Els detractors de la nova llei d’educació han retret a la ministra, Isabel Celaá, que el seu projecte pretengui eliminar la majoria d’escoles d’educació especial. En el text, però, no se suprimeix l’educació especial, sinó que s’estableix que d’aquí deu anys “els centres ordinaris comptin amb els recursos necessaris per atendre en les millors condicions l’alumnat amb discapacitat”, però no diu quant ni quan ni com. Segons els detractors de la llei, entre els quals hi ha alguns centres d’educació especial i famílies, la llei provocarà un transvasament d’alumnes cap a l’escola ordinària, cosa que farà desaparèixer els centres d’educació especial. En canvi, els defensors de la nova normativa afirmen que és la via per donar compliment a la Convenció de l’ONU que Espanya va signar fa 12 anys que diu que “els estats han d’assegurar un sistema d’educació inclusiu a tots els nivells”. A Espanya hi ha 230.000 alumnes amb necessitats educatives especials, dels quals un 15% estan matriculats en un centre especial. La resta va a l’escola i l’institut ordinari.
Els límits de l’escola inclusiva: “Sé que li farà mal anar a l’institut”
Les famílies de joves amb discapacitat denuncien que la desatenció dels alumnes a l’ESO els empeny a marxar
Barcelona“Ara té vuit anys, però em fa molta por quan arribi a la secundària. A l’institut és tot diferent, i hi ha menys paternalisme, més èmfasi en la part acadèmica i menys en la part de desenvolupament personal. I tot i que tinc el convenciment que ha d’anar a l’escola ordinària perquè hi té dret, sé que li farà mal”. Les paraules de la Carme -prefereix donar un nom fictici-, que té un fill amb autisme, resumeixen les contradiccions que han d’afrontar milers de famílies amb nens i nenes amb necessitats educatives especials: tot i que volen portar-los a centres ordinaris, són conscients que les limitacions pressupostàries, de recursos i de formació del professorat dificulten o impedeixen l’atenció especial i individualitzada que necessiten. La situació, diuen les famílies i les entitats, és especialment complicada als instituts. “Em fa por que el donin per perdut”, afirma la Carme.
Sobre el paper, les famílies tenen l’aval legal a Catalunya per portar els fills a l’escola ordinària. L’any 2017 el Govern va aprovar el decret de l’escola inclusiva, que havia de suposar tot un “canvi de paradigma” al sistema educatiu, perquè havia de garantir l’escolarització en un centre ordinari als alumnes amb necessitats educatives especials. Una normativa que ara es veurà reforçada amb la llei Celaá, que també aposta per aquest model. A la pràctica, però, el decret no s’ha acabat de desplegar mai del tot: la situació pressupostària ha impedit dotar les escoles amb els professionals necessaris. Fins i tot el conseller Josep Bargalló va admetre que el decret està encallat, i va afegir que no només es tractava de diners. “Hi ha una part política, i puc confessar sense cap inconvenient que ens està costant trobar la manera de tirar endavant el decret”, va dir.
“De recursos, el meu fill en té”
La Carme també admet que no és un problema només econòmic. “De recursos, el meu fill en té”, assegura, però “estan mal plantejats”: hi intervé un maremàgnum d’actors, com la mestra d’educació especial, el suport intensiu SIEI, l’EAP, la vetlladora i el CDIAP. “Els suports no han de ser per al meu fill, sinó per a la tutora. El meu fill és autista però el hàndicap el té la tutora, perquè té un alumne a classe que no sap com tractar”, afirma la Carme, que avisa: “I darrere del meu fill en vindrà un altre. Per això no s’ha de donar el peix, sinó ensenyar a pescar”.
Hi està d’acord Marta Cruz, presidenta del grup d’ajuda mútua inclusiva Gamin, una entitat que fa pinya per resoldre problemes (sobretot burocràtics) a les famílies d’infants amb diversitat funcional. “Posar més diners al sistema que ja tenim no serveix per a res. És inviable posar un professor per a cada nen amb dificultats”, afirma. Segons dades que el departament d’Educació ha facilitat a l’ARA, aquest curs s’han atorgat 40.072 hores de monitors de suport als centres, un 24% més des del 2017, quan es va aprovar el decret, tot i que no se sap exactament el nombre total d’alumnes atesos perquè el recurs s’assigna al centre, no a l’infant directament. La Marta proposa una reforma profunda del sistema educatiu i de valors. “Al darrere hi ha d’haver un canvi social molt important, de creure que els discapacitats són persones. Com pretenem que entrin a la societat si mai hem conviscut amb ells?”
També demana replantejar el currículum i formar més i millor els docents en atenció a la diversitat, tant als graus d’educació com sobretot al màster de professorat. “Hi ha molts docents que no han estat formats en escola inclusiva i també n’hi ha que pensen que és l’alumne el que ha d’adaptar-se a l’escola, quan és l’escola qui ha d’adaptar-se a l’alumne”, constata Blai Gasol, exinspector i ex director general d’Educació, que afirma que així com l’educació infantil és “molt inclusiva” i la primària ho és “bastant”, a l’ESO el sistema és “bàsicament segregador”. N’és un testimoni el fill de la Marta, que ha començat 1r d’ESO i és autista. “Li adaptarem les assignatures troncals perquè pugui estar a l’institut, però això està enverinat, perquè acabarà quart sense el títol d’ESO”, explica. “Anar a l’escola ordinària es converteix en un viacrucis i al final tampoc tindrà cap títol. Haurem passat tota l’escolarització lluitant i a l’hora de la veritat potser no aconsegueix res. És així de dur”, lamenta.
“Més mestratge i formació”
És per això que hi ha famílies que acaben duent els fills a escoles d’educació especial, com la Barcanova, a Santa Perpètua de Mogoda, que dirigeix la Roser Ferrer i on van nois i noies adolescents. “Tenim 150 alumnes i cadascun és una història de fracàs escolar a l’ordinària”, assegura. La Roser afirma que si hi ha nois “desatesos” al sistema ordinari no és per falta de recursos sinó de criteri: “Són centres grans, de moltes línies, molts alumnes per classe i molt poc criteri per adaptar el currículum. Tot això és molt difícil de canviar”. “La diferència és el mestratge que tenim, que sabem tractar la diversitat i el tipus de centres, perquè un institut mai tindrà els entorns i els tallers que tenim aquí”, afegeix. La directora de Barcanova explica que el seu objectiu és “inserir al món ordinari, a través de la formació professional”, nois i noies amb un diagnòstic de discapacitat o trastorn. I conclou: “Jo seria feliç si tots els nens estiguessin atesos als centres ordinaris, però no es pot començar la casa per la teulada i no podem demanar que l’esforç el faci el jove discapacitat”.
La Marta i la Carme demanen reforçar l’escola ordinària amb més diners, formació i organització. “Al final els nens aprenen per imitació dels companys, de les conductes, del llenguatge... Què vols que aprengui en una classe on tothom té dificultats?”, diu la Carme. La Marta sentencia: “Si els alumnes de l’escola especial fossin tots magribins ens semblaria una animalada, i en canvi ho trobem normal quan es tracta de persones amb discapacitat”.
