a l'altre s'hi amaguen tres o quatre tendes de campanya, solitàries, ocupant alguns racons del Parc del Poblenou, buscant el recer dels murs de la Ronda.

A la parròquia de l'Arquebisbat de Barcelona, com si fos un tetris urbanístic, hi ha enclaustrades diferents barraques que aprofiten les cavitats que l'arquitectura moderna de l'església ofereix. Entre mur i mur, una barraca; alguna fins i tot amb una porta de veritat. En aquest espai, a banda i banda del temple, l'Ajuntament hi té detectades quatre persones, dues de les quals ateses pels Serveis Socials, des del març del 2023.

Un d'ells és el Garip, un ciutadà algerià que va aterrar a Barcelona l'any 1998. Viu amb la seva companya i un gos, després que haguessin de marxar d'un local de Gràcia on estaven instal·lats. Arregla mobles i recull ferralla. "Aquest carretó el vaig fer jo", diu orgullós mentre mostra el seu nou objectiu per reparar, un sofà trencat, i ressalta que té una placa solar que li permet carregar el mòbil. La convivència amb els feligresos i els sacerdots és complicada. La seva barraca i l'estesa de mobles i utensilis que acumula per tot arreu flanquegen la porta d'entrada del temple del Patriarca Abraham. "No ens donen ni el bon dia", maleeix: "Vivim com neandertals".