L'estrès: l'autèntica epidèmia de la modernitat
BarcelonaNomés cal parar l'orella a les converses del nostre voltant per adonar-nos de quina és la realitat de molta de la gent que gaudeix del privilegi de tenir feina: l'estrès. Tothom va de bòlit, tothom es queixa de la impossibilitat de complir amb totes les exigències de la nostra vida laboral i personal, i això pot acabar provocant una situació d'ansietat patològica. És la tònica del nostre temps i tot just ara s'està prenent consciència del que suposa, no només en termes de productivitat laboral, sinó en el dels seus costos socials. En efecte, les baixes per ansietat s'han multiplicat els últims anys i una part important de la població es medica per poder rendir a la feina i no tenir crisis. Cal tenir en compte que l'estrès és una reacció del nostre cos davant d'una situació de perill, i està pensat perquè puguem superar-lo. El problema és convertir el que hauria de ser un estat excepcional en habitual.
Ja hi ha estudis que xifren en més d'un terç de la població mundial la que ha patit estrès derivat, en aquest cas, de la pandèmia: el trauma del confinament i la por a la malaltia han aguditzat aquesta problemàtica. Però no cal recórrer a situacions extremes per trobar aquestes xifres. Formen part del nostre dia a dia. En aquest sentit, és important que els mateixos afectats facin el pas de reconèixer la situació que estan patint i que prenguin mesures per resoldre-la. En un ambient tan competitiu com el que vivim, admetre que es pateix estrès és un pas difícil perquè tot allò que té relació amb la salut mental encara arrossega un estigma social. Per això és bàsic que les empreses tinguin protocols per detectar aquests casos i oferir ajuda als seus treballadors. Cuidar la salut mental de la plantilla ja és un dels reptes més importants que afronten els departaments de recursos humans.
Mentrestant, els psicòlegs recomanen seguir unes poques indicacions molt bàsiques per evitar caure en el pou de l'estrès. N'hi ha de ben senzilles i que moltes vegades ho podran solucionar, com ara parlar amb els superiors, però també hi ha consells molt útils, com fer els descansos que toca, practicar la desconnexió digital (no mirar els correus els caps de setmana, per exemple), planificar millor la feina, estar atents als símptomes i, en els casos més greus, demanar ajuda a un professional. No deixa de ser una contradicció que, mentre la ciència fa passos cada dia per allargar-nos la vida amb el màxim de qualitat possible, la vida ens porti a ser més infeliços que els nostres pares o avantpassats. No podem normalitzar l'estrès crònic ni la sobremedicació, perquè tot plegat acabarà esclatant per una altra banda. De vegades hem de saber dir prou si no volem deteriorar la nostra salut irreversiblement.
I per últim, cal tenir en compte que de vegades l'estrès no prové tant de la feina en si com del fet que no procura els ingressos suficients per garantir una vida digna. No poder vestir bé un fill o accedir a un habitatge digne també són causes habituals d'estrès. I això no s'arregla amb pastilles, sinó amb polítiques públiques efectives.
