“L’‘hermano’ em besava d’una manera molt rara”

BarcelonaEl degoteig de denúncies arran de l’escàndol de pederàstia dels Maristes encara no s’ha aturat. Ja n’hi ha 32 contra nou professors i un monitor, però no hi són, ni hi seran, totes les possibles. Hi ha casos que no arribaran a la comissaria, com el que assegura que va suportar Jordi Alsina Garsaball ara fa uns 46 anys i que no consta a la llista dels que s’han denunciat fins ara. Diu que va patir abusos d’un hermano -així és com els anomenaven sempre- que el tractava amb “una atenció especial”. “Es dedicava a introduir-me la mà per sota dels pantalons i de la roba interior mentre em besava d’una manera molt rara i em demanava que el besés jo a ell”, explica, i recorda com un altre marista va contribuir a amagar-ho.

Per a Alsina els anys que va passar als Maristes de Sants i als de les Corts -va estudiar als dos centres abans que s’unissin- van ser una època de “terror i pànic”. Això el va dur a un fracàs escolar que no va remuntar fins que no se’n va anar a fer el curs preuniversitari en un institut públic. La por també era pels maltractaments físics i psicològics que, explica, hi sovintejaven durant el franquisme. “Tinc una escena gravada a la memòria d’un religiós bufetejant un alumne durant molta estona davant de tothom”, explicava Alsina ahir a aquest diari. “També hi havia cops de regle i coses així, i el maltractament psicològic era devastador”, afegia.

Els abusos sexuals el van marcar fins al punt que van orientar el seu futur professional. Alsina, que ara té 58 anys, és psicopedagog. “Dubtava entre estudiar psicologia i ciències de l’educació i vaig triar l’educació per contribuir a aconseguir que això que em va passar a mi no tornés a passar a ningú més”, deia ahir per telèfon mentre se li trencava la veu. Han passat molts anys des del curs 1969-70, quan en tenia 11 o 12 -no ho recorda exactament-, però tot allò ho té molt viu i l’afecta. “Va ser molt incòmode i molt desagradable, i no ho entenia del tot; una cosa així l’entens al cap dels anys”, admet. Alsina es va decidir a parlar quan el Manuel, pare d’una de les víctimes del pederasta confés Joaquín Benítez, es va decidir a fer públic el cas.

L’onada d’indignació i denúncies que va arrossegar la denúncia pública el va fer decidir a escriure una carta al Manuel. “És la primera vegada que poso per escrit tot això i que ho explico en detall”, deia Alsina a la carta, a la qual ha tingut accés aquest diari. L’ARA ha comprovat que el germà marista al qual fa referència Alsina va treballar als centres de Sants, les Corts i l’Eixample, tot i que va morir el 1970, just després dels abusos. La mort de l’agressor i el fet de saber que el delicte ja ha prescrit l’han convençut de no denunciar. “No serviria per a res i no tinc ganes de rebre una resposta dient que ha prescrit, seria insultant”, explica.

A la carta Alsina relata un fet sobre el “menyspreable paper” que l’escola “ha jugat sempre” en tot això. Explica com un dia l’ hermano li va ordenar que l’anés a veure a l’habitació on vivia, dins l’escola mateix, i que de camí un altre religiós li va preguntar què feia allà. “En sentir la resposta la cara d’alarma que va posar va ser claríssima fins i tot per a mi, que no entenia res”, però tot el que li va dir va ser “vés-te’n per on has vingut i oblida’t d’això”. Ho defineix com “un intent d’ocultació”.

Els Maristes: "No vam acomiadar Benítez perquè ens en volíem desvincular ràpidament"El 1964 la mare de l’advocat Carlos Ruíz ja va topar amb el silenci còmplice quan es va queixar que un altre hermano de l’escola de Sants besava i abraçava el seu fill d’una manera que no tocava. Ruíz, que sí que ha denunciat tot i que sap que el cas ha prescrit, explicava ahir a aquest diari que el director del centre li demanava que no en digués res “pel bé de l’orde i de l’Església”. Aquells anys “el franquisme encara executava; denunciar era impensable”, afegeix.

En un vídeo publicat divendres a YouTube, el segon de la jerarquia marista a la província on hi ha Catalunya, Pere Ferré, tal com va dir en aquesta entrevista, insisteix que no han amagat res. Però afegeix: “No sabem què va passar fa 40 o 50 anys”. La institució és la mateixa, i les maneres de fer és difícil que canviïn de cop i volta.