De l’amor d’Erasmus a ser una família

BarcelonaUn estudi de la Comissió Europea presentat aquesta setmana assegurava que el 27% dels joves que obtenen una beca Erasmus van trobar parella durant la seva estada en una universitat estrangera. D’aquestes relacions n’han nascut des del 1987 -quan es va crear la beca- un milió de nadons. L’ARA ha parlat amb tres catalans que van conèixer la seva parella durant el programa d’intercanvi d’estudiants.

ELISABET I ANDREW

Manlleu / Accra (Ghana)

“Passàvem tres mesos parlant a distància”

Elisabet Casas, una manlleuenca de 31 anys, va anar a fer un Erasmus a Anglaterra el 2001 quan feia segon de traducció i interpretació a la UAB. “Tenia un anglès fluix”, explica. S’allotjava en una de les cases del campus de la Universitat de Canterbury, a Kent. Va trigar uns dies a aconseguir assumir els diferents accents d’anglès que es barrejaven al campus. Just dues cases al costat de la seva hi vivia Andrew Achampong-Kyei, un jove amb doble nacionalitat, anglesa i ghanesa, que era estudiant de dret, però no del programa Erasmus. Quan feia un mes que era a Anglaterra, la manlleuenca va anar a una de les tradicionals festes que se celebraven a les residències de la universitat. “L’Andrew estava ballant i una amiga me’l va presentar”, recorda vagament. En aquesta primera trobada no va sorgir la màgia, però, a mesura que anaven acumulant sopars d’amics i festes, la parella es va anar acostant. “Al maig, just un mes abans que s’acabés l’Erasmus, ens vam adonar que entre nosaltres hi havia més que una amistat”, explica.

Quan va arribar l’hora d’acomiadar-se, ella no tenia gaire clar què esperar de la relació. “Ell em va dir que em vindria a veure, però no m’ho vaig agafar gaire seriosament”, reconeix. Només un mes després l’Andrew es va plantar a Salou, on l’Elisabet havia trobat una feina d’estiu. S’hi va estar dues setmanes i al setembre ella li va tornar la visita a Anglaterra. Durant tres anys la relació es va mantenir amb viatges low cost, messengers, SMS i trucades. “Era dur perquè passàvem dos o tres mesos només parlant-nos a distància”, reconeix. L’abril del 2005, quan ella ja havia acabat la carrera, va decidir anar a viure amb l’Andrew a Anglaterra. Aquest cop, però, es van instal·lar a Londres, on ell estava estudiant un curs d’especialització. Al cap d’un mes ja havia trobat feina. “Em vaig adaptar molt bé a la vida londinenca. El que portava pitjor era el temps i el menjar”.

Amb els anys, però, l’Elisabet va anar cansant-se de Londres i el 2010 va voler donar un nou rumb a la seva vida. Va marxar un any a Guatemala a desenvolupar un projecte educatiu per a una empresa de voluntariat, mentre l’Andrew complia un dels seus somnis: anar a viure a Ghana, on vivia part de la seva família. En aquesta nova separació, la seva via per mantenir viva la relació va ser l’Skype i dues trobades: la primera entre Guatemala i Hondures, i l’altra per Nadal a Manlleu. En l’última, l’Andrew no va voler deixar escapar l’oportunitat de comprometre’s amb l’Elisabet. “Em va demanar que ens caséssim al cim d’una muntanya dels Pirineus”, explica. Acabat l’any a Guatemala, el nou rumb va ser Ghana, on la parella es va casar l’any passat. Uns mesos més tard hi va haver una nova separació. El motiu? L’Elisabet es va quedar embarassada i van decidir que el seu fill nasqués a Manlleu. “Era el meu primer embaràs i volia estar a prop de la meva família, que amb tants viatges ja m’ha deixat per impossible. M’hi he estat cinc mesos”, explica. L’Andrew, en un viatge llampec, va poder veure néixer el seu fill Gabriel, que tot just acaba de fer els quatre mesos. Fa pocs dies que l’Elisabet ha tornat a Ghana amb el seu amor d’Erasmus. “¿Si em plantejo un nou canvi? De moment no, m’hi he adaptat bé, ja ho veurem d’aquí uns anys”, explica. El que sí que té decidit és que al seu fill li parlarà en català i que l’Andrew, amb qui es comunica en anglès, n’haurà d’aprendre per força.

