L’educació sexual a Europa comença a fomentar la natalitat

CopenhaguenVint danesos de 13 i 14 anys seuen formant una rotllana per parlar de sexe. Serà complicat. Una alumna es mira les ungles vermelles mentre un company consulta el mòbil. Quan surt a la conversa el tema de la masturbació, una noia assenyala un alumne a l’altra banda de l’aula que ha deixat anar una rialleta ofegada, i es tapa la boca amb la mà perquè a ella també se li ha escapat el riure. “Va bé, això de riure”, diu el monitor, Andreas Beck Kronborg, de 29 anys, que sembla prou jove per fer-los de germà gran. “Parlar d’aquestes coses sempre fa vergonya”.

Sexe i Societat, un grup sense ànim de lucre que s’encarrega d’impartir gran part de l’educació sexual a Dinamarca, ha redissenyat fa poc el seu currículum. El grup ja no se centra únicament en la prevenció de l’embaràs, sinó que també parla de l’embaràs des d’un punt de vista més positiu.

Tot plegat forma part de les iniciatives, no gaire subtils, que s’estan posant en marxa a Europa per animar la població a tenir més fills. A Dinamarca, com en molts països europeus, cada vegada preocupen més les baixes taxes de natalitat. Aquesta inquietud no ha fet res més que agreujar-se arran de la crisi financera i econòmica de la regió, amb un atur juvenil tan elevat que, segons es diu, és dissuasiu per als possibles pares.

El ministre italià de Salut va afirmar al febrer que Itàlia era “un país moribund”. Alemanya s’ha gastat molts diners en subsidis d’ajuda familiar, però n’ha tret ben poca cosa. A Grècia la depressió ha estancat encara més la taxa de natalitat. I a Dinamarca, des de principis dels anys setanta, la natalitat ha estat per sota de l’anomenada taxa de substitució, és a dir, els naixements necessaris perquè no disminueixi la població: una mica més de dos fills per dona. “Durant moltíssims anys només hem parlat de sexe segur, de la prevenció de l’embaràs”, afirma Marianne Lomholt, directora nacional de Sexe i Societat. “De sobte se’ns va acudir que potser també els hauríem de parlar del que cal fer per quedar embarassada”.

El canvi demogràfic és més acusat a Europa que en gairebé qualsevol altra regió, llevat del Japó. Es calcula que hi ha 28 europeus de més de 65 anys per cada 100 habitants de 20 a 64 anys, gairebé el doble de la mitjana mundial, segons les Nacions Unides, i per sobre dels 24,7 dels Estats Units. L’ONU preveu que a finals de segle la xifra europea s’haurà duplicat.

Menys treballadors, més jubilats

Aquestes tendències transformaran les societats: potser frenaran el creixement econòmic, augmentaran la pressió sobre els sistemes públics de pensions i incrementaran les necessitats d’atenció per a la gent gran. El Japó ja comença a afrontar problemes existencials en un país en què les vendes de bolquers per a adults comencen a eclipsar les de bolquers infantils.

Però no hi ha un consens sobre l’impacte de la demografia. N’hi ha que hi veuen una evolució natural de les societats desenvolupades. D’altres, però, preveuen un futur catastròfic perquè, amb menys treballadors i més jubilats, la població activa haurà d’assumir una càrrega més feixuga per mantenir les prestacions socials.

De tota manera, amb el temps, l’augment de la productivitat pot compensar aquestes pressions demogràfiques. La disminució de les taxes de natalitat també pot donar lloc a un dèficit de mà d’obra: a Alemanya, per exemple, hi ha hagut escassetat de mà d’obra qualificada. Ara, però, això no representa cap problema per a gran part d’Europa, que pateix un elevat índex d’atur.

“L’agenda estratègica és molt més complicada del que s’acostuma a pensar”, afirma Hans Timmer, cap d’economia del Banc Mundial per a Europa i l’Àsia central. “Ara tenim aquesta oportunitat que pugi la renda per càpita, tot i que la renda global no creix tan de pressa com en altres països”.

Les iniciatives que últimament s’han dut a terme a tot el món per augmentar la taxa de natalitat han sigut força creatives, tot i que no sempre efectives. A Rússia, el president Vladímir Putin va declarar el 2008 com l’Any de la Família, i el seu partit polític va recórrer a tàctiques com la instal·lació de bancs amb el seient còncau, dissenyats amb l’objectiu que les parelles seguessin més juntes. A Singapur, l’empresa de caramels Mentos ha fet un anunci ple de jocs de paraules, en el qual surt un raper que exhorta els ciutadans a complir amb el seu deure cívic amb frases com aquesta: “Sóc un marit patriòtic, i tu, la meva dona patriòtica. Deixa’m entrar al teu campament i fabricar una vida”.

