La NASA troba molta més aigua a la Lluna de la que es pensava que hi havia

BarcelonaMolta més aigua i molt més gel del que es pensava i en la mateixa forma que a la Terra, sense barrejar amb cap altre element. És l'últim secret que s'ha descobert de la Lluna, fet públic aquest dilluns a la tarda.

Fins ara, durant bona part de la cursa espacial i de la conquesta de l'home de la Lluna, es creia que el satèl·lit no tenia aigua. Però els últims anys un constant degoteig de descobriments ha arribat a demostrar que almenys algunes parts del satèl·lit, com ara els grans cràters amb ombra permanent, en contenen importants dipòsits. I aquesta setmana dos nous estudis publicats a la revista Nature Astronomy han obert l’aixeta una mica més a la perspectiva d’una lluna inesperadament aquosa. Molt més aquosa.

De fet, dies enrere la NASA ja va insinuar que aviat anunciaria un "emocionant nou descobriment sobre la Lluna". I els dos esmentats articles publicats aquest dilluns revelen proves concloents de l'existència d'aigua. Però a diferència de les deteccions anteriors d'aigua en les parts d'ombra dels cràters lunars, els científics ara han detectat la molècula a les regions il·luminades pel Sol de la superfície de la Lluna.

En un seguit de declaracions fetes aquesta tarda durant una teleconferència virtual, la coautora de l'estudi i el descobriment, Casey Honniball, becària postdoctoral del Goddard Space Flight Center de la NASA, a Maryland, ha assegurat: "La quantitat d'aigua equival aproximadament a una ampolla d'aigua de 12 unces [0,350 litres] en un metre cúbic de terra lunar".

El moment de la troballa és bo per a la NASA i altres agències espacials, que ara planifiquen missions humanes ambicioses d’exploració lunar i fins i tot d’assentament. L'agència espacial nord-americana ha dit que enviarà la primera dona i el següent home a la superfície lunar el 2024 per preparar-se per al "següent salt gegant", l'exploració humana de Mart, ja a la dècada del 2030. Al cap i a la fi, on hi ha aigua hi pot haver vida, fins i tot si aquesta vida encara requereix vestits espacials i hàbitats endurits per la radiació.

La primera flaire que hi podia haver aigua a la Lluna va sorgir a partir de les dades recollides per l’Observatori Estratosfèric per a l’Astronomia Infraroja (SOFIA en les sigles en anglès) de la NASA. Aquest jet Boeing 747SP modificat proporciona al seu telescopi de 2,7 metres una visió per sobre del 99% del vapor d’aigua que enfosqueix l’atmosfera, una capacitat única que permet observacions àgils en infrarojos sense l’ús d’instal·lacions amb base a l’espai.

A finals d'agost del 2018 un equip dirigit per l'esmentada Casey Honniball va utilitzar instruments infrarojos a bord del SOFIA per estudiar la superfície lunar il·luminada pel Sol. Les observacions, que només van durar 10 minuts, es van centrar en una regió d'altes latituds meridionals prop del gran cràter de la Lluna Clavius i van revelar una forta emissió d’infrarojos en una longitud d’ona de sis micres des del cràter i el paisatge circumdant. Escalfada pel Sol, alguna cosa a la superfície lunar rebotava la radiació absorbida igual que ho faria l’aigua molecular (H2O normal).

El possible accés, element clau de futur

En la conferència de premsa esmentada, Jacob Bleacher, de la direcció d’exploració humana de la NASA, ha confirmat que els investigadors encara necessitaven entendre la naturalesa dels jaciments aquosos. Això els ajudaria a determinar l’accessibilitat que hi podrien tenir els futurs exploradors lunars.

I si bé anteriorment hi ha hagut signes d’aigua a la superfície lunar, aquests nous descobriments suggereixen que és més abundant del que es pensava. "Ens dona més opcions de possibles fonts d'aigua a la Lluna", ha afirmar Hannah Sargeant, una científica planetària de la Universitat Oberta de Milton Keynes, al Regne Unit, en declaracions recollides per la BBC.

La "detecció inequívoca d'aigua molecular" augmentarà les esperances de la NASA d'establir-hi una base lunar. L'objectiu és mantenir-la aprofitant els recursos naturals. I fer-la servir com a base per a les futures exploracions de Mart a la dècada del 2030.