Lluís Homar: "Creia que els altres tenien el talent i jo m'havia d’esforçar"

Des d’aquell Manelic que va interpretar als Lluïsos d’Horta, i que va propiciar la seva entrada com a fundador del Teatre Lliure amb 19 anys, Lluís Homar (Barcelona, 1957) ha protagonitzat una carrera brillant. Però a Ara comença tot, coescrit amb Jordi Portals (Ara Llibres), confessa la cara B de l’èxit, febleses i aprenentatges. I detalls increïbles com el cop de puny que va clavar a Lluís Pasqual als assajos d’ El vostre gust.

Fer unes memòries vol dir despullar-se. Un actor, mostrant-se, pot eliminar el misteri. Et feia por?

En desfer el misteri és on trobo que té sentit. El misteri és una estratègia. No hi ha res millor que ser qui ets i mostrar qui ets. Com a actor, per les personalitats que encarnes, a vegades et va bé jugar a ser qui no ets, però l’important és que això no sigui per suplir les mancances de qui hi ha al darrere. Les esquerdes són el que ens fa persones i el llibre és un viatge per acceptar-les.

La teva principal debilitat és la inseguretat, cosa que sorprèn en un actor amb una carrera d’èxit.

És important veure el que hi ha, fer-te càrrec de les teves mancances, i no buscar antídots que puguin ser perjudicials. Però arribar aquí no ha sigut fàcil. Des de petit, en una família de vuit germans, sempre he tingut la necessitat de tenir un estatus únic i diferent, perquè, si no, sentia que jo era menys. Jo era el mimat.

L’origen d’aquest sentiment el trobes en una malaltia llarga que va patir la teva mare, que te’n va separar quan tenies dos anys i mig.

Quan un nen sent l’abandó, la seva tendència natural és deixar-se morir. Jo em moria deshidratat. Des de llavors, aquest quadre se’m reprodueix davant d’algunes situacions: la meva sensació és que em moro. Sento l’abisme. I quan em ve, no em serveix el pensament, respirar, meditar, perquè em connecta amb una etapa infantil en què no tenia el pensament elaborat. Hi ha moments que em quedo garratibat. Ara ho sé reconèixer, acompanyar-ho, deixar-li espai i estic aprenent què fer-ne.

Aquest raonament és fruit d’anys de teràpia. Vas dubtar si dir-ho?

Gens. No em puc imaginar la meva vida si no m’haguessin ajudat, en forma de terapeutes, de mestres... Jo no he nascut ensenyat, tinc molt per aprendre i, és més, m’estimula. I vull trencar amb la idea que sortim de l’escola i... a viure! La vida és molt complicada i, en la gestió emocional, em sento a les beceroles.

El teu objectiu era ser el millor actor, el Marlon Brando.

Em deien Madame Cursillos. No parava de fer-ne. Tenia la sensació que els altres tenien el talent i que jo m’havia d’esforçar. El perfeccionisme és una arma que se’ns gira en contra. Perquè, ¿què hi ha al darrere? Hi ha una part teva que no acceptes i per això busques un model a fora, perquè si ets allò, guanyaràs a tot el que amagues i no acceptes de tu mateix. Això ha sigut un leitmotiv meu durant molt de temps. Vas construint un jo i t’acabes fotent unes hòsties!

No només confesses la teva idolatria, sinó que dius que tens debilitat per les “figures dominants a les quals rendir vassallatge”.

Jo quan tenia 20 anys volia que els Reis em portessin un vestit de Lluís Pasqual. Ell escoltava òpera, jo escoltava òpera, ell parlava i era brillant, i davant d’aquell desplegament de facultats jo era incapaç d’articular paraula. D’Almodóvar fins i tot en tenia un petit altar a casa amb una foto... I, en canvi, em va abocar a viure un dels moments més complicats. M’ho va qüestionar tot de mi com a actor. Em deia: “Tu no ets” i, com que li havia donat un poder desmesurat, m’enfonsava en la misèria. Quan ets excessivament dependent d’un altre és que hi ha una mancança teva. A La mala educación va ser espectacular i a Los abrazos rotos no sé per què es produeix el desencontre. És una llàstima. Tampoc estic immunitzat contra les males crítiques. Em costen d’acceptar. Però en tot cas sé que és una feblesa meva i no en soc presoner.

Admets que els prínceps no t’han acabat de sortir bé mai.

Sempre m’han fascinat. Són la imatge del que jo voldria ser. En Leonci. Hamlet. A La flauta màgica volia ser el Tamino, i no el Papageno. Sempre els busco perquè jo em considero més bast, i quan m’hi poso quedo frustrat. La meva seducció no és refinada sinó més de malote. Jo volia ser el Romeu i mai em van deixar: el meu Romeu és en Manelic!

La sortida del Lliure, després de vint anys, la descrius com el moment més traumàtic de la teva vida.

És el gran cataclisme. Havia sigut el príncep del Lliure i m’arribava una realitat que mai m’havia imaginat. De nou, sento l’abandó. Per a mi, fora del Lliure era la mort. És la meva crisi dels 40 anys. Però vist des d’ara, sort d’allò: el meu recorregut s’eixampla, conec gent nova, viatjo, treballo en l’audiovisual...

Al llibre hi ha aquesta lliçó: no busquis l’èxit sinó una vida plena.

No hi ha altre viatge que valgui més la pena que ser tu. L’èxit és temptador, suculent, jo també tinc aquesta lluita, però el viatge essencial no és aquest. I una vida plena no és una vida feliç: toca viure també la tristesa i el dolor. Quan passen aquestes coses, la vida et dona la possibilitat de fer el que tens pendent. M’he adonat que les grans putades són les grans lliçons.