MONTSERRAT I FRODE

Cadaqués / Stavanger (Noruega)

“No en teníem prou amb les converses via internet”

Montserrat Salart, de 38 anys i de Cadaqués, era a la cuina del campus de la Universitat de Wolverhampton quan entre un grup de noruecs va conèixer el Frode Hopland, de la mateixa edat. Era l’octubre del 1998 i feia un mes que havia arribat a Anglaterra d’Erasmus per cursar un any d’administració i direcció d’empreses, la carrera que feia a la UB. “Vam consolidar una relació d’amistat duent una vida d’universitaris de diferents nacionalitats, tipus la sèrie Friends ”. Les vacances de Nadal i Setmana Santa les van aprofitar per conèixer el país de l’altre. A ell el va sorprendre el “conservadorisme català” i, a ella, el “liberalisme noruec”. La relació va avançar fins que va arribar el temut final de curs, l’hora de separar-se: “Jo no parava de plorar, però ell tenia molt clar que faríem camí plegats”. Dit i fet. Després, el Frode i la Montserrat van compartir pis a Barcelona. “Jo vaig acabar la carrera i ell va venir per aprendre espanyol”, explica. A principis del 2000, però, novament el destí els va fer agafar camins diferents. El Frode havia d’acabar els estudis de turisme a Anglaterra i la Montserrat va tornar al seu poble. “Ens trobàvem molt a faltar, no en teníem prou amb les converses via internet o els viatges puntuals per veure’ns”, recorda ella. Finalment, el març del 2001 el “viking” de la Montse va instal·lar-se definitivament a Cadaqués. “A part de les dificultats de l’idioma, ell de seguida va adaptar-se al ritme de la vida empordanesa”. El 2005 van tenir la seva primera filla, l’Íngrid, i l’any següent van decidir casar-se. El seu segon fill, l’Òscar, va arribar fa cinc anys. Actualment, el Frode ja parla un català autènticament empordanès. Treballa com a cap de taller de l’empresa familiar de la Montserrat, Motonàutica Manel, i ella, com a cap de botiga. La Montserrat no descarta en un futur intercanviar els papers amb el seu marit i fer una estada llarga a Noruega. De moment, aquestes vacances ja ha visitat els fiords.

CARLES I AYTALINA

Sant Sadurní / Iacútia (Rússia)

“La gent ens deia que no funcionaria”

El Carles del Amor és de Sant Sadurní d’Anoia i l’Aytalina Pavlova de Iacútia, una república russa situada a Sibèria. Els dos punts estan separats per 50 hores de vol repartides en tres avions i deu hores més en cotxe. Un Erasmus a Noruega el curs 2009-2010, però, va unir la parella, que actualment tenen 25 anys. El Carles, que estudiava turisme en un centre adscrit a la UdG, va arribar a la Universitat de Finnmark a l’agost. En la reunió dels estudiants d’Erasmus d’inici de curs va coincidir amb l’Aytalina, que feia filologia anglesa. “Tot i que em va entrar pels ulls, no ens vam dir gaire res”, explica. Un mes després, un viatge al Cap Nord i una petita empenta per part del seu germà i el seu millor amic van ser suficients perquè la parella s’enamorés. “Vam estar compartint habitació tot l’Erasmus”, detalla.

Quan va arribar final de curs, el Carles va convidar sis amics al seu poble. La colla s’hi va quedar dues setmanes i l’Aytalina un mes. En el moment de separar-se, tots dos van apostar per continuar amb la relació a distància. “No podíem fer gaires skypes perquè a Iacútia internet no funcionava gaire bé”, recorda. Com a alternativa, s’enviaven missatges pel Facebook o es trucaven, tenint en compte que hi ha una diferència horària d’entre vuit o nou hores, segons l’època. “Cada cop que la gent ens deia que no funcionaria, nosaltres fèiem més perquè anés bé”. Amb l’arribada de l’estiu l’Aytalina va tornar a Sant Sadurní, aquest cop per quedar-s’hi tres mesos. “La meva família la va acollir molt bé, jo tenia feina i ella ho va aprofitar per aprendre català i castellà”, explica. Però va arribar la tardor i ella va tornar a Sibèria per acabar l’últim curs de carrera. Internet i el telèfon van tornar a convertir-se en els seus aliats fins a Nadal, quan el Carles va decidir conèixer la terra de la seva parella. Només el viatge durava quasi tres dies i costava uns 900 euros. Quan va arribar a Iacútia, el va rebre un fred gèlid -58 graus sota zero- que va aconseguir vèncer demanant a l’Aytalina que es casés amb ell. Va comprar un anell allà mateix perquè ella sempre portés alguna cosa especial de la seva terra i, abans d’arribar a casa de la futura sogra, l’hi va regalar. “Allà són més tradicionals que aquí”, assegura. La família el va rebre amb els braços oberts, però la comunicació no era del tot senzilla.

Acabades les vacances de Nadal, van començar el seu últim “episodi” separats. L’agost del 2012 es van casar. “Mai havia entrat en els meus plans, però era l’única via per poder conviure”, recorda. El casament es va celebrar a Sant Sadurní sense la família de l’Aytalina perquè el viatge era massa llarg i car. “Teníem clar que no ens quedaríem a Rússia perquè és més fàcil adaptar-se a la cultura occidental”. El passat Nadal el matrimoni va tornar a Sibèria. En el viatge de retorn ja eren tres. El seu fill Matvey va néixer fa nou dies. Una de les il·lusions de la parella és anar a viure a Noruega, la terra que els va unir.