La revolució del gènere

BarcelonaHome i dona. Masculí i femení. Aquesta classificació binària del món en deixa fora moltes persones que no s’hi identifiquen. Són persones amb altres identitats de gènere i orientacions sexuals representades per la sigla LGTBIQA+. Les noves generacions reivindiquen aquesta diversitat i empenyen la societat a ampliar la mirada més enllà dels genitals

Tradicionalment s’ha considerat que el sexe responia a les característiques biològiques (genitals, hormones i gònades), allò que ve determinat per la natura, mentre que el gènere és una construcció social i cultural a partir de les expectatives sobre com s’espera que homes i dones es comportin, es vesteixin o es comuniquin. És a dir, “la interpretació d’aquesta biologia a partir dels estereotips i els rols associats”, diu Miriam Solá, sociòloga i consultora en polítiques de gènere. “En un origen la divisió sexe i gènere era molt funcional per poder entendre que hi havia diferències naturalitzades i les feministes de l’època van dir que el gènere no tenia res de natural, que era cultural, i que podem transformar aquesta part cultural”, explica l’activista trans i feminista Teo Pardo. Però fa dues dècades sorgeixen noves mirades des d’àmbits acadèmics i filosòfics i des del feminisme queer, que diu que allò que havíem entès com a biològic, el sexe, també és cultural. “Hi ha una part de construcció del cos que també és molt cultural i que té a veure amb la transformació dels cossos: les persones ens depilem, ens hormonem o ens maquillem”, sosté Pardo.

Gracia Trujillo, professora de sociologia de la Universidad Complutense de Madrid, activista LGTBI-queer i feminista, sosté que “el sexe és una categoria política que s’assigna en funció dels genitals exteriors” i creu que “cal avançar cap a una societat més lliure, on cadascú visqui en llibertat la seva identitat”. Trujillo pensa que hi ha moltes assignatures pendents. Una és l’educació, que per a l'estudiosa i activista és “castrant” perquè des de l’etapa infantil “hi ha una obsessió pel gènere, per saber a quina de les dues capses encaixes, perquè segons la capsa que toqui es desenvoluparan expectatives i capacitats. S’articula tot en el binarisme de gènere i hi ha poca opció per a més capses, no es permet la diversitat sexogenèrica, s’obliga a escollir molt aviat”, tot i que Trujillo recorda que “hi ha cossos, sexualitats i identitats diferents que necessiten maneres diferents d’expressar-se”.

Sexe i gènere són terminologies que “serveixen per entendre que la desigualtat home/dona continua vigent i, per tant, cal continuar parlant de l’origen que la genera, que és el sexe”, opina Teo Pardo, que puntualitza que la diferenciació sexe/gènere “ara no és tan clara perquè són coses que s’entrecreuen”. I en posa un exemple: “Quan s’inscriu un nadó al Registre Civil, hi registres el sexe però a la pràctica el que estàs registrant són les seves expectatives, perquè en funció d’aquell registre rebrà un tracte o un altre”. Per a Gracia Trujillo, el gènere ha servit per analitzar qüestions com la violència i la salut, però considera que “ara cal introduir altres diversitats i expressions de gènere”. “L’objectiu és expressar-te més lliurement més enllà del binarisme”, sosté.

Hi ha una certa convenció que el gènere pot ser masculí, femení o no binari (i aquí s’engloben tots els qui no s’identifiquen amb cap dels anteriors), explica Solá, que creu que hem de superar la idea dels gèneres “com una qüestió binària tancada i veure-ho com una gran diversitat”. Destaca que quan parlem de diversitat de gènere i sexual hem de tenir clar que “no és una qüestió del col·lectiu LGTBIQA+, sinó un dret de la ciutadania": "Pensar en termes de diversitat sexual i de gènere és fer la vida millor, fer el desig més lliure i això és bo per a tots. Hem de tenir clar que viure en una societat que ens deixa estimar i ser el que volem ser ens beneficia a tots”.

