Lola Rosés Artigas: “Sempre ho he fet tot quan no tocava però al final n’estic molt satisfeta"

BarcelonaTrenta-cinc anys treballant a les oficines d’una fàbrica tèxtil a Rubí –per on havien passat els pares i els avis– semblaven abocar Lola Rosés Artigas a jubilar-s’hi quan arribés l’hora. Fins que un conflicte a la feina li va brindar l’oportunitat de reconnectar amb els estudis, presentar-se a la selectivitat per a més grans de 25 anys i acabar estudiant el grau de mestra de primària per arribar a la jubilació en un entorn que mai hauria sospitat: impartint classe a les aules d’una escola.

El cuquet de la universitat l’arrossegava des de feia temps: volia fer filosofia, l’assignatura que per culpa de la feina sempre s’havia de saltar quan amb 17 anys estudiava batxillerat nocturn. Llavors va deixar el COU “amb les mates suspeses”, es va casar i els estudis van quedar oblidats. Fins que amb 45 anys va aprofitar un canvi d’horari imposat a la feina per apuntar-se als matins a l’escola d’adults, obtenir el nivell C de català i preparar la selectivitat. 

La carrera per ser mestra no entrava en els seus plans però la preparació a l’escola d’adults la va encaminar cap a aquesta opció perquè no va poder entrar a filosofia i finalment es va matricular a educació primària en l’especialitat de llengua estrangera. “Va ser tot un repte perquè tenia molt bon francès però d’anglès gens, just al contrari que les meves companyes, totes molt més joves que jo”, explica. 

La carrera la combinava amb un torn de tarda a la fàbrica –de 14 a 22 hores, de dilluns a divendres– i amb la cura dels dos fills, i, malgrat uns equilibris que no sempre eren fàcils, l’experiència ho compensava tot: “Van ser els millors anys de la meva vida”. “M’ho vaig passar molt bé, em van fer delegada de classe i tot, i obtenia molt bones notes”, explica la Lola, sense amagar que també hi va haver etapes complicades, com la mort de la seva mare, que la va dur a deixar els estudis un any. “Hi va haver moments en què ho vaig voler deixar, però unes professores de francès em van convèncer perquè continués i els ho agraeixo molt”.

De mala estudiant a docent

La seva relació amb l’escola sempre ha sigut “molt especial”, diu ara la Lola amb la perspectiva de la jubilació. De joveneta no va ser una bona estudiant, la van expulsar de l’escola amb 13 anys i als 15 ja treballava: “L’educació amb el franquisme era una altra cosa: m’avorria molt i feia moltes gamberrades”. 

Potser per aquest record, quan va entrar a la carrera, malgrat sentir que l’havia encertat i que va gaudir-ne moltíssim, no s’imaginava de debò que ella podria treballar de mestra en una escola. “El primer cop que em vaig posar davant una classe pensava: «No podré»”, admet. Però la vida és tossuda i la va acabar empenyent a plegar de la fàbrica –“Trenta-cinc anys costaven molt de deixar”– i llançar-se a la docència, primer amb substitucions i mitges jornades en uns quants centres que van ser tot un aprenentatge. “Em vaig estar sis anys en un centre de primària que va incorporar el francès com a segona llengua estrangera i d’allà vaig anar a Sabadell, a un centre d’alta complexitat –llavors es deien CAEP–, on vaig ser molt feliç”, repassa.

Van ser deu anys en total, els últims de la seva vida laboral, dedicats a aprendre i a gaudir d’una nova professió. “Sempre ho he fet tot quan no tocava però al final, mira, n’estic molt satisfeta”, reivindica la Lola. Creu que a vegades el destí t’acompanya a conèixer àmbits molts més interessants dels que t’havies imaginat, com ha sigut el seu cas amb l’educació primària.