Qui era l'home de l'estació de Passeig de Gràcia?

BarcelonaVivia entre quatre parets, respirava a l'aire lliure i estimava el món que tots estimem, però el seu espai emocional era sota terra. El seu cap i el seu cor li pertanyien, però la seva veu era de tots els barcelonins que alguna vegada l'havien escoltat mentre esperaven que el metro arribés. Qui era l'home del metro? Qui era aquell senyor de figura quixotesca i mirada vidriosa que tantes vegades havíem vist cantant òpera a l'estació de Passeig de Gràcia? Es deia Ramon Julibert i Torras, i va morir dijous.

El Ramon va néixer a Barcelona el 10 de juny del 1929. De família benestant, va estudiar a La Salle i va pertànyer al Club de Tenis la Salut. L'interès per la medicina el va encaminar a estudiar per a practicant ATS, però de ben jove, ja inconformista amb tot i tothom, va marxar a buscar-se la vida a Londres i a Alemanya. Allà va exercir d'ATS i va fer de transportista. També es va casar i va tenir un fill, però aviat es va separar i va tornar, sol, a Barcelona. A la seva ciutat va tornar a casar-se i aquesta vegada va tenir tres fills. La relació no era bona i el seu caràcter indomable va conduir-lo al distanciament. Molt aviat va familiaritzar-se amb l' aquí caic, allà m'aixeco . Vivia en pensions i tenia una petita paga mensual que invertia en una de les seves grans passions: les antiguitats. Tenia molt bon ull per comprar però no tant per vendre. Com a tot amant de l'objecte vell, li costava desprendre's dels seus tresors. Me'l trobava sovint a la botiga del meu germà Joan, que era amic seu i va rodar un documental sobre ell: L'home del metro . Estava il·lusionat perquè havia aconseguit un número antic de La Vanguardia , una valuosa postal de Figueres o uns números d'una revista de principis de segle. El seu carisma fins i tot li va facilitar ser la imatge d'una campanya de Nadal de Vinçon.

Cinquanta anys cantant cada dia

Però la seva vida era l'òpera. Feia quasi 50 anys que cantava cada dia unes vuit hores diàries. Va començar al Parc de la Ciutadella, on es va estar vuit anys. Un dia hi va trobar un home mort i en va marxar. El metro de Plaça Catalunya va ser el pròleg de la seva gran casa: Passeig de Gràcia, línia verda, direcció Montbau. El cant l'omplia d'energia i el realitzava com a artista. Volia preparar-se per fer una prova al Liceu però mai va trobar el moment.

Considerava que cantar cada dia era com fer culturisme, com més assajava, més musculatura vocal tenia. Li agradava captivar els passavolants amb els seus passejos amunt i avall de l'andana. Tant si era una parella de turistes, com una anciana que li donava conversa o una nena que es quedava mirant-lo hipnotitzada. El millor regal era quan, al cap d'uns dies, la nena tornava i li donava una presa de xocolata.

Una vida difícil però intensa

Admirava Caruso i Hipólito Lázaro, parlava alemany i italià, jugava molt bé als escacs i podia donar-te infinites lliçons de vida. La seva va ser difícil però la va viure intensament.

No es preocupava per domar la seva suposada excentricitat, cap complex el constrenyia i no volia que ningú fiscalitzés el que a ell li donava la gana de fer. Els últims anys van ser fotuts. Amb el continu suport del seu germà Agustí, el Ramon va veure com els pulmons -la seva possessió més preuada- se li apagaven. El metge li deia que no cantés però ell no se'n sabia estar. Freqüentava el centre Assis, de Sarrià, on li rentaven la roba i li donaven esmorzar. Tothom valorava la seva humanitat i bonhomia.

Dijous una operació de cataractes va derivar en un problema coronari que no va poder superar. Ramon Julibert era un d'aquells individus que injecten personalitat a una ciutat. Me l'imagino renegant quan s'ha assabentat, allà on sigui, que l'Ajuntament, sempre atent a facilitar l'existència dels seus ciutadans, ha prohibit agafar objectes del carrer. A ell, practicant acèrrim de la vida, mai podran emmordassar-lo. Viurà sempre a la pàtria eterna de la llibertat.