Joan Mas Soler: “M’agafes eufòric, a punt per fer que la gent gaudeixi de la vida”

Poques vegades un càrrec (empresari de l’oci nocturn) fa tan curt per capturar la personalitat i la trajectòria d’un entrevistat. Perquè Joan Mas Soler (Barcelona, 1958) és el propietari de la sala de jazz i discoteca Jamboree i del tablao flamenc Los Tarantos, tots dos a la plaça Reial de Barcelona, de la discoteca de tecno Moog, promotor del Mas i Mas Festival, un apassionat de la música i un puntual de la música en directe i de la diversió nocturna de la capital. Un home que parla molt, incansablement i sense embuts. Aquest és Joan Mas en acció en la seva última roda de premsa: “He demanat diners a l’Ajuntament per poder pagar millor als músics. Ens deixa la tarima i les cadires. Jo no volia ni la tarima ni les cadires, perquè ja en tinc”. Llegeixin la denúncia que fa de la màfia de venda de llaunes de cervesa al carrer. Entrevistem Mas quan està a punt de reobrir una sala que ha estat gairebé un any tancada: “La millor època del Jamboree serà a partir del 2021 segur, a part que tinc un equip que mai sigut tan bo”. Visca la música i visca la nit!

Falten poques hores per tornar a obrir el Jamboree després de més d’un any tancat. Com esteu?

— M’agafes eufòric, muntant la barra, omplint neveres, revisant programes informàtics, etapes de potència... Està tot el personal emocionat. Hi ha més feina que no ens pensàvem, perquè costa arrencar una sala aturada. Se m’ha fet molt llarg. Obrirem a les dotze en punt de la nit de diumenge a dilluns, hem esgotat entrades, perquè només hi pot entrar el 50% de l’aforament. Tenim molta il·lusió per fer gaudir la gent i que la gent gaudeixi de la vida.

Com li ha anat a l’empresa, des del març de l’any passat?

— Home, fatal. Hem perdut un milió i poc d’euros. He pogut aguantar amb un crèdit, esclar. I ara torna’l. La pandèmia ha empobrit empreses i treballadors. Treballadors meus que cobraven 2.000 o 3.000 euros han passat a cobrar-ne 600 o 700. I ara tornarem a engegar pagant malament, treballant mes del compte i estrenyent-nos el cinturó. Espanya és l’únic país que ha fet tancar negocis i no ha ajudat. Jo he hagut de pagar cada mes la taxa d’escombraries i no en produïa perquè estava tancat! A mi això em sembla un crim. I, després, n'estic de les ajudes i les subvencions fins als nassos, amb perdó per l’expressió. Tinc dues persones a l’oficina presentant peticions: que si factures, que si després te'n deneguen per un defecte de forma. i, tot plegat, per donar-te una misèria que al costat del milió que necessitaria no serveix de gaire.

Però m’ho diu somrient.

— És que també estic molt optimista. Mira la història: després de cada pandèmia la gent té unes ganes imparables de sentir música, de sortir, de passar-s’ho bé. I el meu equip té unes ganes de gaudir treballant que no ens pararà ningú, ni a mi ni a tot el sector. Tinc 82 treballadors esperant treballar. Anem de bòlit. En el jazz s’improvisa molt, però les improvisacions abans es preparen. El Fede Sardà deia que ens deixessin obrir quan n’estiguessin molt segurs. Pensa que quan aixequem els ERTO haurem de pagar el 100% de la Seguretat Social: al Jamboree això són 60.000 euros al mes. És que, per a mi no es pot deixar de viure ni un dia ni una hora. I la música en viu és necessària diàriament, i sortir a la nit també.

I com que no pot parar quiet, l’estiu de l’any passat va muntar concerts a l’aire lliure, a la plaça Reial.

— Va ser bestial. Dues hores abans d’obrir, quan muntàvem les cadires, ja venia la gent a esperar, i aquest any ho repetirem tot l’agost. La gent ja ens està trucant. “Ho fareu aquest any, oi?” És que la música enllaunada està molt bé, sort n’he tingut aquests mesos de Spotify, però el directe és una altra cosa.