La consideració binaria del gènere, opina Teo Pardo, “és un problema perquè deixa gent fora i genera violències greus”. Per exemple, fa que les criatures intersex, diu Pardo, estiguin molt invisibilitzades. I recorda que sexe i gènere s’han entès com a binaris a la cultura occidental, però n’hi ha d’altres on l’espectre és més ampli.

Teresa Godàs, psicòloga clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, també creu que els gèneres que hi ha són “el masculí, el femení i el no binari, o també dit neutre, que són totes les persones que no s’identifiquen amb les primeres categories”. I recorda la primera vegada que a la Unitat de Gènere del Clínic, creada el 1986, van fer un informe sobre una persona no binària perquè no s’identificava ni com a home ni com a dona: “Hem avançat molt des de llavors”.

Rosa Almirall, ginecòloga i directora de Trànsit, el servei de salut de l'ICS per a persones trans, constata que la realitat ens demostra que hi ha persones que “no s’adapten a aquest sistema sexe-gènere binari”. I dins el sistema no binari, recorda que “hi ha un ampli ventall”: “Cada persona té unes necessitats úniques i els professionals de salut haurien d’adaptar-se a aquesta nova realitat sense jutjar, però això no es podrà fer si la societat no fa aquesta mirada oberta a altres possibilitats de ser al món que no són les tradicionals".

Míriam Solá diu que tot comença quan naixem: “En funció del que tenim entre les cames se’ns assigna si som homes o dones. Hi ha gent que s’identifica amb aquesta assignació i hi ha gent que no, com les persones trans. Però qui determina el gènere? Aquest és el principal cavall de batalla que enfronta partidàries i detractores de la llei trans que impulsa el ministeri d’Igualtat i que preveu l’autodeterminació de gènere sense necessitat de passar per un procés mèdic. Al centre de la disputa hi ha la disjuntiva sobre què determina el gènere, si el sentiment personal o el sexe biològic.

Rosa Almirall introdueix un tercer element: l’expressió de gènere, que és la manera com una persona expressa la seva identitat. Una cosa és com es presenta al món (l’expressió de gènere) i una altra com se sent (identitat de gènere). “Tu pots ser una dona biològica amb expressió masculina i sentir-te dona, o un home biològic amb expressió de gènere masculina però sentir-te dona”, diu a tall d’exemple. I entre la masculinitat hegemònica i la feminitat hegemònica hi ha un ampli espectre, recorda Almirall, on cada persona se situa.

Orientació sexual i identitat de gènere són conceptes diferents, però estan molt relacionats, diuen Solá i Pardo. “El primer pas és si et sents dona, home o no binari i després, qui t’agrada, qui et desperta desig”, diu Solá. “Se’ns diu que hi ha dos sexes i només dos i que a cadascun li correspon un gènere i això marca la divisió sexual del treball i de les cures i, a més, ens diuen que aquests dos gèneres seran complementaris i que el desig i la sexualitat natural serien l’heterosexual”, afegeix Pardo, que considera que si visquéssim en un “sistema molt menys rígid” moltes persones trans “no haurien necessitat transitar”. Així, diu que cal pensar en un horitzó en què tothom pugui viure feliçment amb el cos que té però que aquest horitzó encara no ha arribat: "Hem de pensar que [les persones trans] volem viure vides vivibles i, per tant, a vegades hem de prendre decisions sobre els nostres cossos i les nostres vides”, argumenta.

“Els joves ho tenen molt més acceptat”, diu Míriam Solá, que valora com la diversitat sexual i de gènere es viu amb més naturalitat a les aules: “A un institut et trobes per exemple persones que s’identifiquen com a bisexuals o pansexuals perquè com a categories no binàries són llocs còmodes on col·locar-se”. Les generacions més grans, en canvi, han de fer caure barreres mentals, però també ho van acceptant, assegura la sociòloga.

