Marta Ramón Krauel: “L’esperança de vida baixarà per culpa de l’obesitat”
Cap d’endocrinologia pediàtrica de l’Hospital de Sant Joan de Déu
Sant Joan de Déu està canviant la pell. Aquell bloc d’arquitectura grisa de postguerra deixa pas a un edifici acolorit, obert i modern. Les estructures internes de l’hospital infantil de referència van canviar molt abans. Ja fa deu anys que van escollir la doctora Marta Ramón Krauel (Barcelona, 1975) com a cap d’endocrinologia, quan, fins aleshores, l’obesitat infantil era una especialitat en mans d’homes savis. Formada al Children’s Hospital de Boston, quan acaba l’entrevista vola cap a Roma. Allà explicarà el seu programa pioner sobre el tractament de l’obesitat.
Obesitat infantil a Catalunya. Anem a pitjor o a molt pitjor?
— Depèn de com ens ho mirem. Els últims anys s’han fet moltes coses per intentar que les xifres d’obesitat es controlin, però en els àmbits socioeconòmics més desafavorits l’obesitat viu un augment molt important i això és mala notícia.
És una malaltia marcada pels nivells de renda familiar?
— Sí. A Barcelona mateix, als barris amb renda per càpita més baixa les xifres d’obesitat són molt més elevades que als barris amb rendes més altes. I això es reprodueix a tots els països. És una malaltia provocada per molts factors, però sempre s’ha relacionat amb el nivell socioeconòmic.
Es percep prou com a malaltia, l’obesitat infantil?
— No. I aquest és un dels grans problemes. Un 40% dels pares que tenen nens que conviuen amb l’obesitat no la perceben com una malaltia. I en el cas del sobrepès, només un 5% dels pares són conscients que el seu fill en té. Això en dificulta molt el maneig.
Però això que ens expliquen cada vegada, que l’obesitat comporta diabetis, hipertensió, més possibilitat de càncer, més possibilitat d’atac de cor…, tot això no ens fa por?
— Quan ho sentim ens espanta, però el dia a dia ens tira molt més que totes aquestes pors. I sobretot en l'obesitat infantil, en què tots aquests perills queden molt, molt llunyans. Els pares tenen unes altres pors de la realitat del seu fill. L’escola i el seu desenvolupament els preocupen molt més que la salut a llarg termini.
A Sant Joan de Déu els arriben nens amb obesitat cada cop més petits?
— Sí, cada vegada hi ha obesitat en edats més primerenques. Abans no tenia pràcticament mai cap nen derivat per una obesitat que fos més petit de cinc anys. I ara en veig cada setmana. Obesitat amb un, dos i tres anys. Amb aquest inici tan precoç, si no s’hi posa remei de seguida l’obesitat va a més.
Per tant, si l’obesitat comença abans, també les complicacions derivades arribaran abans?
— L’esperança de vida de la societat baixarà per culpa de l’obesitat, sí. Com més severa és l’obesitat, més complicacions i més baixa és l’esperança de vida. Però les complicacions no hem de pensar que venen en el futur, a la vida adulta. Molts d’aquests petitons ja tenen problemes d’apnees obstructives del son. N’hi ha que dormen amb màquines perquè per l’obesitat no són capaços de ventilar de forma normal, ni oxigenar el cervell, amb totes les conseqüències que això té. Sempre ens imaginem que qui dorm amb un respirador és una persona molt gran.
A Catalunya un de cada quatre menors de 12 anys té sobrepès i un de cada 10 té obesitat. Això ens acosta als nivells dels Estats Units?
— Cada vegada hi estem més a prop, però els nivells als Estats Units encara són més dramàtics. Ara bé, pel que fa a Europa, nosaltres som el tercer país en obesitat infantil. Grècia al capdavant, Itàlia segona i Espanya tercera. Crida l’atenció, perquè són països amb dieta mediterrània... Però les xifres són aquestes.
Què li preocupa més, amb tot: la dieta mediterrània o les pantalletes dels nens?
— Tot. Les pantalles i les pantalletes són molt importants. Els nens hi passen moltes hores. A vegades perquè ho demanen ells, però a vegades també perquè vivim en una vida difícil, estressant, en què no tothom té els mateixos recursos, i la pantalla serveix per distreure els nens quan la família ha de fer coses. I amb aquest abandonament, ara ja no surten a jugar a la plaça.
També ha variat l’estructura familiar. Potser hem canviat els avis per pantalles?
— Sí, hem canviat els avis o l’entorn de barri o l’entorn de poble, en què els nens sortien a jugar. Si no tens aquest espai on fer-ho, i aquesta seguretat, canviem els avis o els tiets que estaven per ells per pantalles.
Però si la teoria és tan fàcil, i la sabem tots –ens cal menjar sa i moure’ns molt–, per què no la seguim?
