Llargues i difícils: les adopcions internacionals cauen en picat

BarcelonaFa quinze anys, quan una família catalana decidia adoptar una criatura a la Xina havia d’esperar una mitjana de nou mesos per tenir-la a casa. Aquesta rapidesa, que al voltant dels anys 2000 era habitual, és del tot impossible des de fa sis o set anys. L’espera per a les adopcions de criatures a la Xina ha passat dels nou mesos de mitjana als deu anys, segons dades del departament de Treball, Afers Socials i Famílies, i aquest no és l’únic país on la llista d’espera ha crescut desmesuradament. En alguns països, fins i tot, les adopcions s’han tallat d’arrel.

Etiòpia ha sigut l’últim país a tancar la porta a les adopcions internacionals -el Parlament va avalar la prohibició la setmana passada-. El país africà se suma a altres països que en els últims anys han prohibit les adopcions per part d’estrangers, com ara el Marroc i Mali, que ho van fer el 2012 i el 2013, respectivament. Altres països, com Ucraïna i Rússia, no les han prohibit directament però sí que hi posen cada vegada més obstacles. Aquesta tendència ha fet que les adopcions internacionals s’hagin desplomat un 88% a Catalunya des del 2004. Si aquell any van arribar 1.562 nens procedents de diversos països, segons dades de la Generalitat, el 2016 en van arribar 139. El 2017, fins al novembre, la xifra va ser de 134.

Normatives més exigents

Les causes d’aquesta caiguda són diverses, però n’hi ha una que destaca per sobre de les altres: els canvis legislatius als països de l’estranger perquè els infants siguin adoptats dins del mateix país d’origen. “Hi ha països que han modificat la legislació perquè volen millorar el seu sistema de protecció a la infància”, il·lustra la directora de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció, Agnès Russiñol. “En principi això és una bona notícia, perquè vol dir que l’infant podrà trobar una família sense haver d’abandonar el seu país”, recalca a l’ARA, i afegeix: “Probablement, el que no era normal és que el 2004 estiguessin arribant a Catalunya 1.500 nens, que era bastant desproporcionat”.

El Manel i la Marta, dos catalans que el 2005 van començar els tràmits per adoptar una nena xinesa, recorden que no eren els únics al seu cercle que van decidir adoptar a l’estranger. El 2011 van viatjar per anar a buscar la nena, la Carla, i des d’aleshores recorden que els tempos es van començar a dilatar. “Tots els que van venir darrere nostre van començar a trigar cada vegada més”, recorda la Marta, que, tot i així, defensa que “quan finalment tens la nena en braços t’oblides de tot el que has esperat”.

Els canvis legislatius en els països on els catalans solien adoptar, i que han alentit i dificultat els processos, han sigut diversos. Alguns han millorat els protocols per comprovar que els infants s’hagin quedat efectivament desemparats, mentre que altres han intentat potenciar l’acollida en família extensa. “Tot i que d’entrada aquestes mesures són una bona notícia, no tots els països se’n surten”, avisa Russiñol, que explica que en alguns casos són els països de destí els que han decidit tallar relacions amb els països d’adopció, en establir que no hi havia prou seguretat jurídica que s’haguessin fet totes les comprovacions que els infants eren adoptables perquè no en trobaven la família o no els trobaven un centre d’acollida.

En tot cas, Russiñol insisteix que “tenir pocs nens per adoptar ha de ser bo”. “Nosaltres sempre insistim que el dret a adoptar no existeix, en tot cas són les famílies que fan l’oferiment, i el dret és del nen a trobar el millor per a ell”, diu. “Hi estem totalment d’acord”, opinen la Marta i el Manel, que sentencien: “Nosaltres sempre diem que va ser la Carla qui ens va adoptar a nosaltres”.

El canvi de mentalitat, assenyala la directora de l’Institut Català d’Acolliment, també és una de les raons que han fet caure el nombre d’adopcions internacionals a Catalunya. “Les famílies no tenen tant d’interès com abans per adoptar. La població és cada cop més conscient que els nens que s’adopten venen amb necessitats afectives importants, i la família que l’acull ha de tenir una capacitat reparadora molt gran”, argumenta Russiñol. Un altre factor que també ha influït en la caiguda de les adopcions, diu, ha sigut la crisi econòmica, ja que els tràmits per adoptar un infant són llargs, però també costosos, i es poden enfilar als 10.000 o 20.000 euros.

Restringir adopcions a Rússia

Precisament per l’atenció especial que requereixen els nens adoptats en altres països, el Govern es va plantejar vetar adopcions de Rússia per la síndrome d’alcoholisme fetal, un trastorn que es pot contraure quan la mare biològica beu alcohol durant l’embaràs.

La conselleria de Dolors Bassa va encarregar un informe sobre la prevalença d’aquesta afectació entre els nens russos adoptats, i les conclusions s’han de presentar pròximament. Si es demostra que la prevalença és alta, el Govern estudiarà endurir les exigències per optar a adoptar un infant de Rússia. Això implicaria tractar-los per la via d’adopcions d’infants amb necessitats especials, i no per la via ordinària. “És un debat que haurem de tenir en els pròxims mesos”, diu Russiñol.