Luca Parmitano: "Fa 500 anys jo hauria sigut en un vaixell amb Colom"

BarcelonaLuca Parmitano és l’astronauta més jove que s’ha embarcat mai en un viatge espacial de llarga durada. Amb 36 anys, es va estar sis mesos a l’Estació Espacial Internacional, orbitant a 400 quilòmetres de terra i movent-se a 20.000 km/h. El 16 de juliol del 2013 va patir l’únic accident que ha tingut mai un astronauta fora d’una estació. Ha visitat Barcelona per explicar la seva experiència en una conferència al CosmoCaixa.

Vostè era el típic nen que volia ser astronauta?

Ho era, però no estic segur que per als nens d’ara sigui tan atractiu. Desitgem el que veiem, i veiem el que apareix als mitjans. Els últims anys no s’ha parlat gaire de l’exploració espacial. Un cop ho vaig preguntar en una escola russa: només tres nenes van dir que volien ser astronautes, i això que Gagarin encara és un mite nacional. Tots els nens volien ser futbolistes.

Com és veure la Terra des de l’espai?

És literalment indescriptible. Els periodistes viviu de les paraules. Els polítics, també. I els poetes, que són molt importants perquè creen noves formes d’expressió. Ara mateix les nostres llengües no tenen paraules per descriure el que representa veure la Terra des de l’espai. Puc dir que és increïblement emocionant, que és una cosa que t’omple completament i que sempre t’acompanyarà. És com haver viscut tota la vida en un desert i veure l’oceà per primer cop: les onades, el so, la brisa, les olors... És aclaparador. No tindries eines per descriure-ho.

I viure sense gravetat?

La majoria de la gent, quan somia que està volant, normalment ho fa sense ales i sense cap aparell. Doncs a l’espai fas exactament això, però és millor, perquè no estàs somiant. Et lleves al matí, obres el llum i la primera cosa que notes és que estàs flotant. Com a casa, primer vas al lavabo, però hi vas volant. Després, també volant, vas a esmorzar. És fantàstic, pura màgia. No enyores mai la gravetat.

Estar tant de temps sense gravetat té conseqüències quan es torna a la Terra?

A l’espai ens entrenem dues hores i mitja cada dia per mantenir el to muscular. Quan tornem, estem fins i tot més en forma. El problema és que el cervell passa sis mesos sense utilitzar el sentit de l’equilibri. És com tornar d’un vaixell, però molt pitjor, perquè a l’espai no es fa servir l’equilibri gens ni mica. Un cop a terra, has d’ensenyar aquest sentit a tornar a funcionar, i això pot ser cosa d'una setmana. Acostumar-se al pes també és difícil. Una cosa tan senzilla com posar el braç sobre una taula és un esforç que no recordes. El coll no recorda com era aguantar el cap, ni les cames com s’aguantava el cos. És com carregar-te a tu mateix a l'esquena. Trigues sis setmanes a acostumar-t’hi.

Ser astronauta és molt glamurós, però a l’espai també hi deu haver feines avorrides.

A l’Estació Espacial Internacional som només sis i tothom fa de tot. Des de l’experiment més complex i emocionant fins a netejar els lavabos. Els astronautes entenem que hem de posar el 100% de la nostra capacitat en qualsevol tasca. Quan jo netejo el lavabo permeto que algú altre faci un experiment important. Per tant, no hi ha cap feina irrellevant.

Per què és important l’exploració espacial?

Per començar, és l’únic lloc on podem fer experiments sense l’efecte de la gravetat. A més, gran part de la tecnologia que es desenvolupa en una missió espacial troba aplicacions que milloren directament la nostra vida. Després hi ha l’exploració. Jo crec que el desig de descobrir és genètic. Alguna cosa ens diu que hem de saber què hi ha més enllà de l’horitzó. Fa 500 anys jo hauria sigut en un vaixell amb Colom. I avui dia l’horitzó és l’espai. Finalment, no conec res que sigui tan inspirador com anar a l’espai. Probablement podríem sobreviure com a espècie sense això, però el programa espacial és una manera d’esdevenir millors del que som. I tampoc no és tan car.

És perillós ser astronauta?

El risc és una fórmula matemàtica que relaciona la probabilitat que passi alguna cosa amb les seves conseqüències. A la nostra vida quotidiana poden passar moltes coses (accidents domèstics, caigudes, etc.), però les conseqüències són majoritàriament lleus. A l’espai la probabilitat d’accident és molt baixa, però les conseqüències poden ser molt greus. Jo no crec que l’espai sigui més perillós que altres entorns. Simplement calen més precaucions i més entrenament.

Vostè va patir un accident, oi?

Era fora de la nau i vaig patir una avaria a la motxilla, que és el sistema que et manté amb vida. L’avaria va fer que l’aigua entrés al sistema de ventilació i s’acumulés dins del casc. En condicions de microgravetat, l’aigua té tendència a aglutinar-se com si fos gelatina. Se’m va enganxar al cap i em va tapar els ulls, el nas i les orelles. Només podia respirar per la boca, no hi sentia, no em podia comunicar amb ningú perquè el micròfon estava cobert d’aigua i no hi veia. Vaig haver de tornar dins la nau sense ajuda. Va ser un episodi molt interessant perquè ningú no pensava que aquella avaria pogués arribar a passar. Si ens pensàvem que l’exploració espacial era una tasca ordinària, aquest accident ens va recordar que no ho és i que encara estem explorant els nostres límits. No som colonitzadors, som exploradors i estem aprenent què representarà per a nosaltres anar més enllà de la Terra.

És la vegada que ha passat més por?

La por és una eina evolutiva que ens manté vius. Per tant, vaig tenir gairebé la mateixa reacció que una persona normal: tenia adrenalina a la sang, el cervell se’m va activar per pensar més ràpid, però el meu ritme cardíac no va augmentar (això no ho entén ningú). La clau per utilitzar la por com l'eina que és i no caure en el pànic és l’entrenament. Abans d’anar a l’espai passem literalment centenars d’hores sota l’aigua en un vestit espacial, aprenent a fer-lo servir i a navegar per l’estació. Gràcies a això em vaig salvar.