Com diu l’ARA a portada, “Tercera nit d’aldarulls a Gràcia”, i com encertadament titula Enric Borràs, que firma la crònica, “el conflicte s’enquista a Gràcia amb incidents a tot el barri”. I és que aquesta nit hi ha tornat a haver destrosses, i encara que aquests dies n’hem parlat aquí, no creiem que hàgim de deixar la qüestió, perquè és greu. Són ja 20 mossos lesionats, segons la policia, i 67 manifestants ferits, segons els manifestants.
Per començar, tornem-hi: la violència és inadmissible i qui la practica deslegitima les seves raons. Els veïns de Gràcia n’estan fins al capdamunt de les destrosses i de la por i l’angoixa que estan passant, i ahir el director de la policia va qualificar els responsables de les destrosses de “minoria violenta, brutal i descontrolada”.
Per la seva part, els grups que donen suport al banc expropiat acusen els Mossos de respondre amb violència desproporcionada, fet que realimenta les manifestacions i, pel que estem veient, la violència.
Mirin, allà on hi ha violència la policia ha d’intervenir, que per això hi és. La violència és una urgència a la qual la policia ha de respondre. I encara que tota acció de la força pública ha d’estar sotmesa a l’escrutini públic, no pot ser, o no hauria de ser, que cada vegada que els Mossos actuen, la seva actuació s’acabi convertint en el problema. El problema previ és la violència.
Al mateix temps, el portaveu dels Mossos avisava dimarts que la policia tornaria a actuar amb fermesa. Ens preguntem si cal que la policia qualifiqui el que farà hores més tard. No cal que qualifiqui. Que actuï. Primer, perquè la fermesa es dóna per descomptada. I després, perquè, des del nostre punt de vista, ofereix més la imatge del que avisa amb ganes d’actuar que no pas del que arribarà a fer-se càrrec del situació serenament.
Els okupes argumenten que hi ha una violència prèvia a la dels grups que cremen contenidors, que la dóna com a resultat la pobresa, l’atur i totes les desigualtats. I alhora, molts veïns argumenten que les activitats dels okupes, per més socials que siguin, han des ser igual de respectades que moltes altres activitats socials del barri que paguen amb les quotes dels afiliats el seu lloguer, el seu IBI i el seu rebut de la llum.
L’escenari és complex, però cada vegada que tenim un conflicte a Barcelona no ens volem resignar a fer una crònica d’aldarulls, a mesurar si els Mossos van actuar amb proporcionalitat i molt menys qui va encarar-ho millor, si Trias o Colau.
Vivim en una democràcia i tenim institucions i persones per gestionar els conflictes. El que no pot ser és que per interessos que no són els de tots, acabin rebent els veïns.
Als violents, ja n’hi ha prou; als responsables polítics, no permetin que les coses es podreixin d’aquesta manera. I em sap greu dir que, del que estem sentint fins ara, no sé si anem pel camí de rectificar. Barcelona ha après a fer-se capdavantera al món en moltes coses, però en resolució de conflictes interns, de moment, no acaba de ser una ‘smart city’.