"Els nens necessiten referents més enllà de futbolistes i superherois musculats"

BarcelonaEl nens, com les nenes, tenen dret a plorar, poden tenir por, poden mostrar debilitat. Però ¿de debò que poden? Un article de l'ARA sobre masculinitats va ser la llavor d'aquest llibre i també la confirmació de l'autora, la periodista Thaïs Gutiérrez (Barcelona, 1978), que el que havia estat observant com a mare de dos nens era un problema endèmic que calia abordar amb urgència. El missatge que una gran part de la societat encara transmet als infants sobre què vol dir ser un nen –o un home– és un fre per avançar cap a una societat igualitària de debò. Ni forts ni valents (Bridge) és un llibre per trencar estereotips i canviar el món impulsant una transformació que alhora alliberi els nens del que se'ls ha inculcat fins ara que ha de ser un home.

D'on neix la inspiració per escriure 'Ni forts ni valents'?

Tot neix en un article que preparava amb l'ARA Feminismes sobre masculinitats. Un antropòleg que vaig entrevistar, Ritxar Bacete, em va fer obrir molt els ulls. Va teoritzar sobre una cosa que jo ja estava veient. Jo veia, notava coses, i d'aquesta conversa en vaig veure que era un tema molt important: que els estereotips són molt presents, que perjudiquen i condicionen molt la vida dels nens però gairebé no se'n parla.

És un tema massa silenciat?

Ens n'hem oblidat una mica. Sempre que parlem de la lluita per la igualtat tot passa per les nenes, per empoderar-les, cosa que està molt bé i s'ha de seguir fent, però els nens també hi són, també pateixen els mandats de la societat masclista i mereixen que els ajudem a alliberar-los dels estereotips. La lluita per la igualtat també passa pels nens.

Combines entrevistes a experts amb molts punts d'autobiogràfics.

Vaig fer una fórmula mixta. Tal com em va passar a mi, que parlant amb un expert vaig veure que en la meva vivència personal hi havia una connexió claríssima, vaig pensar que el llibre seria molt més amè, molt més entenedor, i podria arribar a molta més gent si jo també explicava la meva experiència a partir d'anècdotes meves o de coneguts.

Ets mare només de nens, no de nenes. Expliques al llibre uns primers moments durs en el primer embaràs, en què vau perdre la criatura.

Recordo perfectament la primera sensació quan em diuen que serà un nen: va ser com d'incredulitat: “Un nen? No pot ser”. No m'ho podia creure. Jo vinc d'un entorn familiar molt femení: germana, moltes cosines, àvies… Estava convençuda que jo tindria nenes. Llavors, quan mesos més tard vam perdre la criatura –als set mesos de gestació– no em vaig perdonar mai haver tingut aquell sentiment inicial com de decepció perquè era un nen. Em vaig sentir molt culpable, com si jo no l'hagués desitjat prou, quan en realitat el volia moltíssim. Aquell sentiment de culpa m'ha perseguit una mica i amb els meus altres dos embarassos vaig decidir que no volia saber el sexe de la criatura.

Els senyals de la masculinitat tòxica es perceben ben aviat amb les criatures. Què fa saltar les alarmes?

El meu fill gran, per exemple, tenia un cotxet on passejava els cotxes o algun peluix: "On va amb un cotxet si és un nen", em van arribar a dir en algun moment pel carrer. Els experts amb qui he parlat et diuen que els nens comencen a captar aquests mandats de gènere des de molt petits i que comencen aquest camí per encaixar en el model que els toca des de la primera infància. Amb tres anys, els meus fills ja tenien clar que eren nens i que això passava per una sèrie de mandats, quan nosaltres a casa mai els hem ensenyat això. Però hi ha la societat en general que pressiona, hi ha la tele, les pel·lícules, els anuncis, hi ha la roba diferent a les botigues, hi ha els comentaris de la gent...

¿Són manaments universals els que dicten què ha de ser la masculinitat?

Són bàsicament un conjunt de regles no escrites que et diuen que has de ser fort, que has de ser valent, que has d'amagar els teus sentiments, que has de rebutjar tot el que és femení. I això últim és molt important, tot el rebuig cap al que és "de nenes" és clau en la masculinitat tòxica. Si ens parem a pensar tots podríem fer aquesta llista de característiques del que se suposa que ha de ser un home de debò. Ho tenim molt interioritzat.

Com es pot trencar amb aquesta masculinitat hegemònica poderosa?

Mira, amb la Marina Subirats en parlem al llibre. Ella em deia que tenim unes nenes que estan superempoderades, que han rebut el missatge que poden fer i ser el que vulguin, que està superbé, i se l'han cregut, aquest missatge. Jo ho veig en amigues dels meus fills. I crec que ens hem oblidat una mica dels nens, ens hem oblidat de dir-los que ells també poden ser el que vulguin. Per exemple, s'accepta molt bé que les nenes hagin conquerit espais considerats tradicionalment masculins –que juguin a futbol, facin arts marcials o robòtica, programació– però encara costa molt que els nens siguin als espais tradicionalment de nenes: que un nen faci ballet, que faci gimnàstica artística, que es vesteixi de Frozen…

Aquí entren en joc els pares?

