Laia Sanz: “Si fos mare no em sentiria capaç de jugar-me la vida com faig ara”

Si Laia Sanz i Pla-Giribert (Corbera de Llobregat, 1985) se sap orientar al desert, no és estrany que se sàpiga orientar en la vida. La seguretat en ella mateixa se li escapa pel físic ferm, el somriure brillant, el desplegament de publicitat i les idees clares: “Jo soc més de pols, de fang. He conduït motos de velocitat, però no m’agrada tant això de córrer per un circuit: són més pijos [somriu]”. Voldria opinar més lliurement de qüestions fora del motor, però la disciplina professional passa al davant. Ha estat 13 cops campiona del món de trial i cinc campiona del món d’enduro. Els especialistes la descriuen com una esportista amb fortalesa física i mental, molt de caràcter i un estil elegant i agressiu. Arriba al diari després d’haver-se passat tota la nit traient aigua de l’aparcament de sota casa pel Gloria. Precisament ara que volia dormir ben plana al seu llit. Però, què és passar-se la nit en blanc, després d’estar 15 dies jugant-se la vida al Dakar?

La Nuria García i el Josep Lluís Merlos m’han dit: "Aquesta dona és de titani".

Home, de titani no ho soc, ja m’agradaria, però sí que em considero una persona forta de coco. I sí, la moto de ral·li plena de benzina pesa 170 quilos, o sigui que s’ha d’estar valent.

Quant hi ha de sort en el fet d’acabar un Dakar?

Més aviat de mala sort, perquè la sort te l’has de treballar. Però és un factor que existeix i jo ho he vist: tots aquests anys he tingut companys que han tingut molt mala sort. Ara bé, al principi em van dir una cosa que no he oblidat i que és veritat: la moto té memòria. A la moto l’has de mimar perquè, si no, tard o d’hora t’ho fa pagar, i al Dakar la mecànica és fonamental. Sempre he intentat tractar molt bé les motos, anticipar molt els moviments i llegir bé el road book.

El road book?

És el full de ruta, que ens marca la direcció i els perills. Hi ha tres nivells de perill, 1, 2 o 3. I un 3, per exemple, vol dir que has de passar pràcticament parada perquè si tu no el veus i passes ràpidament et pots fer molt mal: un forat, una duna tallada... Hi ha gent que es pensa que portem un TomTom i que ens va sortint la fletxa a la pantalla. I no: és un rotllo de paper (admeto que és rupestre) amb cada punt quilomètric, que fem passar endavant o enrere prement un botó amb el dit gros.

Però com ho fas per saber que ets a la pàgina correcta?

Perquè portes una mena de comptaquilòmetres, però és complicat perquè has de recalcular, i a vegades no encaixen del tot les distàncies. Al Marroc hi havia etapes en què estaves contínuament entrant i sortint de zones 3. Aquest any, a l’Aràbia Saudita hi havia molt fora pista, i el fora pista no et marca mai els perills, perquè quan és navegació en desert obert tu pots passar per aquí però un altre pilot pot passar a 500 metres. Per tant, l’organització no pot marcar els perills. Llavors representa que és sempre perill 2. Has d’anar molt a la vista i anticipar-te molt.

Això vol dir que abans de cada etapa heu d’estudiar.

Sí, aquest any ja ens han donat el road book al matí. Això ho han fet perquè no hi hagi trampes. Abans es donava la tarda anterior, i estàvem moltíssimes hores pintant el road book i sempre hi havia gent que intentava tallar camí. Pel tema del joc net, ara et donen el road book al matí i ningú té informació prèvia de l’etapa. Això iguala els equips petits i els grans. Hi ha moltes maneres d’interpretar el road book. Per això a vegades en una etapa hi ha 20 pilots que es perden i 20 que no, perquè n’hi ha hagut 20 que l’han sabut interpretar bé.

Si heu de mirar el mapa, mirar per on aneu, sentir el soroll de la moto, escoltar el vostre cos... Deveu acabar fosos.

Sí. Per sort, les motos avui dia fallen poc, però jo aquest any he acabat físicament morta, cansada de cos i de cap. Sobretot de la vista, de tant mirar el road book. També costa d’entendre què és el que estàs veient, perquè si hi ha una mica de vent s’aixeca la sorra i encara veus menys el relleu. A les dunes, al migdia, no els veus el relleu, ho veus tot igual. Has d’estar pendent de moltes coses i és molt estressant.

Això és el que t’agrada?

Sí, perquè al Dakar has d’arriscar però també és una cursa molt llarga, i l’estratègia i saber-se dosificar és important. De fet, això és el que em dona opcions: hi ha pilots molt ràpids, però que s’equivoquen de seguida o tenen un accident abans. Hi ha pilots que són molt ràpids i guanyarien si el ral·li durés dos dies, però en dura 15.

Tu sempre ets la primera dona en la classificació, això ja no és notícia.

Normalment sí. El primer any vaig tenir molta guerra amb una pilot sueca, però a partir del tercer any, quan vaig començar a entendre la cursa, l’objectiu ha passat a ser fer-ho bé a la general. He estat els últims set anys al top 20. Vull fer-ho bé a la general, no guanyar la femenina.

Però ¿aspires a guanyar el Dakar, racionalment?

No. Soc realista. Ara el nivell és molt alt. S’ha professionalitzat molt i per a mi estar al top 15 és com una victòria per a un noi perquè, ens agradi o no, hi ha unes diferències físiques que ens limiten. A més, el Dakar se’m complica, perquè fa cinc o sis anys jo era entre els més joves però ara ha entrat gent més jove que jo, i la generació d’ara va molt ràpid. No tenen tant respecte, tanta por. Els que portem més anys fent ral·lis hem vist molts accidents. Normalment, en un accident el primer que hi arriba sempre és un altre pilot que avisa l’helicòpter, i quan t’hi has trobat uns quants cops et fa pensar. Els joves no ho han viscut i surten molt a fons.