Si bé Teo Pardo coincideix que els joves d’avui es fan “plantejaments no binaris que poden ser molt transformadors i que posen en qüestió tot el sistema”, també recorda que “el 90% de la veu i l’espai a l’aula el continuen ocupant els nois”. “El discurs més transformador coexisteix amb pràctiques que continuen sent molt desiguals”, explica. Ell és professor d’institut i sovint es presenta com a home trans perquè considera que cal generar referents pròxims.

Rosa Almirall opina que els joves han abraçat aquesta diversitat. “Tenen una mentalitat més oberta i més crítica i veuen absurd que parts de la roba o del cos indiquin si s'és masculí o femení”, diu, i creu que això és conseqüència del treball fet pel feminisme. “Primer ha sigut necessari que el feminisme hagi trencat esquemes rígids sobre com s’ha de comportar i vestir una dona, i ara estem un pas més endavant i els joves es qüestionen més enllà. Entenen que entre la masculinitat i la feminitat hegemònica hi ha un contínuum enorme en què la persona es pot posicionar i pot evolucionar”.

En països com Alemanya, Austràlia, Nova Zelanda, els Països Baixos, l’Índia, el Canadà i el Nepal, entre més, és legal el tercer gènere o gènere neutre quan algú no s’identifica amb masculí o femení. A l’estat espanyol no és possible, tot i que hi ha famílies que eduquen en el gènere neutre. Teresa Godàs veu difícil criar-se sense gènere assignat perquè, per la seva experiència, “les criatures cap als 3 anys ja adquireixen i actuen segons una identitat de gènere: ells ho tenen al cap i això no es pot amagar”. Teo Pardo opina que amb l’intent de fer que el gènere no sigui important acabem generant l’efecte contrari i donant-li encara més importància, “perquè l’esforç que s’ha de fer per amagar el sexe d’una criatura acaba fent que la criança giri al voltant seu”. Per això defensa, més aviat, fer que “no sigui important”. Creu que l’estratègia passa per replantejar-nos “com expliquem els contes, quines expectatives posem en les nostres criatures, quins jocs afavorim o com els generem referents per no reproduir estereotips ”.

Rosa Almirall confia que les persones que han sigut educades en el gènere neutre seran més “crítiques amb el gènere i els serà més fàcil expressar-se si tenen una diversitat o l’espectre de preferències s’ampliarà, i això per si sol ja és bo, encara que posteriorment es defineixin com a binaris”. Però constata que en la societat actual és molt difícil créixer amb un gènere neutre “perquè sempre xocaràs amb l’entorn”; en el moment que una criatura “se socialitza, li arriben permanentment missatges d’aquesta societat, que no és de gènere neutre”.

Rosa Almirall, directora de Trànsit, explica que hi ha dues teories, situades als extrems. Hi ha un corrent biologicista que intenta explicar la identitat de gènere amb paràmetre biològics (“per un gen diferent que s’està buscant, per una estructura cerebral diferent en identitats masculines o femenines...”), mentre que a l’altra banda hi ha un corrent que nega el biologicisme i assumeix altres criteris, com ara la construcció social. “Penso que hi ha una barreja de les dues coses, probablement hi ha alguna cosa biològica i també de construcció social, però no sabem en quin percentatge”. En tot cas, Almirall sosté que aquest debat ens allunya del que és realment important: “Acceptar socialment aquesta diversitat i donar-hi espai”. I reconeix que la medicina “és extremadament biologicista”, si bé hi ha professionals, com ella, que han canviat. “La medicina el que veu és el sexe i el cos, i no es planteja gaires preguntes més. La medicina forma part del poder cisheteropatriarcal i per això el plantejament d’atenció a les persones amb identitats de gènere diverses encara passa per intentar que vagin d'A a B, és a dir, que encaixin en l’estereotip de gènere. Qui no vulgui operar-se o fer una transformació hormonal, no té lloc al sistema de salut o hi té més dificultats. Però alguns ho veiem diferent”.