“La literatura ha d’ocupar el carrer de manera permanent”

“El món està assedegat d’amor. Aplaqueu-lo”. La frase és d’Arthur Rimbaud i avui és la cita del dia a la pissarra que presideix l’entrada a la llibreria Nollegiu, al Poblenou. Va obrir portes ara farà dos anys, quan el Xavier Vidal va decidir sortir del món del periodisme per dedicar-se al que realment li agrada: la promoció de la literatura. Ell mateix, de fet, es veu reflectit en la portada d’un llibre de Gabriel Casas on es veu la fotografia d’un nen embadalit davant d’un aparador farcit de llibres. Llegir, diu, li ha interessat des de ben petit. Aquests dies la pissarra de la llibreria ha estat d’actualitat després que Vidal relatés al seu blog que un inspector de l’Ajuntament li havia demanat que la retirés perquè incomplia la normativa i havia motivat la queixa d’un veí.

La pissarra hi continua sent. ¿Com va resoldre aquella polèmica?

La vaig retirar quan va venir l’inspector, però després la vaig tornar a col·locar. Vaig fer un escrit al blog explicant que a la normativa municipal no li agrada una pissarra que ocupa 55 centímetres en un carrer de vianants per on passen cinc cotxes diaris. Vaig rebre moltes mostres de suport, va sorgir una mena de moviment a favor de la pissarra. I el dia següent em van trucar de l’Ajuntament i em van dir que no hi hauria ni expedient ni sanció ni res. Aquesta pissarra incompleix una normativa i ho sé: ocupa uns centímetres del carrer però les normes s’han de fer servir amb cert criteri. Jo no tindria la pissarra a la Rambla, per exemple. Però no estem parlant d’això.

¿Atacar la pissarra era, en certa manera, atacar l’essència del projecte de la Nollegiu?

La pissarra hi és des del dia que vaig obrir, forma part del projecte perquè hi escric cites literàries i respon molt bé a la voluntat amb què vaig començar el projecte: la literatura no pot estar només en un espai tancat, en una llibreria o una biblioteca, sinó que ha d’ocupar la via pública. Sigui de la manera que sigui, ha de sortir al carrer i fer-ho de manera permanent.

Com?

També incompliria la normativa, però podríem, per exemple, posar frases d’autors diferents als passos de vianants escrites a terra. A mi el que m’interessa no és el llibre, el llibre és l’instrument, el que realment importa és la literatura, i cal una campanya permanent de presència de la literatura al carrer. Si vols ser ciutat literària, comença, per exemple, per això, per omplir els passos de vianants de frases. Estem acostumats a anar fent festivals, que estan bé, però en el dia a dia no hi ha literatura. I hi ha maneres perquè hi tingui un espai. Quan va ser l’Any Espriu, per exemple, Catalunya Ràdio escollia cada dia una frase seva, i això es podria fer cada dia, que cada mitjà de comunicació seleccionés la frase d’un autor.

¿El projecte de la Nollegiu neix amb aquesta vocació? ¿Per això hi ha, per exemple, sofàs on es convida els clients a seure i llegir?

Vaig decidir que volia compartir les lectures, que és el que m’agrada, i per això vaig obrir un espai on fos possible fer-ho.

¿Però no era una mica temerari fer aquest pas el 2013?

Inconscient, diria. Recordo que quan li vaig dir al meu pare que deixava el món de la comunicació, que ja em tenia molt desenganyat, i que obriria una llibreria. Em va dir: “Nen, vols dir? Si ara no es venen llibres”. Però no es venien ni llibres ni res, així que vaig decidir fer el que m’agradava.

El nom és una provocació?

Molta gent em pregunta si Nollegiu és un imperatiu o una constatació i m’encanta que generi aquesta llibertat de pensament. La veritat és que ho vaig fer perquè en el món del periodisme sempre et diuen que no posis titulars en negatiu i vaig pensar que una llibreria que es diu Nollegiu es una paradoxa i que això funciona perquè la gent s’enrecorda del nom.

¿Si tornés a l’octubre del 2013 tornaria a fer el pas de deixar la feina i obrir una llibreria?

L’estic tornant a fer: tinc un projecte per fer més gran la llibreria, perquè el que realment m’interessa és fer-hi més activitats.