Luisa Elena Delgado: “La monarquia espanyola és la més blindada d’Europa de cara a l’opinió pública”

Luisa Elena Delgado (Caracas, 1962) és llicenciada en filologia hispànica per la Complutense, doctora en estudis hispànics per la Universitat de Califòrnia i catedràtica a Illinois. Neta d’exiliats espanyols, va néixer a Caracas, va estudiar a Madrid i viu als EUA. Va ser finalista al Premio Nacional d’assaig amb La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española: 1996-2011 (Siglo XXI Editores), una obra molt crítica amb la democràcia espanyola. Acaba de publicar La cultura de las emociones (Cátedra). Ha investigat i publicat molts assajos sobre la literatura i l’imaginari cultural espanyol. Diu que a Espanya hi ha una cultura molt oficialista: “Hi ha veus crítiques, però la majoria vivim fora”.

A La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (1996-2011) (Siglo XXI Editores), on analitza l’imaginari cultural de l’Espanya democràtica, parla de democràcia del consens o gerencial. Què vol dir?

Vivim amb l’aparença d’una democràcia (ara ja ni això), però la veritable qualitat de la democràcia s’està diluint. Una democràcia no es mesura pels moments en què hi ha acord, sinó per com es gestiona el desacord. Durant la Transició es va posar l’èmfasi en l’acord, però s’ha d’anar més enllà. Ens hem quedat amb la idea que l’esperit democràtic només depèn del consens i no hem arribat al que és veritablement important, el dissens. Els últims anys, arran sobretot del que anomenen conflicte català –i dic anomenen perquè quan qualifiques alguna cosa de conflicte ja l’estàs marcant–, ha tornat molt a les portades dels diaris la paraula consens, l’esperit del consens, però ningú diu què s’ha de fer amb aquest desacord enorme.

El desacord és legítim en democràcia.

És la base de la democràcia. Imagina’t una família, una parella o qualsevol altre grup social. ¿Seria normal que mai hi hagués desacord? La imatge de la sardana és metafòrica. El cercle s’ha d’obrir i deixar entrar el de fora, perquè si no el deixes entrar tard o d’hora tindràs un problema. La democràcia no és només un aparell de lleis, és una idea o esperit. El tot no està representat per sempre. No som el mateix que el 1978 i hem de tenir la capacitat d’obrir-nos i negociar sense pensar que ens trencarem.

La democràcia del consens, però, ha convençut molta gent.

A Espanya no hi ha tradició democràtica, s’arriba a la democràcia després d’una llarga dictadura i d’una història autoritària amb pocs episodis curts d’intentar canviar-ho, que aviat van ser reprimits. Pintors, escultors, escriptors, músics... El percentatge d’exiliats és altíssim. Quan diuen que defensar certa posició és ser antiespanyol... El meu avi va perdre la guerra, li deien 'roig' i 'antiespanyol'. Era una espina que sempre va tenir clavada. Era obrer i no se sentia franquista ni de dretes, però se sentia espanyol. ¿Per ser espanyol s’han de tenir certes idees?

¿Quin és l’origen d’aquesta poca tolerància per la diferència o la discrepància?

És general. Europa és cada vegada més reaccionària i conservadora. Els exabruptes de Trump és el més petit dels problemes. La cosa més greu són totes les lleis que està canviant. Hi ha un augment de la xenofòbia. La política de la por ja no és només d’Espanya. No entenc com alguns van pensar que Europa donaria suport a Catalunya. Qui? França? Però si Espanya va copiar el model d’estat francès!

I els tribunals europeus?

Quan Europa dona la raó a l’estat espanyol tothom està molt content, però quan els tribunals afirmen que no poden ser a la presó [referint-se als polítics del Procés] diuen que no pot ser, que Europa no els entén. És una retòrica pràcticament franquista.

La por i les metàfores apocalíptiques formen part de molts discursos polítics. Es tendeix a infantilitzar el votant?

S’infantilitza a tot arreu. A Espanya hi ha tendència a fer-ho per l’herència d’autoritarisme i perquè no hem acabat de comprendre què significa ser un ciutadà democràtic. Hi ha menys consciència del poder ciutadà. Per començar, som súbdits. Tenim una monarquia. Alguns poden dir que això no és important, però ho és quan no es poden dir certes coses. La monarquia espanyola és la més blindada pel que fa a l’opinió pública d’Europa.

¿La tradició i la tendència de l’estat espanyol són homogeneïtzar?

Sí, quan ni tan sols es deixa que un jugador que ha jugat molt bé representant Espanya s’emboliqui amb la bandera catalana, vol dir que ni tan sols se li concedeix un espai emocional. Ho pot fer un jugador asturià o andalús, però no un de català. És tenir poca visió política i deixar clar que no només s’està dient 'no', sinó que també es vol humiliar.

Però quin és l’objectiu d’aquesta humiliació?

Deixar clar qui mana. Hi ha un càstig excessiu. Pots dir que els jutjaràs [els polítics catalans] i demostraràs que estan en contra de la llei, ¿però dir que no se’l traurà de la presó [va ser el cas de Jordi Sànchez] fins que no s’apreciï en la seva esfera psicològica cap indici de penediment? Això és voler entrar en el seu interior. No és un assassí en sèrie, no fugirà. Demanar que algú es penedeixi en el seu interior per les seves idees és pràcticament inquisitorial. Enviar aquests missatges d’humiliació és atiar el foc i desviar l’atenció de coses molt més importants, com hem pogut comprovar.