Malú García: “Si sóc viva és perquè qui m’ha amenaçat m’ha perdonat la vida”

A la novel·la 2666 el xilè Roberto Bolaño va deixar un retrat dramàtic de les desaparicions i assassinats sense resoldre que es comptaven per milers a Ciudad Juárez. Era el 2004 i feia tres anys que Malú García buscava respostes a la violenta mort de la seva germana Alejandra, de 17 anys, quan tornava de treballar en una maquiladora de la ciutat mexicana. García ha explicat la seva història a la periodista madrilenya Elena Ortega, que a De regreso a casa (Península) denuncia la impunitat dels feminicidis a Mèxic.

Quan va desaparèixer l’Alejandra ja va témer el desenllaç?

No, no. Sabíem que desapareixien noies però ens crèiem el discurs de les autoritats, que deien que eren prostitutes i que, en certa manera, es buscaven la mort. No ens hauríem imaginat mai que ens acabaria passant el mateix, ni tan sols quan la van trobar morta.

I com va ser la descoberta?

Molt a poc a poc. Primer vam saber que li havien pegat perquè a la funerària vam veure que tenia blaus als ulls i als canells, a més de cremades als braços i els llavis cosits. Jo em preguntava per què uns delinqüents li havien fet allò. Per l’autòpsia vam saber que tenia un traumatisme cranioencefàlic, que l’havien escanyat i que havia patit una violació múltiple. L’Alejandra va ser violada almenys per tres homes.

Hi ha detinguts o condemnats?

No, només es va poder identificar un perfil d’ADN. Sabem de qui és, el seu nom i on viu, però ni està detingut ni hi ha ordre de detenció.

Va ser víctima del tràfic de dones?

No, no. Fins al 2008 les noies que desapareixien eren per satisfer desitjos d’homes. A partir de llavors, atretes per la impunitat, entren les màfies. Totes les noies són joves i guapes, desapareixen a la mateixa zona i a plena llum del dia, sense rastre. Com és possible això?

Té la resposta?

No, però si parlem que hi ha xarxes de tràfic de noies d’entre 12 i 17 anys per prostituir-les; si jo sóc el proxeneta i haig de pagar per la meva seguretat a totes els cossos de policia, fiscals... Això vol dir que no puc prostituir-les per 100 pesos perquè no tindré beneficis. Si la família l’està buscant amb cartells, i l’haig d’amagar perquè no la reconegui ningú, buscaré clients selectes i de confiança. Així, qui són els clients? És fàcil deduir-ho.

Continuen desapareixent noies?

Sí, fins al maig n’havien desaparegut una trentena. És veritat que la violència ara és de més baixa intensitat, però s’ha estès per tot el país.

I les autoritats no hi fan res?

Per a mi el govern és el responsable perquè no castiga ni investiga, no custodia les proves i comet negligència. Pot ser còmplice indirectament per omissió o directament amb els criminals. Dóna el missatge que es pot matar i que no passarà res.

I un dia amb la seva mare decideixen muntar una ONG.

Jo era mestressa de casa i la meva mare és mestra, i sempre havia ensenyat als alumnes a estimar el país i respectar l’autoritat. Ens han dit vendepatrias, males patriotes, per haver embrutat el nom de Ciudad Juárez. Quan vam començar la meva mare reclamava el seu dolor de mare, però es va adonar que coneixent el sistema judicial li seria més fàcil la seva tasca de trobar respostes.

Per què van deixar Ciudad Juárez?

Investigant vam detectar unes xarxes de prostitució i les vam començar a denunciar. Va ser llavors que vam començar a rebre amenaces.

Quin tipus d’amenaces?

La primera va ser quan uns homes van cremar casa meva. El govern ens va fer sortir de la ciutat dos mesos, i en tornar el cap del càrtel de Ciudad Juárez em va amenaçar per telèfon dient-me que em donava pocs mesos de vida. La policia em va aconsellar que marxés als EUA a refer la meva vida i m’oblidés de tot. Dos mesos després la meva mare va patir el primer dels dos atemptats. Ara totes dues vivim a Ciutat de Mèxic i jo porto escorta sempre.

El govern vetlla per vostè, llavors?

Sí, però només tinc escorta jo, no els meus fills, que viuen amb mi. Hi ha moltes activitats que no puc fer perquè, en ser una escorta del govern, tenen tota la informació d’on vas i amb qui et reuneixes.

La veig poc confiada.

Tinc molt clar que si encara sóc viva és perquè les persones que m’han amenaçat m’han perdonat la vida. No em volen matar, perquè si volguessin ho farien.

¿No li ha passat mai pel cap deixar l’activisme?

He pensat molts cops a enviar els meus fills a l’estranger i tornar a Ciudad Juárez, però tinc més familiars que no vull posar en perill. Continuo perquè hi ha moltes mares a Ciudad Juárez que estan soles i necessiten suport emocional i que algú els expliqui amb paraules que entenguin què està passant.

D’aquí treu la valentia?

Seria valenta si continués a Ciudad Juárez. Sincerament, per a mi valentes són la senyora Juanita, la senyora Ramona, que continuen lluitant allà. Sempre penso que si a mi em passés una desgràcia així no tindria la mateixa força que totes elles, em tornaria boja.