Vostè havia tocat l’orgue a l’església.

— Sí, vaig estudiar orgue de vent al Conservatori del Liceu i tocava en molts casaments. L’orgue de jazz també m’agrada molt i era molt amic de Lou Bennett, Jim Smith, Jim McGriff, tots els grans de l’orgue dels anys 50 i 60. Em vaig comprar un Hammond B3 que tinc al Jamboree, un instrument mític del jazz. Bach també té un punt de transportar-te, amb totes les fugues se te’n va el cervell. Jo no he consumit mai drogues i dic a la gent que la millor droga és la música. I et transporta més lluny, en el fons.

Tinder ha robat clientela a les discoteques?

— Avui la discoteca no és el lloc adequat per lligar, per internet ara és més fàcil, i la gent que va a la discoteca hi va a ballar. Evidentment, el ball no deixa de ser un ritual d’aparellament, però quan gaudeixes ballant només estàs per ballar. I Espanya té un greu problema, no em creuràs, i el dic perquè el trobo superimportant: és l’únic país del món on està prohibit ballar per llei en un lloc que no sigui una discoteca. A Espanya, ni en bars ni restaurants no es pot ballar.

I d’on ve, això?

— Perquè ballar és pecat. I això ja ve dels Àustries, quan els reis anaven de negre i consideraven que la música de ball era horrible. En canvi, a tot arreu el ball és una part molt important de la cultura. A Alemanya la festa de la cervesa sense ball no s’entén. I als països àrabs ballar és fonamental.

Com s’ha divertit la gent?

— Amb la pandèmia ha sigut brutal la quantitat de discoteques il·legals, de naus industrials gegants pagant a qui s’ha de pagar perquè no se’n parli... I allà hi havia la gent, amuntegada i sense mascareta. Com la llei seca als Estats Units, que no va funcionar. Estem de pega els de la nit, en aquest país. Barcelona tenia una nit brutal abans de la Guerra Civil, el Paral·lel no tancava. Franco va tancar la nit, i arriba la democràcia i en lloc d’obrir-la més, continua putejant-la. I això què genera? Il·legalitats. S’han retirat llicències, la Paloma i la Cibeles es van tancar, tot i els esforços de la meva generació per fer una nit sana a Barcelona.

Els temps han canviat, no? Ara hi ha gent que ha descobert el plaer de sopar a les vuit del vespre i després ja li farà mandra sortir.

— Sempre aconsello sortir una nit de tant en tant. Quina és la millor manera de tenir insomni? Estar trist, no sentir música, capficar-se amb la feina, la família, no esbargir-se ni un dia... No et dic que cada dia hagis d’anar clapat a la feina, perquè llavors seria un desastre, però trencar les rutines és molt sa. La meva dona és japonesa. He estat al Japó vint-i-dues vegades. No em diràs que és una societat que no penca, oi? Doncs la del Japó és la millor nit del món, a les dues de la matinada pots estar comprant revistes o discos.

Això, quina administració ho ha entès millor?

— Ui, això és com dir: “A Espanya quin partit polític ha entès millor el problema català?” La nit no l’ha entès ningú i tots han fet desastres. Els joves que surten voten poc i els grans que no surten voten molt. Per desgràcia la nit ha quedat abandonada perquè els importa un rave. Recordo quan venien el Barnils o el Monzó, i tot aquell món de periodistes que acabaven de treballar a les tres de la matinada. Els socialistes, cada cop que venien eleccions municipals a Barcelona, tancaven locals de nit. A mi l’alcalde Hereu (amb qui tinc bona relació personal) em va tancar el primer bar que vaig obrir amb les meves germanes, que era preciós, i on venia la gent del barri i tancàvem a les dues.

I per què l’hi van tancar?

— Perquè dues cases més enllà hi havia una veïna que no volia soroll al carrer

Ah, fèieu soroll.

