La llarga espera per a la dependència: "Cada dia és una batalla"

BarcelonaA la filla d'Eduard Ges li van diagnosticar epilèpsia quan tenia vuit mesos. A partir de llavors va començar un autèntic laberint burocràtic pel qual passen totes les famílies per accedir a una prestació per la dependència i que es resumeix en dues paraules: valoracions i informes. La porta d'accés a serveis reconeguts per la llei de dependència —que no només està pensada per a gent gran– són un autèntic maldecap per les llargues llistes d'espera que obliguen a pagar per avançat. La nena té avui dos anys i quatre mesos i requereix nombroses sessions de fisioteràpia i de psicòlegs a centres privats mentre no arriben les ajudes públiques. "Cada dia és una batalla amb la paperassa", es queixa Ges.

El 15 de març de l'any passat van començar a fer els tràmits tant per a la dependència com per a la discapacitat, que van per vies diferents. Pel que fa al grau de discapacitat, encara estan a l'espera que els tècnics els facin una valoració, mentre que la de la dependència va anar més de pressa del que es podia esperar, ja que un mes després ja estava passant l'examen a casa que va determinar que tenia un grau III. Aquest és el nivell més alt de l'escala i indica que la persona no té autonomia personal i necessita ajuda per a activitats bàsiques rutinàries.

Ara bé, la rapidesa no ha suposat que hagin vist ajudes. De fet, ni tan sols tenen cap notificació oficial sobre el grau, tot i que la criatura ja ha passat per les revisions de grau semestrals preceptives per llei. Mentrestant, des de mitjans de gener, fa cinc setmanes, la nena té aprovat el Pla Individual d'Atenció, conegut per les sigles PIA, en què es detallen les necessitats particulars i quines són les prestacions a què té dret. En el seu cas són 455 euros, la màxima prestació prevista per la llei de dependència.

De moment, però, la família encara no ha vist cap euro i paga de la seva butxaca tot el que necessita la criatura. "Ens han dit que quan cobrem començarem a cobrar des del setembre", apunta el pare, que ha deixat la feina i s'ha acollit a la CUME, un subsidi estatal que compensa la pèrdua d'ingressos dels progenitors amb fills dependents amb malalties greus. El problema, es queixa, és que aquest ajut només s'obté quan hi ha diagnòstic i ningú té en compte les hores de feina perdudes i els quilòmetres fets mentre s'estan fent les proves.

La família viu a Tona (Osona) i ha de fer front també als desplaçaments per anar com a mínim dos cops al psicòleg i al fisioterapeuta o els especialistes de l'Hospital Sant Joan de Déu. A les dificultats burocràtiques s'hi afegeixen les despeses extres per la discapacitat. La petita encara no camina i una metgessa va aconsellar comprar-li una plataforma per poder-la mantenir dreta unes hores al dia, però valia 2.000 euros. Per "sort", apunta Ges, finalment ells en van trobar una de franc.