El llop s'instal·la en nous territoris a Catalunya

GironaÉs un dels animals que més llegendes i contes ha protagonitzat. El primer terç del segle XX el llop va desaparèixer dels boscos i muntanyes catalans, però el 2000 va aconseguir tornar al Pirineu, després d’un llarguíssim viatge des d’Itàlia, passant pels Alps i travessant França. En el marc del projecte europeu LoupO, els Agents Rurals s’encarreguen de fer el seguiment sobre el terreny i actualment tenen detectats quatre mascles que viuen a Catalunya. Dos ja fa temps que van ser localitzats –un al Ripollès i un a Port del Comte–, però n’hi ha dos més que s'han pogut confirmar fa poc: un s’ha instal·lat a la comarca del Moianès i un altre a l’Alta Ribagorça. El coordinador del seguiment del llop del cos d'Agents Rurals, Gabriel Lampreave, recalca que és un animal que té molta por dels humans i, per tant, “no hi ha cap perill per a les persones”. No obstant això, amb el seu retorn han tornat també els malsons dels ramaders, que són els principals perjudicats pels seus queixals. “L’administració t’indemnitza per cap de bestiar, però això no et compensa totes les pèrdues que has patit”, lamenta un ramader d’Odèn (Solsonès), Florenci Serra, que després de perdre 150 animals va haver de canviar les ovelles per les vaques per evitar que l’explotació se n'anés en orris. 

Tot i que solen viure en bandades, els depredadors trobats a Catalunya són individus solitaris: no es té constància que hi hagi cap femella ni que s'hagin reproduït; i haurien d'arribar més llops per poder parlar d'una població estable. Quan es detecta la possible presència d’un animal en una zona, Lampreave i el seu equip s’activen per intentar confirmar si és un llop que està de pas o si s’hi ha instal·lat. Per saber-ho, es desplacen fins al punt on s’ha albirat, i busquen el seu rastre en forma de petjades, pèls i excrements, que analitzen al laboratori posteriorment. “No és una feina ràpida, sinó que ens porta mesos, gairebé un any, perquè solen abraçar territoris molt extensos i ens calen moltes dades fins a poder confirmar la seva presència en un territori”, concreta el coordinador del projecte. 

Gràcies a aquesta feina de detectiu, els Agents Rurals han pogut corroborar que el llop que l’any passat va captar una càmera al Parc Nacional d’Aigüestortes s’ha quedat a viure en una àrea molt ampla que inclou l’Alta Ribagorça, la Ribagorça aragonesa i part de la Vall d’Aran. “L’hem enganxat amb diverses càmeres, hem analitzat els seus excrements i per genètica podem confirmar que és el mateix exemplar”, subratlla.

És el mateix procediment que han aplicat amb l’altre nou llop que han trobat a la comarca del Moianès. En aquest cas van començar la investigació després d’uns atacs a uns ramats, entre els quals el d'un ramader que té prop d’un centenar de cabres i que prefereix no fer públic el seu nom. L’estiu passat va començar a notar que li faltaven animals, fins que es va trobar un cadàver enmig d’un prat. Van anar-hi els Agents Rurals, però quan van arribar els voltors no havien deixat cap evidència, i li van dir que devien haver sigut uns gossos. “Al cap de dues o tres setmanes, vam tenir un altre atac, i en va matar quatre més”, recorda. Per precaució, va estar uns mesos tancant el ramat en un cobert a les nits, però a les cabres no els agrada i les va tornar a deixar fora. “A mitjans de febrer en vam trobar mortes quatre més, totes amb el mateix patró: tres amb una mossegada al coll i la quarta ja mig menjada”, assenyala. Els Agents Rurals van comprovar per les ferides que havia estat un llop.

Compensació pels danys

Quan una espècie protegida ocasiona algun dany, és l’administració qui se n’ha de fer càrrec. "En total són 16 cabres mortes, però només em pagaran per 4, i encara no les he cobrat. Els atacs de l’estiu no els compten perquè no hi ha evidències que eren d’un llop”, exposa el ramader del Moianès, que calcula que li donaran uns 100 euros per cap de bestiar, una quantitat totalment insuficient. “Les últimes cabres eren excel·lents. Els 100 euros, en un mes, me’ls haurien donat en llet. No et compensen res. A més, ara tinc molts maldecaps i problemes amb l’alimentació”, lamenta.

I és que quan un depredador ataca un ramat, també perjudica els que hagin sobreviscut per l'estrès. “El rendiment ens va fer una baixada espectacular; tant, que no podíem continuar”, recorda Florenci Serra, que entre el 2015 i el 2020 va patir les queixalades d’un llop al Solsonès. El que més lamenta Serra és que ell, durant cinc anys, va intentar buscar mesures per intentar conviure amb el depredador, però ningú va recollir el guant. “Mai vam dir que no al llop. Les administracions haurien d’haver aprofitat que érem un grup de ramaders disposats a buscar solucions. Igual que fan estudis de seguiment, demanàvem estudis de mètodes per minimitzar els riscos i els danys. Però ningú ens va fer cas, i al final vaig haver de deixar les ovelles i posar vaques per no haver de tancar”, retreu.

Experts com el tècnic forestal especialitzat en fauna salvatge Pol Guardis defensen la importància del retorn del llop, sobretot per la seva funció ecològica com a grans depredadors. Guardis, però, subratlla que cal definir tota una sèrie d’estratègies i mesures “perquè tothom accepti les seves responsabilitats: tant des del món rural –que ho patirà directament–, com des dels espais urbans des d'on es considera que hi ha d’haver aquest retorn”. “Però hem de remar tots en la mateixa direcció, perquè si no anirà en detriment de les espècies, i són les que en tenen menys culpa”, recalca.