Una llei i un sistema amb mirada masculina

BarcelonaLa sentència destaca com a arguments per condemnar per abusos els principals elements que les acusacions feien servir per parlar d’agressió sexual, i utilitza el fet que la víctima no oposés resistència per descartar l’existència de violència i intimidació

La intimidació ambiental que hi veu la fiscalia però no el tribunal

El tribunal veu amb “sorpresa” el canvi de la fiscalia, que al final del judici va elevar l’acusació a agressió sexual i parlava d’una “intimidació ambiental” en l’atac a la víctima, no només pel fet que tingués 14 anys, sinó també pel lloc i la manera com es va produir l’agressió, amb la noia sola en una habitació, els condemnats entrant-hi per torns i penetrant-la, i encara més tenint en compte que un dels acusats va amenaçar dies després els amics de la noia perquè no expliquessin res i que un d’ells -finalment absolt- portava una arma.

El tribunal té en compte a la sentència molts d’aquests elements: dona per provat que hi va haver penetració, que va ser en una habitació on la víctima estava sola, que a la sala del costat es va veure una arma i que el primer dels atacants va acabar amenaçant alguns testimonis. Però descarta l’ús de la força i la intimidació.

Segons explica en declaracions a l’ARA la psicòloga especialista en victimologia, Alba Alfajeme, el problema és com l’Audiència de Barcelona acaba “llegint” els fets a la sentència. Alfajeme considera que encara hi ha molts “estereotips que continuen vigents” i que acaben comportant que, tot i les circumstàncies del cas de Manresa -que la psicòloga considera “una violació en majúscules”-, els jutges, basant-se en una llei que cal canviar, se situïn en un escenari diferent.

Una força que no es fa servir perquè no és necessària

La sentència de l’Audiència de Barcelona descarta l’existència de violència en el cas de la Manada de Manresa pel fet que la víctima no es resistís a l’atac dels condemnats. El relat que fa el tribunal dona per provada l’existència de diferents penetracions vaginals i bucals de manera reiterada dels acusats sobre la víctima -tot i que en alguns casos no es pugui acabar de determinar quin dels condemnats la va protagonitzar, perquè l’habitació on es van produir els fets estava separada de la sala on hi havia la resta de testimonis-. Però tot i que els jutges insisteixen que la noia estava en un estat “d’inconsciència” mentre es produïen les penetracions per torns, el tribunal descarta que els homes fessin ús de la força.

Alfajeme adverteix que les conclusions del tribunal poden portar a pensar que els acusats no utilitzen la força “perquè no la necessiten”. Alfajeme insisteix que s’acaba minimitzant la situació patida per la víctima. “La justícia patriarcal acaba igualant aquests fets amb d’altres”, lamenta.

El primer aspecte és el relacionat amb la qualificació d’abusos sexuals i no d’agressions sexuals. Com es llegeix a la STS 13/2019, de 17 de gener, “la clau diferencial entre el delicte d’agressió sexual i el d’abús sexual queda verificat per la concurrència, o no, de violència o intimidació”. En els dos casos hi ha absència de consentiment de la víctima. Ara bé, en l’agressió sexual s’ataca la llibertat sexual d’una persona fent servir violència o intimidació, mentre que en l’abús sexual l’atac es produeix sense violència ni intimidació.

El tribunal s’ha sorprès pel canvi de qualificació jurídica del ministeri fiscal en les conclusions, perquè la prova practicada al plenari va secundar la qualificació provisional d’abusos sexuals i, en canvi, no va aportar elements que justifiquessin canviar els abusos per agressions sexuals, en el tràmit de conclusions.

Com ja hem explicat, la prova practicada, i molt especialment el testimoniatge de BBBB, que constitueix la pedra angular que suporta l’afirmació dels càrrecs sobre abusos sexuals, ha acreditat que la víctima, mentre es van produir els fets, i des de moments abans fins a hores després, estava en estat d’inconsciència, sense saber què feia i què no feia, i, consegüentment, sense poder determinar-se ni acceptar o oposar-se a les relacions sexuals que hi van mantenir la major part dels processats, els quals van poder realitzar els actes sexuals sense fer servir cap tipus de violència o intimidació per vèncer una oposició que no va existir o obtenir un consentiment que la dona no estava en condicions de poder donar. És a dir, que s’està davant la hipòtesi que preveu l’article 181.2 Cp, que considera abusos sexuals no consentits, tot i que en aquest cas el consentiment seria irrellevant atesa l’edat de la víctima, els que s’executen sobre persones que es trobin privades de sentit (o es cometin anul·lant la voluntat de la víctima mitjançant l’ús de fàrmacs, drogues o qualsevol altra substància natural o química idònia a aquest efecte, hipòtesi apuntada per la víctima i que, com hem dit al fonament anterior, no té cap suport probatori, a banda que si fos així també ens trobaríem davant d’abusos sexuals i no d’agressions sexuals)’’.

El precedent més immediat es descarta

Tot i que l’Audiència de Barcelona es basa en la doctrina del Suprem, en lloc de buscar la referència més recent -la sentència del cas de la Manada de Pamplona del mes de juny passat- es remet a un altre cas del principi de l’any, en què el Suprem va descartar el delicte d’agressió sexual perquè no hi havia violència ni intimidació, els dos requisits que marca el Codi Penal per passar del delicte d’abusos al d’agressió sexual.

Per a Alfajeme, la solució passa per eliminar el delicte d’abusos del Codi Penal, parlar d’agressió i establir, en tot cas, categories d’una mateixa cosa. La psicòloga subratlla que el Parlament Europeu “està instant” a fer aquest canvi, que ja han materialitzat vuit països. “Categoritzar les coses ajuda a posar-nos en un paradigma o en un altre, i el concepte d’abús forma part d’un imaginari molt concret”, recorda. Segons Alfajeme, que hi hagués “una sola etiqueta” ajudaria a “construir una realitat” diferent, mentre que parlant d’abusos “es minimitzen els fets”.

De fet, la psicòloga apunta que socialment ja s’ha dut a terme aquest canvi de paradigma, tot i que la llei i el sistema judicial encara no l’hagin aplicat i hagin quedat enrere.

Una manca de consentiment que acaba beneficiant els acusats

La sentència de l’Audiència de Barcelona deixa clar que l’estat “d’inconsciència” de la menor en feia impossible el consentiment. “Si una persona no vol ser allà és violació”, conclou Alfajeme. La psicòloga considera que només amb la manca de consentiment de la noia n’hi hauria prou perquè el tribunal condemnés els acusats per agressió sexual.

En lloc d’això, l’estat d’embriaguesa en què estava la noia fins i tot va acabar “beneficiant” els acusats. El tribunal considera que el fet que la noia no fos conscient “del que feia i no feia”, després d’haver begut molt i fumat marihuana, va propiciar que els cinc homes que la van atacar per torns no haguessin de fer servir “cap tipus de violència o intimidació”, apunta la sentència. “És molt pervers”, lamenta la psicòloga consultada per l’ARA.

Alfajeme afegeix que el relat de l’Audiència de Barcelona acaba “minimitzant” l’efecte d’uns fets que inicialment s’han descrit com a greus, i llança “el missatge social” que no es tractava d’una situació de tanta gravetat, quan alhora va propiciar, afegeix l’especialista en la matèria, una situació de “revictimització” per a la víctima.