"A l'escola ens ensenyen a fer arrels quadrades però no a saber com ens sentim”

BarcelonaHauria d'haver sigut un acte amb tanta assistència de públic que a la sala no hi cabés ni una agulla. Per la importància del tema que s'hi tractava i perquè ens pot tocar a qualsevol. Parlem de depressió era el títol de la taula rodona. No podia ser més explícit.

La sala no va quedar buida però, malauradament, tampoc es va omplir. Hi van assistir unes setanta persones. Entre els absents hi havia la mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que en principi havia de presentar l’acte. "No ha pogut venir per un tema sobrevingut d'agenda", va explicar la regidora de Salut, Gemma Tarafa, que va parlar en nom seu.

L'acte l'organitzava l'Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb la productora Broadcaster al Centre Cívic Pati Llimona de la capital catalana i, com era d’esperar, la regidora va començar la taula rodona presumint dels serveis municipals d'atenció a la salut mental. A més, amb raó. Barcelona és l'únic municipi de l’Estat que compta amb un Pla de Salut Mental, que inclou iniciatives tan cridaneres com un xat de suport emocional que està operatiu dia i nit cada dia de l’any perquè els joves entre 14 i 25 anys hi puguin escriure si necessiten ajuda.

El periodista Fidel Masreal va moderar el debat. Amb gran habilitat, per cert. A la taula rodona hi participaven quatre persones, però a la fila zero n'hi havia set més de l'àmbit sanitari, educatiu, empresarial i també de l'administració i d'entitats especialitzades en salut mental. Allò podria haver sigut una olla de grills. En canvi, el debat es va fer àgil.

Sense desmerèixer cap intervenció, les de la Noah i la Carmen van ser, sens dubte, les més interessants. Totes dues han patit una depressió i van tenir la valentia de donar la cara davant de tothom i explicar què caldria fer per ajudar les persones que pateixen aquest trastorn. “Molts joves no poden accedir a un psicòleg perquè no tenen diners. I si van a la sanitat pública no són visitats amb la freqüència que necessitarien ni el tracte és tan personal”, va dir la Noah. La seva primera intervenció va ser una clara denúncia.

“Si poséssim el focus en l'educació emocional, ens estalviaríem problemes. A l'escola ens ensenyen a fer arrels quadrades però no a saber com ens sentim”, va dir la Carmen. “Quan vaig anar per primera vegada a la psicòloga, em va preguntar com em sentia i no vaig saber què contestar perquè ningú no m'ho havia ensenyat. Seria més útil que a l'escola ens ensenyessin a explicar com ens sentim i a com gestionar un atac d'ansietat o un moment de nervis”, va redundar la Noah en la mateixa idea.

En canvi, l’única intervenció que va generar aplaudiments espontanis d’una part (reduïda) del públic va ser la de la directora del Pla Nacional de Salut Mental de la Generalitat, Magda Casamitjana. Amb la desimboltura que la caracteritza, es va ficar l'audiència en un instant a la butxaca. “Necessito que em feu propostes. Truqueu-me, veniu a veure'm al despatx”, va interpel·lar la resta d'experts que participaven en el debat. Va reconèixer les limitacions de la sanitat pública, però va afegir: “En la salut mental també influeix on vius, en quin barri, i amb qui. Per tant, no podem donar tota la culpa al parc sanitari en salut mental”. Després, va agafar la seva bossa i va marxar. Segons va dir, havia d'anar a l'acte de commemoració del 90è aniversari del Parlament.

¿Però potser la responsable de la Generalitat no és qui hauria de trucar els afectats i els experts? O fer ella les propostes? O buscar solucions per a les deficiències de la sanitat pública? “Quan estàs malalt, el que necessites són psicòlegs i psiquiatres”, va afirmar la Carmen contundent. Això és el que precisament falta a la sanitat pública, i ningú en el debat va donar una solució a aquest problema.