L'art conceptual i fràgil d'Àngels Ribé

Barcelona.La setantena d'obres d'Àngels Ribé (Barcelona, 1943) exposades al Macba, recullen una doble herència. Per una banda, l'esperit lúdic i transgressor de la França del 68, que apareix en performances com Acció al parc de Montrouge (1969), en què Ribé va deixar anar un tros de tub de conducció en un parc infantil: la interacció dels nens amb l'objecte va fer que l'escultura de l'artista prengués formes diferents (és a dir, que fos redefinida i reciclada durant l'acte performàtic).

Si la primera herència deriva de l'estada a França de l'artista entre 1966 i 1969, la segona transpira americanitat. Després de passar un any a Chicago, Ribé es va traslladar a Nova York, on va viure set anys, i allà va desenvolupar els eixos principals del seu discurs. La desemfasització de l'objecte queda representada a partir d'obres com Two main subjective points on an objective trajectory (1975), en què fotografia les diferents vistes quotidianes que es veuen creuant el pont de Williamsburg de Nova York.

Descontextualitzar la natura

L'exploració del cos es relaciona amb la geometria: de vegades literalment (és el cas de la sèrie Invisible , de 1973), d'altres a partir de 3 punts (treballs realitzats entre 1970 i 1973); allà, la geometria és creada a partir de les ombres que dibuixa el cos i fins i tot a partir del moviment. Ribé va explorar també el camp de la descontextualització: va fotografiar acumulacions d'escuma enganxades a la paret i que suraven al mar i va col·locar un vidre que tallava la llum, la pluja i una onada a la sèrie d' Interseccions (1969). Aquí va fer palès com escuma, aigua, llum i ombra incideixen en un entorn natural, i la seva dependència de factors aleatoris per fer visibles o no les interaccions dels elements.

Diapositives i missatge

Paral·lelament a aquestes tres línies, Ribé va seguir cultivant la performance i la instal·lació. Dues de les obres més interessants que es poden veure a En el laberint, Àngels Ribé 1969-1984 són Can't go home (1977), sessió doble de diapositives en què les imatges de platja, de succions mamàries i de retorn a una immensa placenta de plàstic, volen reflexionar sobre la dualitat, i la possibilitat de fer o no fer alguna cosa. I a Amagueu les nines , que passen els lladres (1977) combina jocs de mans i aforismes irreverents ("qui vulgui sentir paraules, que no escolti"), i vincula un imaginari femení amb el procés de construcció d'un estat democràtic. La sèrie de sense títols de l'última etapa -pintures que desapareixen i reixetes decorades- recorden el bany de realitat i desencís de la tornada a Barcelona a principis de la dècada dels 80.