“Al món femení de l’adolescència no se li ha fet justícia”

Als vint anys, Laura Gost (sa Pobla, 1993) ja havia escrit el guió de Woody & Woody, que després es convertiria en el singular curtmetratge d’animació que li va donar el premi Goya 2018. Mentrestant, guanyava el Premi de l’Art Jove 2016 amb el relat L’escriptora de contes, signava els guions dels curts Chat vol dir moix i Hostal Orión, s’enduia amb la seva obra Seguí el darrer Torneig de Dramatúrgia a Palma i escrivia la primera novel·la, La cosina gran, que ara publica Lleonard Muntaner. Té 25 anys, devora llibres i pel·lícules des de petita i, com ella diu, “tocant de peus a terra”, no para de somiar.

La cosina gran és una novel·la sobre l’adolescència. ¿És una novel·la per a adolescents?

No és una novel·la juvenil. He volgut reflectir aquesta etapa vital d’iniciació, quan es deixa enrere la infantesa i s’entra a l’adolescència. I he volgut fer-ho des de la mirada femenina, posant l’accent sobre les nines i intentant desfer els tòpics ridículs que s’han creat al seu voltant. L’adolescència femenina és molt més rica i complexa que els dubtes sobre un vestit o si t’ha parlat aquell al·lot que t’agrada. Al món femení de l’adolescència no se li ha fet justícia. És més, massa sovint es banalitza l’adolescència, quan els sentiments són tan legítims com els dels adults, i tenen tanta profunditat i importància -i mereixerien ser tractats amb igual respecte- com una crisi existencial als 50 anys.

Què hi ha de Laura Gost en na Rosa, la protagonista?

Na Rosa m’ha servit per explorar una època molt intensa per a mi. Vaig voler escriure sobre el que en recordava, reflectir-hi la part lluminosa i també la fosca. Consti que la meva adolescència no va tenir res negatiu. Va estar molt marcada pel cine i la literatura. Parl del cine clàssic, que compartia amb mon pare i amics més grans, però que no interessava als de la meva edat. Vaig frisar de créixer. Cremar etapes, córrer, passa a ser una constant en l’adolescència, però fer-se gran també fa vertigen. Ara la Laura de 13 anys m’inspira tendresa. I si pogués parlar amb ella li diria que no frisi, que la dona es fa tota la vida.

Fora estereotips.

M’atreia una vida no convencional, però alhora ser com tothom té una gran força arrossegadora. A casa ens estimularen a ser dones fortes i lliures. El meu estereotip és el d’una persona obsessionada en no caure en cap estereotip. I això fa que creïs el teu propi estereotip [riu].

Supòs que podem anunciar que na Rosa no és la cosina gran.

La cosina és el MacGuffin de Hitchcock, que sembla protagonista però que serveix per definir el vertader protagonista. També és el cas dels personatges masculins de l’obra: són interessants en la mesura que són importants per na Rosa.

¿És una mirada a l’adolescència femenina i feminista?

Volia canviar de paradigma. Així com he escrit Woody & Woody o Seguí, que són homes, a La cosina gran volia una història de dones perquè la meva experiència podia enriquir-la. Sense crítica als homes, he donat més pes a les dones. Se’ns té sovint com a dones objecte; aquí és a l’inrevés. Com deia, ells són importants si ho són per a elles. Això sí, crec que és una lectura especialment recomanable per als homes. Igual que les dones hem pogut gaudir d’ ET o La història interminable, ells també han d’enriquir-se del món femení.

Adolescència sense Instagram?

Sí, vaig decidir situar-la just abans del regnat de Facebook o Instagram. He viscut el canvi. Si l’hagués ambientada en temps de les xarxes socials, hauria d’haver entrat en la hiperexhibició de la imatge. M’interessava jugar a un poble petit, com el que jo vaig créixer. Na Rosa no té límits, però es veu obligada a viure les limitacions del poble. Amb les xarxes, la història és una altra, la pressió és molt més forta. Jo volia que tots els conflictes sortissin de dins ella i del seu entorn més proper. Ara, amb les xarxes socials, tan intrusives, els inputs no et deixen espai per al silenci. Agraesc no haver conegut les xarxes amb 10 o 12 anys, et distreuen molt de tu mateixa. Fins i tot com a adulta, te’n sents saturada.

Com afrontes l’escriptura?

Som molt visual escrivint. I necessit fer-me una estructura prèvia, per controlar-me. Em cal tocar de peus a terra i tenir una vida amb pilars que em donin serenor i estabilitat perquè el cap pugui volar. A nivell creatiu, som hiperactiva. Vaig començar a escriure als 7 anys i no sabria què fer sense escriure. Quan escrius és perquè la vida no et basta. Així i tot, tinc molt gravat el que em deia el pare: “Laura, no perdis de vista la pilota”. Si tens un fracàs, no ets només la Laura escriptora. M’agrada escriure i, envoltada de llibres, em sent menys sola. A l’escola era la boja a qui li encanta fer anàlisi sintàctica. Saps? Encara m’estic intentant recuperar del cop dels diacrítics.

Et defineixes a Twitter: “En català i amb ironia”. L’humor de Woody & Woody és present a la teva obra.

No puc ni vull renunciar als moments d’humor. Fer riure és de les coses més gratificants que hi ha. El cine de Woody Allen ha significat molt per a mi. Vaig veure Annie Hall als 12 i vaig dir: “He trobat un director que m’entén”. L’humor és una gran manera de no passar-te de solemne.