Cristóbal López: “Som els que som i l’Església és alhora santa i prostituta”

Cristóbal López Romero (Vélez Rubio, Almeria, 1952) va arribar a Badalona de petit, amb els pares. Va estudiar als Salesians i amb 21 anys va establir una nova comunitat amb quatre salesians més al barri de la Verneda, a Barcelona. Després, la vocació missionera el va portar al Paraguai i al Marroc. El 2017 el papa Francesc el va nomenar arquebisbe de Rabat i dos anys més tard el va elevar al cardenalat, cosa que va confirmar les preferències de Bergoglio per les perifèries del món. El cardenal López parla català, tot i que els anys de joventut ja queden lluny i a vegades se li rovella o se li creua el francès. Convidat a Barcelona per la Tribuna Joan Carrera (iniciativa del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i el diari El Punt Avui), López parla sense embuts i amb entusiasme, i quan pot s’ajuda d’acudits. A l’hora de beneir la taula va recordar-se de l’andalús emigrat a Catalunya que explicava allò de "Hem fet un arró amb cunii que hasta er fum era bo".

Joan Carrera sempre va tenir una mentalitat molt oberta.

— Ell va anar a parlar amb els rectors de la Verneda perquè acceptessin que un grup de joves obrissin un centre de catequesi que no fos de cap parròquia. Així que el vam tenir sempre de company, de pare, d’amic, d’impulsor. A les reunions, Carrera sempre va ser un pacificador, d’una visió de llargues mires i alçada, senzill però profund. Per a mi va ser un model, perquè jo era un jove que encara no era sacerdot; em vaig ordenar als 27 anys, bastant després. Carrera tenia les arrels profundes a Catalunya i també era molt catòlic; és a dir, molt universal. Per a mi era una personalitat venerable.

Ara hi ha pocs nois que vagin a fer catequesi i encara menys que s’ordenin. Com ho viu?

— És un signe del temps que interpreto positivament, fins i tot. Jo soc del parer que l’Església a Espanya funcionarà millor quan hi hagi deu mil sacerdots menys, sí, perquè mentre hi hagi tants sacerdots els cristians laics no prendran la responsabilitat que els correspon.

No ho sé, un rector de Barcelona em deia que el problema no és que no hi hagi capellans, sinó que no hi ha feligresos.

— No és un problema ser pocs. El problema seria que ens convertíssim en sal que ha perdut el gust o llum que ja no il·lumina a ningú, que no fóssim autèntics. Tant de bo hi hagués més sacerdots, però els laics han de prendre consciència que no són clients de l’Església, que són altres Crist per al baptisme, i viure això amb alegria. A Europa, i especialment a Catalunya, falta aquesta alegria.

Alegria?

— Sí, a Amèrica i l'Àfrica és una altra cosa, potser perquè a Amèrica no s’ha viscut el nacionalcatolicisme d’aquí i no ha arribat l’onada de secularització que aquí no ha sigut una onada, ha sigut un tsunami, un terratrèmol. Crec que a Europa, a Espanya i més encara a Catalunya, als cristians els falta viure la fe amb alegria, l’alegria de l’Evangeli, amb aquella paraula tècnica que es diu parresia que l’usa Sant Pau, que vol dir la llibertat, l’audàcia, la desimboltura, el descarament, perquè si als pocs cristians que hi ha a sobre se’ls veu amb cara d’avinagrats, malament.

Fora d’Europa s’ha entès millor el sentit de l’Església?

— Doncs, miri, gràcies al Marroc he descobert que l’Església està al servei del regne de Déu, que el nostre objectiu no és l’Església, l’Església és el mitjà, l’objectiu és el regne. Jesús no va venir a fundar una Església, va venir a anunciar el regne de Déu i a posar-lo en marxa, i va crear l’Església, amb els apòstols, al servei d’aquest regne. L’Església ha de donar exemple, per dir-ho així. Esclar, som els que som i l’Església és santa i és pecadora, és santa i és prostituta, jo mateix ho soc i haig de recordar-me que jo no treballo per a l’Església, jo treballo a l’Església al servei del regne de Déu, que significa pau, justícia, llibertat, vida, veritat i amor.

Hi parla gaire, amb el Papa?

— De tant en tant, no gaire. El cop que hi vaig parlar més és quan va venir al Marroc, perquè jo era l’amfitrió i vaig anar en el cotxe amb ell a fer una visita privada a una obra social i vam tenir 25 minuts de cotxe a l’anar i i 30 minuts al tornar. El xofer, un policia, ell i jo, parlant en la nostra llengua, el castellà, explicant-nos acudits. I va ser molt agradable, crec que allà em va conèixer i se li va ocórrer la bogeria de nombrar-me cardenal.

Què ha retingut d’aquella conversa?

— Vaig parlar jo gairebé tota l’estona, perquè li volia explicar com era la vida d’un cristià en un país musulmà, però recordo que va sortir el tema dels emigrants i ell em va dir: “Vivim en una societat d’adjectius i hem de passar a una humanitat de noms, de substantius”. Esclar, parlem de migrant, que és un adjectiu, i el migrant és una persona que té un nom, és substantiva, i per això, em deia Francesc, oblidem que aquella migrant és una mare de família o és un fill.

Té algun encàrrec concret del papa Francesc?

— Em va nomenar membre del consell pontifici i em va dir: “Ara els paraguaians estaran contents”. Del Paraguai mai no hi havia hagut un cardenal, i jo soc nacionalitzat paraguaià. Hi vaig passar 18 anys i és la meva segona segona pàtria, per no dir la primera.

