L’acollida de refugiats a Espanya: ineficaç i descoordinada

BarcelonaDels 17.337 refugiats que Espanya s’havia compromès a acollir davant les institucions europees, només n’ha acollit 1.034, dels quals 476 han anat a parar a Catalunya. Però, a més de ser un dels països que menys sol·licitants de protecció internacional han acceptat dins les seves fronteres, és també un dels que ofereixen una acollida més escassa en matèria d’ajudes socials i suport a la integració. El ministeri de Treball, de qui penja la secretaria d’estat d’Immigració, és el responsable de l’acollida, que se subcontracta a ONGs via subvenció.

Aquestes entitats presenten els seus projectes al ministeri, però ni elles ni el govern de Madrid estan obligades a dialogar amb el territori. El repartiment dels refugiats es fa en funció de les places disponibles, sense cap altre criteri, i sense tenir en compte ni l’administració de proximitat ni la xarxa d’acollida que existeix a cada lloc. De fet, s’han donat casos en què les entitats han presentat projectes per obrir centres d’acollida a Catalunya sense que l’ajuntament ni la Generalitat en sabessin res. Els fons europeus FAMI, dotats amb 3.200 milions d’euros, per finançar l’acollida de refugiats i migrants, es distribueixen a través dels estats membres, sense accés directe per a les administracions locals i autonòmiques, per molt que són les que, a la pràctica, acaben havent de gestionar les necessitats de l’acollida i la inserció.

Un any per trobar feina

L’acollida es fa en tres fases: els sis primers mesos els refugiats s’han d’estar en un centre d’acollida, on se’ls ofereix un sostre i menjar, reben algunes classes de castellà (a Catalunya poden anar també als centres de normalització lingüística) i tenen assistència jurídica per tramitar les seves peticions de protecció internacional. Un cop han resolt la seva situació legal, obtenen la targeta sanitària i poden escolaritzar els seus fills a les escoles públiques. En aquesta primera fase reben una assignació mensual de 50 euros per a les seves despeses (en el cas de les famílies són 26 euros per adult més 10 per cada fill menor), sempre que el personal dels centres d’acollida consideri que compleixen el programa. Passats aquests sis mesos (nou en cas de situacions de vulnerabilitat), se’ls dona permís de treball i una ajuda econòmica al lloguer: de 376 euros per persona o 717 per nucli familiar.

Un dels problemes és que aquest import és igual arreu de l’Estat, al marge dels preus del mercat immobiliari a cada ciutat. Aquesta transició de la primera a la segona fase és on es concentren les dificultats. En poblacions com Barcelona, on viuen més de la meitat dels refugiats nouvinguts residents a Catalunya, no hi ha vivenda a aquest preu, sense comptar les dificultats per llogar un pis derivades del sol fet de venir de fora o per la manca d’avals que siguin acceptats pels propietaris.

Després d’un any des de la seva arribada (18 mesos si tenen fills menors o malalties) els refugiats es queden sense cap ajut del programa i només disposen de les ajudes que puguin oferir-los als serveis socials i el seguiment de l’ONG assignada. Tant l’Ajuntament de Barcelona com la Generalitat han posat en marxa programes per donar-los assistència durant un any més, un cop queden fora del programa estatal. L’objectiu final, trobar feina, és per a molts avui missió impossible.