Beti Badia: “La majoria d’adolescents ara ja saben què és un clítoris”

BarcelonaInternet és la principal font d’informació sobre continguts sexuals que tenen els menors. Més enllà de l’accés immediat, gratuït i sense filtre a la pornografia, hi troben respostes per a totes les curiositats que els desperta el tema. Però les respostes són infinites, una quantitat d’informació immensa en la qual és fàcil desorientar-se. Ens passa als adults, que sovint ens costa discernir les dades verídiques de les tòxiques, i els passa als menors, que estan en ple procés de desenvolupament de les habilitats com a individus. Es pot sobreviure a l’allau informativa d’internet amb criteri? Sí, a través d’un bon grapat de plataformes, pàgines web i divulgadors que s’adrecen directament als joves, amb llenguatge i codis compartits. La sexòloga Beti Badia és una d’elles. Atén els dubtes dels usuaris més joves, que van des del tipus de lubricant més recomanable fins als problemes per arribar a l’orgasme, el sexe anal o el sexe durant la menstruació.

Com viuen la sexualitat els joves?

— Amb molta pressió. Per una banda, l’educació que acostumen a rebre a l’escola està molt enfocada al risc de les ITS i de l’embaràs, i això els fa estar en alerta perquè se senten jutjats per l’adult. Per tant, no compten amb ell com a referent. Per altra banda, per a la immensa majoria dels adolescents la sexualitat ha estat un tema tabú fins aleshores: a casa no n’han parlat mai i fins i tot quan han sortit escenes eròtiques a la tele, els pares han canviat de canal o han fet veure que no passava res; per tant, han perdut l’oportunitat de convertir-se en aliats sobre aquest tema.

Els pares han de ser aliats sexuals? 

— Han de tractar la sexualitat amb naturalitat des que els fills són ben petits, perquè els puguin preguntar tot el que no entenen o puguin expressar com se senten respecte al seu cos i respecte a les imatges que veuen a les pantalles. Però, en canvi, els nens ho viuen com un tema que genera una mena de culpa o com alguna cosa que està malament. En el moment en què l’adult té la necessitat de parlar-ne és quan el fill té 12 o 13 anys i ja és tard, perquè a aquestes edats els nois l’últim que volen és parlar de sexe amb els pares. 

I aleshores amb qui en parlen?

— Amb els col·legues, amb els seus iguals, que ni els jutgen ni els parlen en negatiu de la sexualitat. I sobretot n’aprenen de les sèries i les pel·lícules que miren. 

Tenen la ficció com a referent?

— Al 100%. No cal que sigui pornografia, s’agafen a pel·lícules i novel·les romàntiques com Culpa mía o A través de mi ventana, que tenen uns cànons hipernormatius i esbiaixats, lluny del que hauria de ser una sexualitat sana. S’hi reprodueixen els rols de gènere més tòxics: els nois han de tenir una masculinitat hegemònica, han de rendir al llit, han de tenir una supererecció per ser un home de veritat, i les noies s’han d’identificar amb una figura més virginal, dòcil, disposada a satisfer la parella. Són estereotips que generen pressió als adolescents i aquesta pressió acaba sortint a la vida real, fent que tinguin una sexualitat esbiaixada i fins i tot artificial. Busquen apropar-se a uns estàndards que no són els reals, esperen tenir el sexe que s’imaginen i els costa entendre que ha de ser una cosa que s’ha de basar en el present, en el fet d'estar bé i en compartir.

I la pornografia encara ho empitjora.

— Del tot, perquè ara mateix juga aquest paper de referència que no tenen ni les famílies ni l’escola. Només cal que escriguin la paraula sexe al cercador per trobar-se de cara amb el porno, que agafa el paper de mestre, i aquí està el problema.

En el respecte a la diversitat estan millor?

— Hi ha més diversitat LGTBI, diferents identitats, etc., però segueix havent-hi assetjament escolar entre els adolescents contra els homosexuals i, en concret, contra l’expressió de gènere. Independentment de l’orientació sexual, si algú “té ploma” se’l discrimina. Hi ha molta plomofòbia als instituts.

Tenen més informació a l’abast que mai. Això en què ajuda?

— La majoria d’adolescents ara ja saben què és un clítoris i abans no en tenien ni idea. Als llibres d’anatomia també s’està intentant mostrar aquesta part i no només la reproductiva. També tenen clar que han de fer servir el preservatiu i majoritàriament ho fan, encara que és habitual que recorrin a la marxa enrere.

Encara es parla de la virginitat?

— Tant de bo deixéssim d’utilitzar aquest concepte! És el gran repte: superar el mite de la virginitat, perquè no existeix: és un constructe social que estigmatitza la dona en l’inici de la seva vida sexual. També s’han de desmuntar totes les creences al voltant de l’himen. Es creu que la primera vegada que tenim sexe amb penetració es trenca l’himen i hi ha un sagnat, però no sempre és així. Quan apareix el dolor o fins i tot la sang és perquè la musculatura del sòl pelvià de la noia està tensa pels nervis i per la por que li suposa aquella primera relació.

De tot això en parles a les xarxes amb els joves?

— Constantment. És un canal que permet acostar la informació i la divulgació, i fer visible la part més sana del sexe. Els adolescents entenen que hi ha figures adultes que poden parlar-ne en positiu. Podríem dir que fem de contrapès a tota la pressió de la pornografia, a la manca de referents d’educació sexual i a les mentides dels suposats experts en sexualitat.

Suposats experts?

— Ara qualsevol persona amb milers de seguidors diu qualsevol cosa sobre sexe a TikTok, com ara que a més de punt G les dones tenim punt K, i els adolescents s’ho creuen. És l’arma de doble fil de les xarxes.