És preocupant que quan ens posem a avaluar la llengua ens centrem tant en l’ortografia, perquè ni una mala ortografia comporta sempre un escàs domini de la llengua -Josep Pla n’era un mestre i feia força faltes- ni una de bona és incompatible amb greus dèficits lingüístics.
L’obsessió ortogràfica pot acabar deixant en segon pla competències que són molt més centrals per poder expressar i entendre idees i sentiments complexos, com ara tenir un ric vocabulari o saber donar cohesió i intenció a un text.
Ni el fet que sigui tan fàcil d’avaluar ni la pressió i el prestigi socials que hi van associats justifiquen que l’ortografia ens faci cecs a un escandalós mal ús de les paraules o a la redacció entre caòtica i diarreica amb què massa sovint s’arriba a la universitat.
Llegir i escriure molt sota la supervisió personalitzada de docents que siguin bons lectors i escriptors és l’únic camí perquè els alumnes menys dotats assoleixin un digne nivell de llengua. L’ortografia esdevé llavors un guany col·lateral quasi garantit.