L’Arca de Noè, una associació nascuda per a membres molt "animals"

BarcelonaEl 23 de febrer del 1927 Joaquim Ciervo va visitar el seu amic Santiago Rusiñol, que estava una mica abatut, i per animar-lo li va proposar d’ajuntar-se amb altres persones que tenien nom d’animal. Va ser llavors que va néixer L’Arca de Noè.

La celebració d’un triple aniversari: 154 anys del naixement de Santiago Rusiñol, el centenari de Can Soteras i els 88 anys de L’Arca de Noè. Aquest va ser el motiu de la trobada de 150 persones en l’històric restaurant de la cantonada de la Diagonal amb el passeig de Sant Joan. A l’acte es van lliurar els guardons corresponents als animals que enguany celebren 10 i 25 anys de pertinença a L’Arca.

Explica Jordi Joan Alsina, el Senglar i president d’honor de l’Arca de Noè, que els inicis de l’entitat cal anar a buscar-los al principi del segle XX, entre una generació d’industrials d’esperit bohemi que passaven força èpoques a París fent negocis i aprofitant la intensa vida cultural de la ciutat. En un moment donat, a causa de l’edat i tenint en compte que aleshores s’havia d’anar encara amb diligència o a cavall, se’ls va començar a fer difícil viatjar. Un d’aquests personatges era Santiago Rusiñol. D’altra banda, a final del segle XIX un grup de personatges amb cognom d’animal havien celebrat un sopar a la Font del Gat. Ciervo va proposar a Rusiñol recuperar la idea, però fundant una associació.

Tórtola Valencia i Mary Santpere

Les dones no han tingut mai gaire presència a L’Arca de Noè. De fet, durant molts anys només dues dones van ser-ne membres, i no van coincidir en el temps. Però al principi no va ser així, perquè es té constància de la presència de dones durant els primers mesos d’existència de l’associació. Jordi Joan Alsina explica el perquè d’aquesta absència: “Un reial decret llei del 4 d’agost del 1927 prohibia que les dones de bé sortissin de casa entre les 8 del vespre i les 4 de la matinada, excepte les dones que acompanyessin els marits en les seves activitats socials, les artistes i les prostitutes. És, doncs, per aquest motiu que en un moment determinat les dones van deixar de participar habitualment en les activitats de l’entitat.”

Així, a la dècada dels trenta va entrar a L’Arca Carmen Tórtola Valencia. Va ser una mena de rebel·lia contra aquella llei, però va poder ser gràcies a la seva condició d’artista. En tot cas, es va mantenir l’assistència puntual de les dones només a grans esdeveniments de l’entitat i sempre com a acompanyants del marit respectiu.

L’època franquista tampoc no va ajudar-hi, i només una altra artista, l’actriu Mary Santpere, batejada com a Girafa, va formar part de l’associació, fins que una assemblea va decidir, amb un 75% de vots a favor, acceptar-hi les dones. Això sí, dos socis es van donar de baixa.

Ni política, ni religió, ni futbol

Una de les normes no escrites, però que se segueix amb rigor, és que a L’Arca de Noè no es parla de política, ni de religió, ni de futbol. Així, explica Jordi Joan Alsina: “En la dècada dels cinquanta, en ple franquisme, L’Arca de Noè reunia regularment entorn d’unes estovalles el cap superior de la policia de l’època i al gran mestre de la maçoneria, perquè tots dos eres membres de l’entitat".

Joan Mateu, Gran Danès i president de L’Arca, explica: “Moltes persones es coneixen pel nom d’animal, no pel nom de persona. L’important és que tothom que ve a L’Arca hi estigui bé, i no cal saber qui és o què fa la persona que tens al davant, més enllà del seu nom d’animal".

Ja en època democràtica L’Arca de Noè va començar a obrir-se a la ciutadania i a implicar-se en l’organització d’actes culturals, com l’home dels nassos, que va començar a sortir per primer cop el 1997 i que cada any inaugura algun element del paisatge urbà restaurat o recuperat recentment, i els Tres Tombs de Sant Antoni, amb col·laboració amb l’Associació de Veïns i l’Associació de Comerciants de Sant Antoni. També atorguen, des de fa anys, els premis periodístics Pantera i Gasela.