Francesc té oposició dins la mateixa Església.

— Sí, però ho afronta amb valentia, també en el front exterior. Fixi’s que el primer viatge el va fer a Lampedusa. Va anar a l'Àfrica Central en plena guerra. Anirà al Sudan del Sud després d’haver convidat els dirigents a fer un retir al Vaticà per establir la pau. Va venir al Marroc, va anar a Albània, a Turquia... Té gestos que ratifiquen el que diu amb les paraules i en els documents; és valent. Ni tan sols es permet anar a l'Argentina.

Com és ser catòlic al Marroc?

— Som 30.000 catòlics enmig de 37 milions de musulmans. Tenim completa llibertat de culte. La llei permet que un marroquí es faci cristià, perquè el Marroc ha firmat la declaració dels drets humans que parla de la llibertat religiosa. Però la societat no està preparada, perquè si un marroquí es fa cristià pot ser que la família el rebutgi, que l’acomiadin de la feina o que els amics el persegueixin.

Com a cardenal de Rabat deu haver parlat amb el rei Mohamed VI.

— Sí, una vegada en una audiència de mitja hora. Em va dir: “Demana’m el que faci falta, jo estic a disposició, estem contents que vostès estiguin aquí”. Porto la creu pel carrer, i el pitjor que m'han dit va ser d’un adolescent que em passava pel costat: “Aquí som tots musulmans”. Però he rebut molts somriures d’amistat. No tots els països són com el Marroc, en altres els cristians ho passen pitjor. Tenim una llibertat per la qual donem gràcies a Déu, i també al rei.

Des d’aquesta banda de l’estret de Gibraltar, el Marroc és la terra d’on surten o per on passen joves que volen venir a Europa.

— És bastant així, perquè hi ha un factor psicològic. El jove marroquí, on pot anar? A l’est hi ha Algèria, frontera tancada, relacions diplomàtiques trencades. Al sud hi ha el desert, a l’oest hi ha l’oceà Atlàntic, i al nord Europa, tancada amb pany i forrellat. Què vol dir això? Doncs que un jove marroquí està empresonat al seu propi país. Aquí, quan érem joves i no érem un país de la UE, volíem anar a Perpinyà per veure una pel·lícula, per comprar un llibre que aquí no es trobava, per respirar i dir “soc a Europa”. Ells igual, però no poden fer com els meus nebots d’aquí que se’n van de cap de setmana a Àustria amb un vol de Ryanair molt barat. A sobre, per la televisió veuen tot el que passa a Europa i, esclar, volen venir.

No deuen veure futur al Marroc.

— I aquesta és la cosa: tenen futur econòmic, el Marroc té molts menys aturats i més creixement econòmic que Espanya, però fins i tot els joves que tenen possibilitats professionals volen marxar, perquè hi ha el factor psicològic. Una part del Marroc viu encara en la pobresa i fins i tot als que estan bé econòmicament els falta esperança, sobretot quan es comparen amb Europa.

¿Vostès treballen amb els subsaharians quan volen arribar a Europa travessant el Marroc fins a l’Estret?

— A Càritas contínuament. És un drama perquè hi ha morts i ferits, físics i psicològics. Cada vegada ens trobem amb més casos psiquiàtrics d’adolescents que han perdut el cap, que tenen tendències suïcides per totes les males experiències que han viscut en aquest recorregut. Estan obsessionats. Mira que els fem veure que les coses a Europa no són fàcils, i diuen que no els importa! Volen arribar, és la seva aventura, la família ho ha gastat tot per enviar aquest fill. I, com que Europa accepta els menors de 18 anys i les dones embarassades, la família de la Costa d’Ivori o de Guinea que té vuit fills no hi envia el de 25, sinó que hi envia el de 14 perquè saben que es quedarà a Europa.

L’escandalitza que hi hagi una tanca a Ceuta i Melilla?

— Sí. Jo hi soc per construir ponts i no reixes. Hi ha d’haver una regulació, però no pot ser el cadenat que hi ha ara. L’actitud d’Europa de tancar-se en si mateixa i protegir-se no és ni humana ni cristiana.

¿L’acord entre Espanya i el Marroc per l’autonomia dels saharians com el veu?

— La qüestió del Sàhara és espinosa i la realpolitik està portant tot Europa a reconèixer la marroquinitat del Sàhara, i això no té marxa enrere.

Parlant de realpolitik, al Papa no se l’ha sentit condemnar específicament Vladímir Putin...

— Cal estar a favor de la pau i contra la guerra, aquest és el meu principi. Intento comprendre que si el Papa no es refereix a Putin és perquè les conseqüències serien pitjors. És com quan Pius XII no va atacar Hitler, va atacar el nazisme. Crec que el Papa calcula que és el que més pot ajudar a millorar la situació: atacar la persona directament no solucionaria res, ho empitjoraria.

Vostè pot ser Papa?

— Tinc més probabilitats que la meva àvia per tres raons: perquè per ser Papa avui per avui s’ha de ser home, perquè s’ha de ser capellà i sobretot perquè ella és morta i jo viu. Però, escolti’m, jo soc molt més que Papa. Quan em felicitaven pel meu ascens, jo deia “Quin ascens? Si jo ja estic en el punt més alt, si soc fill de Déu". Una persona em va dir: “Si t’escullen Papa, no canviïs de nom perquè Cristóbal està molt bé”. De fet, diuen que ni tant sols va existir Sant Cristòfor, així que imagini’s.