— No en fèiem, estava ben insonoritzat.

Potser la gent quan sortia del local.

— Li vam insonoritzar la finestra.

Problema resolt.

— No, perquè llavors va dir que a l’estiu tenia calor. I llavors li vam posar aire condicionat, però ella va continuar queixant-se. Es deia Margarita. I ens va anar denunciant fins que ens van tancar. La Paloma, una sala de ball històrica, que em queia la bava d’una cosa tan ben portada... ¿Tu creus que, perquè quatre veïns es queixaven, una cosa històrica com aquella s’havia de tancar? Jo proposaria tancar la Rambla, perquè vull dormir a la nit i que no hi passegi gent.

Com està la plaça Reial?

— Ara comença a estar molt maca, aconsello que la gent hi baixi. Quan hi vam entrar nosaltres havien passat els anys 80 de l’heroïna i a la nit estava fatal, gent dormint als porxos, plena de ionquis punxant-se, baralles de delinqüents... Però es va anar arreglant, lentament. La nit és preciosa però està abandonada. El centre de Barcelona és una pena. Mira què passa amb la venda de cerveses al carrer. Barcelona deu tenir la nit més barata del món, enlloc trobes cerveses a la nit a un euro, I això degrada el negoci i la ciutat. Tinc fotos de tota la plaça Reial coberta per una manta de llaunes... I ara el problema és que hi ha molta família que en viu. Hi ha uns magatzems al centre de la ciutat on veus els palets carregats de llaunes de cervesa que pugen per la Rambla. Veus on és el magatzem. Els pobres que venen les llaunes cobren una misèria i han de comprar la llauna als del magatzem, no les poden comprar més barates. I si fos només això... Perquè també hi ha drogues i prostitució. És una màfia molt potent. La nit la deixen degradar i s’hauria de mimar, és una riquesa que tenim a Barcelona.

Vostè és músic, empresari o simplement noctàmbul?

— Primer vaig ser músic i no anava a les discoteques, m’agradava molt el jazz, anava a la Cova del Drac, a Terrassa, i sortia molt poc de nit. I anava molt a concerts clàssics.

I quan el van espatllar?

— [Riu] Espatllar no! Als 28 anys la meva germana va obrir un bar de copes, hi vaig entrar a donar-li un cop de mà punxant la música i vaig gaudir molt excitant la gent. La feina del discjòquei és preciosa, portes la gent on vols i, si tens un bon dia, la gent et ve a felicitar perquè s’ho estan passant molt bé. I d’allà ja vaig començar a sortir als primers locals de tecno, vaig posar funky, James Brown, que m’agradava molt i també té aquest punt de transportar-te, repetitiu...[canta] “Get up, get up, stay in scene, like a sex Machine...”

Si pogués ser un dels músics que ha conegut, en qui es reencarnaria?

— En diria tres. Evidentment, el Lou Bennett, que sabia gaudir de la vida, te la feia gaudir quan tocava, amb sentit de l’humor... Havia estat molt a casa seva, a París. L’Elvin Jones, el bateria del Coltrane, que vaig tenir l’honor de tenir-lo molts cops tocant. I en Tete Montoliu també. Ara, reencarnar-m'hi... Tenia molt de caràcter. Era una personalitat molt intel·ligent. El bon músic és molt intel·ligent i molt àgil mentalment, encara que no hagi estudiat res. He tingut la sort de tenir al Jamboree el Chick Corea, el Charlie Watts, el Pau Donés... Avui, cantants com la Rosalía ho tenen malament per venir-hi, perquè els mànagers i els grans festivals els fan firmar contractes d’exclusivitat i no poden actuar en sales petites. Una llàstima. A mi m’hauria agradat ser un bon músic. Ja callo, que quan em poso a parlar també entro en èxtasi. Ja m’ho va dir el meu pare: “Tu has confós els diàlegs amb els monòlegs”. Saps que quan era petit, el meu pare i jo escoltàvem música estirats a terra?