En alguns països, aquesta qüestió pot tenir àmplies repercussions en el debat polític. Zsolt Darvas, investigador de Bruegel, un centre d’estudis amb seu a Brussel·les, afirma que, a Alemanya, el problema de la davallada de la població ha contribuït a fomentar l’aversió a la despesa pública, sobretot en una època d’incertesa econòmica. Jens Weidmann, president del Bundesbank alemany, ha subratllat més d’una vegada el nexe entre aquestes dues qüestions. Darvas afirma: “Si escoltem els alemanys -per què Alemanya no vol ara incrementar el dèficit pressupostari per estimular l’economia?-, l’argument que sempre addueixen és que tenen unes perspectives demogràfiques molt negatives i no volen fer encara més feixuga la càrrega per a les futures generacions”.

Iniciatives originals

El nerviosisme de la societat danesa no s’ha traduït en una davallada de la creativitat. Un sacerdot ha ocupat els titulars periodístics pels seus entusiastes escrits sobre sexe i erotisme. Un empresari ha creat una web de contactes que promou la procreació.

L’any passat Spies, una empresa danesa de viatges, va llançar una campanya publicitària, Fes-ho per Dinamarca!, amb la finalitat de promoure les reserves de viatges de cap de setmana a capitals europees. En un anunci una mica picant hi sortia una jove parella danesa que anava a un hotel a París i aportava així el seu granet de sorra a l’índex de natalitat de la nació. “¿El sexe pot salvar el futur de Dinamarca?”, preguntava la campanya, que afirmava que la pràctica del sexe entre els danesos augmenta un 46% quan fan vacances. “La reacció ha sigut molt positiva”, explica Eva Lundgren, directora de màrqueting de Spies, que forma part del grup Thomas Cook. Afegeix que la cobertura dels mitjans de comunicació danesos ha convertit en una cosa natural treballar al voltant d’aquest aquest tema. “Ja fa anys que hi ha un cert nerviosisme sobre el que caldrà fer per atendre les necessitats del nombre creixent de persones d’edat avançada”, afirma.

Christine Antorini, ministra danesa d’Educació, ha afirmat en una declaració oficial que el govern ara vol “prestar més atenció a una perspectiva àmplia i positiva de la salut i la sexualitat, de tal manera que la salut sexual comprengui tant els plaers com els riscos associats a la conducta sexual”.

Potser totes aquestes iniciatives comencen a donar fruits. Les noves estadístiques demostren que l’any passat hi va haver uns mil parts més que l’any anterior, el primer augment de l’índex de natalitat que es produeix a Dinamarca en quatre anys. “No puc dir que sigui mèrit nostre”, diu, somrient, Lomholt, de Sexe i Societat. “Només hem començat a centrar-nos més en aquest tema”.

Catalunya, entre els països amb menys fills

El nombre de naixements registrats a Catalunya va disminuir el 2013 un 7,3%, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). En concret, van néixer 71.493 nens, 5.605 menys que el 2012, i que van situar la taxa de nounats en 9,6 naixements per cada 1.000 habitants. És el cinquè any consecutiu que disminueix el nombre de parts des que el 2008 es va assolir el màxim de 89.024. A més, la mitjana de fills per dona a Catalunya és d’1,33, una de les més baixes d’Europa i lluny de les mitjanes més altes de la Unió Europea, encapçalades per França i Irlanda, amb 2,01 fills per dona. Els valors més baixos corresponen a Portugal (1,28) i Polònia (1,30). La reducció de la fecunditat a Catalunya va acompanyada d’un augment de l’edat mitjana de les dones en tenir els fills, que és de 31,6 anys. També augmenta l’edat de les mares en tenir el primer fill, que el 2012 va superar el llindar dels 30 anys i l’any passat es va situar en els 30,3 anys.

Una assignatura pendent als instituts

L’educació sexual a Espanya és la gran assignatura pendent, ja que és pràcticament inexistent en els currículums escolars. Quan es va debatre la reforma de la llei de l’avortament, els experts ja alertaven que el que calia no era restringir aquest dret, sinó potenciar l’educació sexual, que no s’ha acabat de desplegar mai. “L’edat d’inici de les relacions sexuals es va reduint i per això és tan important impartir educació sexual com més aviat millor”, deia a l’ARA Silvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i les Balears. L’edat mitjana d’inici de les relacions sexuals a Espanya se situava el 2012 en els 17 anys, però el percentatge de joves que n’han tingut abans dels 15 anys ha passat del 5% al 12%.