"L'intent de suïcidi va ser una merda però vaig sortir de l'armari de la salut mental"

BarcelonaA l’adolescent Andrea Gracia li va costar parlar dels seus problemes perquè ni tan sols era conscient de la gravetat d’una malaltia mental i no volia “amoïnar” més del compte els pares. Al batxillerat se sentia trista, perduda, incapaç de fer res amb constància, fins al punt que la família va estar d’acord que deixés els estudis a mitges. Ara, amb 24 anys, admet que potser no va ser la millor de les opcions perquè no fer res li va donar tot el temps del món per pensar. I mai en positiu. Es va passar dos anys de teràpia en un centre de salut mental: antipsicòtics per a la depressió i el trastorn límit de la personalitat que la feien passar de l’eufòria a la depressió com si la vida fos una muntanya russa. “El pitjor és que quan estava supercontenta la gent et veia més activa i es pensava que estaves bé i no és així, és igual de dolent que quan estàs enfonsada”, alliçona.

El pitjor va ser quan en una recaiguda, el 2019, va intentar suïcidar-se. “Va ser una merda però em va servir per sortir de l’armari de la salut mental”, afirma, perquè a partir de llavors s’ha fet “activista per trencar estigmes i visibilitzar” les malalties mentals. És membre d’Obertament, una entitat que en primera persona treballa, precisament, per donar a conèixer les malalties mentals en primera persona. A través del seu compte d’Instagram (@__andregracia), la noia fa pedagogia i explica sentiments i vivències. “Per què ens hem d’amagar?”, es qüestiona.

En realitat, com les físiques, les malalties mentals poden afectar tothom en algun moment de la vida: “No estem al 0% o al 100% sinó que sempre convivim amb algun problema”, assenyala Miquel Juncosa, director d’Obertament, que anima a anar al metge si el malestar emocional dura més de quinze dies per assegurar un diagnòstic i un tractament precoç per “agafar-ho en els primers estadis i evitar que s’enquisti”.

El confinament va ser per a Andrea Gracia “un reset” en els avenços que havia fet acudint des de feia poc a les classes d’art, que l'havien ajudat a desenvolupar el seu talent amb la il·lustració i a combatre la por de socialitzar-se i relacionar-se amb desconeguts. “Sé que no m’he curat però tinc certa estabilitat i les etapes depressives duren menys i les d’alegria no arriben a l’eufòria”, explica.

Les dades sanitàries parlen d’un augment de les malalties i trastorns mentals, agreujats per l’impacte del confinament, les restriccions socials i la falta de perspectives que s’arrosseguen des dels primers dies de la pandèmia, ara fa un any, explica Juncosa. Així, la primària cada cop veu més depressió, ansietat, atacs de pànic o insomni, però es calcula que el 60% dels que en tenen símptomes els ignoren. Per augmentar la consciència social que els problemes hi són i es poden tractar, Obertament ha engdegat la campanya Jo tampoc estic bé, amb l’objectiu de posar fi “al tabú” i generar alhora “un espai per parlar, parlar i parlar”, perquè a través de la web es poden escriure vivències personals, afirma el director. “L’estigma i la por de ser assenyalat o veure frenada la carrera professional són la gran barrera per demanar ajuda”, relata Juncosa.

Hi està d’acord Andrea Gracia, perquè diu que no volia ser vista com “la rareta”, però subratlla que quan va poder verbalitzar els seus problemes de salut va ser “un alliberament”. Ara bé, afirma que és igual de nociu rebre “paternalisme que judicis” i aconsella als que “necessitin força per sortir de l’armari” acudir a grups d’ajuda mútua, “prendre’s el seu temps i parlar sense pressió”. I per als que encara senten incomoditat, por o vergonya d’obrir-se, els diu que pensin que amb molta probabilitat trobaran al davant algú que els respongui amb un “Jo també! En som tants!” En aquest sentit, diu que la plena normalització només vindrà quan “el cinema, els llibres o les sèries deixin de dibuixar assassins com a malalts mentals, i els mitjans de comunicació retratar la depressió com un trastorn fosc”.

Hi ha un altre clam dels professionals i pacients. La carència crònica i històrica de psicòlegs i psiquiatres a la sanitat pública, cosa que obliga o bé a recórrer a la sanitat privada o bé senzillament a no tractar-se mai.