Luis FeduchiI: "Hi ha molta intolerància amb el que els adolescents demanen"

Aquest metge psiquiatre i psicoanalista és especialista en una de les etapes de la vida que més incerteses genera: l'adolescència. Reclama que la societat intenti veure les coses positives i creatives que es fan en aquest període en lloc de focalitzar-se en els aspectes negatius. Ha participat recentment en un debat sobre aquesta qüestió al CCCB.

¿L'adolescència és realment una etapa difícil de la vida?

És una etapa de la vida. Està molt definida biològicament, socialment, intel·lectualment i es caracteritza pel desenvolupament. És una etapa en què apareixen coses molt noves i en què l'entorn juga un paper molt important. La qüestió és que les societats occidentals estan carregades de normes per als adolescents: educatives, sanitàries, socials, de conducta... I mentre una part de l'entorn fa cas als seus aspectes infantils, l'altre en fa als aspectes adults.

I això no és contradictori?

Sí, i és contradictori de manera perjudicial per a l'adolescent perquè els que haurien d'ocupar-se de la part infantil -que són la família i l'escola- li comencen a exigir coses i a comptar amb ell com a adult, mentre que la societat encara el tracta com un nen, perquè li prohibeix coses i el limita. Tot això no l'ajuda gens.

Vostè treballa des de fa molts anys amb adolescents. Quins casos rep a la seva consulta?

Generalment l'adolescent té moltes ansietats. Algunes són ansietats cap al que és desconegut, però també té pors, com la por de quedar-se enrere, de perdre el tren. Aquestes ansietats es poden transformar en símptomes, en un trastorn.

Suposo que la majoria no ve pel seu propi peu. Com ho fa per ajudar-los?

Normalment no volen venir. Per tant, la meva feina és transformar una cosa obligatòria en una de voluntària. I es fa. Es fa tenint molt de compte per no seduir, per no posar-se autoritari, per no optar pel col·leguisme... res d'això. Li has d'explicar a l'adolescent que si l'han portat aquí és per algun motiu i que la teva feina és veure si el pots ajudar. Li has d'explicar amb tota l'honestedat, dirigint-te a la seva part adulta i sana, i així, generalment, pots aconseguir-ho.

Com afecta als adolescents aquesta crisi?

Hi ha un efecte molt negatiu i és que la societat ha agafat un tint depressiu, la societat està trencada, encongida... i això afecta negativament els nois.

Per què sempre que es parla d'adolescència surten coses negatives?

Fa falta que comencem a parlar dels adolescents en positiu. Jo ho trobo molt a faltar. Sempre parlem dels problemes d'aquesta etapa de la vida però mai es parla, per exemple, de la seva capacitat creativa, de la solidaritat que expressen molts en aquesta etapa de crisi... Cal pensar que l'adolescència és un moment en què tot s'estrena i els valors també. És quan apareixen l'amistat, la intimitat, la solidaritat, la justícia, la lleialtat... i això s'ha de dir.

Vostè treballa des de fa molt temps per al departament de Justícia. Quins canvis ha viscut en aquest temps?

Hi ha una cosa que em crida l'atenció i és l'augment de les denúncies de pares a fills: és el que s'anomena violència filioparental. Ha crescut molt en els últims temps.

Per què?

Crec que és perquè hi ha, de base, una intolerància molt gran al voltant del que l'adolescent reclama i demana. En lloc de comprendre, tolerar, acompanyar o explicar, hi ha violència. I, a més, les estructures públiques que ajudaven en aquests conflictes familiars estan patint molt les retallades. L'adolescència en si no és cap problema, és la barreja de tots aquests elements que provoca un augment de les agressions a casa. L'adolescent és complicat d'entendre, no vol que l'ajudis, sempre té una postura defensiva davant de l'adult i enfront de les seves pròpies conductes infantils.

Es diu que l'adolescència arriba cada vegada més aviat. És cert?

Aquí hi ha dues coses. Una és el que diuen molts metges, per exemple, que la primera regla de les nenes s'està avançant. Això vol dir que hi ha precocitat en el desenvolupament i els motius són diversos, des de l'alimentació fins a la biologia. Però després hi ha una altra cosa, que és la tendència a imitar. En la fase prèvia a l'adolescència els nens i nenes imiten molt els grans. Un dels principals motius és la desatenció que hi ha en aquestes edats. El barri no existeix, a les famílies els horaris són impossibles... i tot suma perquè els nens no puguin viure amb plenitud la infància i imitin els més grans.

El sexe també el descobreixen cada cop més aviat, a través de la pornografia a la qual accedeixen lliurement. Com els afecta això?

Hem banalitzat el sexe, la intimitat, tot el que pot suposar una trobada sexual, com per exemple entregar-se a l'altre, posar-se a prova, acceptar l'ajuda de l'altre... Tot això ja no hi és perquè no hi ha res més vulgar i banal que la pornografia. No té intimitat ni misteri. Però és que amb el sexe ens hem passat de frenada, en el sentit de la banalització. Jo ja tinc una edat, i he vist una noia de 15 anys rebutjada d'un grup per haver tingut relacions sexuals, i ara, en canvi, he vist una noia de 15 anys rebutjada per no haver-ne tingut.