Molts pares el que m'han explicat, i ho entenc perfectament, és que també costa molt ser el valent que va contracorrent, sobretot quan el preu que has de pagar és el patiment del teu fill. Per això molts pares podem ser còmplices involuntàriament d'aquesta masculinitat tòxica, perquè el que vols és protegir la criatura, i si tu veus que si el teu fill va vestit de Frozen a l'escola i tothom se n'enriurà, potser suggeriràs que hi vagi de girafa o d'astronauta o alguna cosa més neutra.

Hi ha entorns on aquesta pressió és encara més asfixiant. Al llibre expliques un episodi que vas veure durant un partit de futbol infantil.

Segur que hi ha bellíssimes persones a les grades, però els que fan soroll i se senten sovint emeten missatges terribles. Hem estat en camps amb nens molt petits jugant i en aquelles grades hi ha el pitjor de la masculinitat tòxica. Que si nenaza, que si marica... Així estem encara en ple 2020!

El llenguatge és un dels pilars primordials del canvi?

És un tema que m'al·lucina. ¿En quin moment ser una nena es va convertir en un insult? Molts adults ho fan servir com a insult i no es pot permetre més. Ens hem de posar les piles perquè això desaparegui del llenguatge i com a concepte. I, en canvi, no hem construït el llenguatge a l'inrevés: el constructiu. Per què no podem convertir el "ser un nena" en una cosa positiva?

¿Com es pot treballar aquest canvi del llenguatge en positiu?

Aquí és on entren els referents. En positiu, els nens el que necessitarien són referents alternatius perquè ara els referents mainstream són els de la masculinitat tradicional: futbolistes, youtubers, cantants de reggaeton... Però hi ha moltes més masculinitats, moltes maneres de ser home, i els nens necessiten que algú els les expliqui. I també necessiten tenir referent femenins potents, per emmirallar-se en dones interessants.

¿L'escola pot ser un bon aliat a l'hora de fixar aquests missatges?

Sí. A l'escola on van els meus fills van fer una cosa per Carnestoltes l'any passat que em va encantar i l'explico al llibre. Cada classe es va disfressar d'una dona important de la història. A la classe del petit eren Jane Goodall i la classe del gran eren la Joana d'Arc, i això va provocar per exemple que investiguessin i llegissin molt sobre aquestes dues dones. I en el cas del gran, quan jugaven a cavallers amb els amics tots volien ser la Joana d'Arc. Però lamentablement això és una gota a l'oceà, cal fer encara molt camí perquè els nens tinguin referents positius femenins vàlids. I cal no oblidar que els nens també necessiten referents masculins vàlids. Als meus fills els agrada emmirallar-se en homes i trobo a faltar alguna cosa més enllà de Cristiano Ronaldo o de superherois forts i musculats.

Quins riscos té a la llarga perpetuar aquests missatges sobre la masculinitat hegemònica?

Sobretot hi ha un tema com de castració emocional, perquè per encaixar en el mandat tradicional has de renunciar a mostrar moltes de les teves emocions. Però que tu renunciïs a mostrar-les no vol dir que les deixis de sentir. Pots tenir por o sentir-te vulnerable, però no ho has d'ensenyar, i construir-te des de tan petit a base de negar aquestes emocions és molt arriscat. ¿Com acabar traient tota aquesta bola de dins? Aquí és on apareix la ira, per exemple, que és un sentiment que sí que s'accepta, i l'agressivitat també. Ens podem trobar aquests casos, de comportaments agressius en l'adolescència, per exemple, perquè no els hem ensenyat que poden expressar la por, plorar tant com vulguin, poden demanar una abraçada quan la necessitin.

¿El llibre és una crida als adults a alliberar els nens d'aquests mandats masculins que poden ser asfixiants?

Sí, m'agradaria animar els adults amb nens a prop a ajudar-los a alliberar-se d'aquests estereotips. Perquè aquest és un problema que s'ha d'afrontar. Per això he fet el llibre, però tampoc vull victimitzar els homes. Crec que no es tracta de presentar-los com a víctimes sinó de fer aflorar un problema que si no abordem té un impacte social clar. Si volem construir una societat més igualitària hem de fer feina alliberant els nens d'aquests estereotips. Hem de posar el focus en una realitat que existeix i que provoca patiments als nens, petits i no tan petits.

¿Veus senyals que indiquen si anem pel bon camí, si avancem?

Crec que ens hem de posar molt les piles, que encara no som conscients que s'ha de fer aquesta feina amb els nens malgrat hi hagi petites iniciatives molt xules. Si només mirem la nostra realitat, el que passa a casa, al nostre entorn, potser no veurem aquest problema, però és un error quedar-se només amb la mirada del propi entorn. Hi ha molt per fer. I també crec que els adults hem d'alliberar-nos dels estereotips. Quan ho fem i la nostra mirada sigui més lliure, llavors podrem deixar que els nostres fills creixin d'aquesta manera. La feina l'hem de fer primer nosaltres, les mares i els pares. Tots.