— Perquè no és tan fàcil. Com deia, amb totes les coses que hem fet, en nivells socioeconòmics elevats està disminuint l’obesitat. Per què? Perquè donem un missatge i tu tens els recursos per canviar el comportament. Però no és sempre tan fàcil. Hi ha famílies que tenen problemes per arribar a final de mes. No poden pagar les extraescolars. Reben aliments del banc d’aliments, que és un ajut molt important però que no aporta aliments frescos. No hi ha fruita, no hi ha verdura. Tot és molt fàcil de dir però és difícil d’implementar.
I si no pots cuinar o no tens temps, compres precuinats o menjar industrial...
També hi ha aquest component: que no tinc temps, o que el moment que estic amb el meu fill no m’hi vull barallar perquè es mengi la verdura i cedeixo. Tots aquests aspectes fan que sigui molt difícil.
A Catalunya hi ha més nens que nenes obesos. La xifra de nenes, però, està pujant?
— Sí. I sobretot en l’adolescència. I aquí hi ha molts factors, però n’hi ha un que crida l’atenció. Les nenes deixen l’esport i les activitats extraescolars molt abans que els nois. Els costa continuar.
Abans deia que hi havia un percentatge genètic important. D’uns pares obesos, un fill obès. Això funciona així?
— És una malaltia que es diu poligènica. És a dir, hi ha gent que té aquesta predisposició. Però de pares a fills passem la genètica però també passem l’entorn. Passem la manera de menjar, passem els hàbits i, per tant, a vegades és difícil discernir una cosa de l’altra.
Set de cada deu nens obesos seran adults obesos i vuit de cada deu adolescents obesos seran adults obesos. Per què se’n rescaten tan pocs?
— I fins i tot són dades optimistes, aquestes. Si t’hi fixes, les xifres van empitjorant quan entrem a l’adolescència. Perquè per a un adolescent fer esforços, fer coses que ens diu el metge o que ens diuen els pares no s’estila. I, d'altra banda, són uns anys en què passen tantes coses que és un molt mal moment per revertir una situació d’obesitat.
També és cert que estem en aquesta tendència de l’acceptació del propi cos, del body positive. La possibilitat d’anar-nos expandint és una autojustificació que ens permet continuar menjant i no fent esport...
— És important que tinguem una bona autoestima i que estiguem contents amb la nostra imatge, perquè una persona obesa a vegades no podrà revertir la seva situació. I segons com fem aquesta intervenció podem crear un trastorn de conducta alimentària, de manera que s’ha d’anar amb molt de compte a no passar d’una obesitat a una anorèxia. Que algú estigui content amb el seu cos és bo, però hem de prioritzar la salut. L’objectiu no és perdre pes. La finalitat és canviar els hàbits.
A Sant Joan de Déu, des del 2016 han intentat combatre l’obesitat amb un programa de motivació. Això què vol dir?
— Nosaltres agafem tots els elements que hi ha evidència que milloren la motivació de les famílies. Perquè amb l’obesitat, encara que posis unes pautes del que cal fer, la resposta és molt pobra. Aleshores, hem dissenyat un programa de sessions grupals educatives, però molt motivadores i amb moltes pràctiques portades al domicili. Ens fan fotos del rebost, fem sortides al supermercat amb ells per veure com fem la compra...
I porten un rellotge de control?
— Amb aquests rellotges monitoritzem el grau d’activitat que fan, veiem el seu patró de son... Fem incidència en tots els hàbits, no només en l’alimentació. I llavors els posem objectius comuns, objectius per a la família, perquè canviar els hàbits no depèn d’un nen, depèn de tota la família.
Al documental Super size me, a l’home que està tres mesos menjant només al McDonald’s els metges li diuen: “Aturi-ho, perquè si no es morirà”. Què li sembla el documental?
— Allò és molt exagerat. Ningú no menja d’aquesta manera durant tres mesos. El que denota és que estem exposats a molt menjar de molt poca qualitat. En alguns ho percebem ràpidament, com ara el menjar ràpid, però hi ha molts altres aliments que ens els venen com a saludables i són aliments processats. A vegades a les famílies els dic: “Mira el que s’agafa de l’arbre, el que es cultiva, el que es caça, el que es pesca i no t’equivocaràs”.
Menjar ens consola?
— Sí. Bé, de fet no ens consola però pensem que ens consola. Llavors la desesperació després que t’ho hagis menjat és pitjor. I això és una de les coses en què eduquem els nens. Quan tu dius que tens gana o que menjaràs alguna cosa, tens gana? O sigui, et menjaries un plat de verdura? O estàs trist? Intentem veure les emocions. Intentem discernir el que és gana del que no.
Els refrescos refresquen o engreixen?
— Engreixen, fins i tot els que porten edulcorants. La gent diu “no porta sucre”, però està molt estudiat que les begudes que no porten calories també s’associen més a l’obesitat, perquè acabes menjant un altre tipus d’aliment. Tu no et menges una amanida amb un refresc d’aquests, sinó que tot canvia. A més a més, les begudes amb sucre i les que porten edulcorants tenen una estimulació de la necessitat de prendre dolç.
El sucre és una droga per al nostre cos?
— Bé, el sabor dolç crea addicció, i com més dolç, més addicció.