Vas veure morir Paulo Gonçalves, excompany d’equip, i et vaig sentir dir que vas començar a patir per la teva parella, que també competeix.

El Paulo era més gran que jo i tenia molta experiència. Em va sorprendre molt l’accident. I el tipus d’etapes que hi ha hagut aquest Dakar, que eren més de fotre-hi nassos que d’habilitat, no em va ajudar gaire a treure’m això del cap. Era el primer any compartint Dakar amb la meva parella i, encara que no volgués, em vaig preocupar molt. Segurament és una situació que no m’hauria costat tant de suportar si no hagués tingut el Jaume allà corrent. A vegades et perds en una etapa i et pares a mirar on ets amb el teu pitjor rival, el que tens enganxat a la general. Aquest any em va passar, i vam retrobar el camí junts. Al final saps que la teva vida pot dependre de qualsevol pilot, perquè pot ser que et trobi quan hagis caigut i que t’hagi d’ajudar.

¿I això t’ha fet plantejar si continuar o no l’any que ve?

No, l’any que ve canviaran les etapes de la segona setmana perquè no interessa a ningú que hi hagi aquest tipus d’accidents, però si jo sabés que l’any que ve serà exactament igual, em replantejaria anar-hi.

Això o passar-te als cotxes, que és on diuen els que et coneixen que guanyaràs el Dakar.

Ja m’agradaria. Però ara mateix és difícil tenir un bon cotxe. No és tan fàcil com dir “ara em canvio als cotxes”. Hi ha pilots punters que no han tingut cotxe aquest any perquè hi ha molts pilots, pocs equips, i les places van molt buscades. I hi ha pilots bons que són de països amb molts diners, russos o àrabs, que paguen molts diners per tenir un bon cotxe. No sé si m’arribarà mai l’opció.

El guanyaries, el Dakar?

Ara no. És evident que necessitaria moltes hores de formació com a pilot de cotxe. Sé llegir el desert i la cursa, i els pilots de motos que han passat als cotxes ho han fet bé tots, però s’hauria de veure. Tant de bo tingui l’opció algun dia.

On és la duresa del Dakar?

Un dia dur del Dakar considerat aïlladament no seria tan dur, però el problema és ajuntar-ho tot en quinze dies. Es dorm poc, hi ha molts dies que ens llevem a les 3, estàs a dos o tres graus i has de fer quatre hores de moto abans d’entrar a l’etapa. Recordo fa anys a Bolívia que sortíem a 10 sota zero i havíem de travessar els Andes. I després falta l’etapa: arrenques amb temperatures sota zero i arribes a la meta a 52 graus el mateix dia, amb 5 hores de diferència, i llavors ja et pots imaginar que el cos...

Veus com ets de titani....

...No menges tan bé com menjaries a casa, passes d’estar a Xile al costat del mar en una etapa i en dos dies estar a 4.700 metres a Bolívia, sense cap mena d’adaptació, de cop. Part de l’encant del Dakar és que et porti als teus límits. Per això la sensació a l’arribar és molt bona, perquè ho has patit molt. El Dakar no és com una cursa normal, que te’n vas a l’hotel un cop acabat el dia, sinó que quan acabes sempre vas una mica contra rellotge fent coses de pressa per anar a dormir. I aquesta sensació durant quinze dies et desgasta molt psicològicament. Quan vaig tornar a Barcelona, el primer dia, al restaurant, semblava que veníem de la guerra. I ja no et parlo del llit de casa.

Has estudiat?

No haver continuat els estudis és l’única renúncia que em fa sentir malament. M’hauria agradat estudiar medicina, però quan vaig començar a fer el Mundial de trial vaig haver de triar. He viatjat molt, he conegut molta gent, he viscut molt, però haver deixat els estudis em sap greu.

Tenint en compte la discriminació de la dona a l’Aràbia Saudita, ¿et vas plantejar no anar-hi?

No. Entenc que hi ha molta gent que ho pregunti, però és la nostra feina i vam anar allà a competir. Sí que és veritat que és xocant.

T’has plantejat tenir fills?

Sí, m’agradaria molt, però si fos mare no em sentiria capaç d’anar a jugar-me la vida com faig ara. Si només fes trial com feia abans seria difícil de compaginar però em notaria amb forces. Però el Dakar no, no podria marxar 20 dies de casa. Ja faig patir prou els meus pares i només faltaria deixar un nen o una nena a casa.

El boom del futbol femení ha donat molta visibilitat a l’esport professional fet per dones. Us ajuda a totes?

Encara estem molt lluny de la igualtat, però hi ha fet molt. Quan jo corria al Campionat de Catalunya tot eren nens, i ara està ple de nenes. Això m’omple d’orgull, perquè crec que hi he ajudat molt. El meu pare m’ha explicat que de petita havia sentit pares que deien als nens que competien amb mi: “Almenys procura acabar davant de la nena”. I a Bolívia i al Perú els periodistes m’han arribat a preguntar si el meu nòvio m’havia donat permís per córrer al Dakar...

Ara te’n vas de vacances. Què fa una pilot del Dakar, de vacances?

Me’n vaig a esquiar.

No ho teniu prohibit?

No, home, això els futbolistes. Correm tant risc anant en moto que anar a esquiar és una broma.