L'ARA distingeix amb el Premi Capdevila la Fundació Aspasim i l'entitat El Paraigua

Barcelona / OlotCoincidint amb la celebració de l'aniversari del primer número del diari ARA, el jurat del Premi Carles Capdevila ha decidit distingir dues entitats educatives: la Fundació Aspasim de Barcelona i El Paraigua d’Olot. El premi està dotat amb 5.000 euros i es va crear per recordar la memòria del director fundador del diari. Aquestes són les dues històries de les organitzacions reconegudes en aquesta edició 2023.

Rere la porta de ferro de la casa senyorial de Vallvidrera, tot és un anar i venir: un crit d'alegria ressona en una habitació, mentre en una altra hi ha algú amb més mal humor. A fora, a l'hort hi ha qui s'esforça per tirar endavant la collita i a la pista de bàsquet un jugador solitari llança la pilota contra la cistella i, tot i que no l'encerta, somriu en silenci. A la Fundació Aspasim són les 10 del matí i tothom té una feina assignada: els uns aprenent i els altres fent tot el possible perquè aprenguin. Creada al barri del Carmel el 1938 gràcies a la perseverança d’un grapat de famílies per disposar d’una escola per als seus fills amb discapacitat intel·lectual, l’entitat ha estat una de les dues distingides pel Premi Capdevila del diari ARA.

Des de llavors, Aspasim ha anat creixent i adaptant-se a les necessitats dels usuaris. De l’escola es va ampliar a un taller ocupacional per atendre els més grans de 21 anys i, més tard, van incloure també un servei residencial, amb una petita caseta amb quatre places i deu pisos més per a infants i joves. Glòria Escudero havia estat fisioterapeuta abans de dirigir l’escola de l’entitat i no para de saludar o d’interactuar amb els usuaris del centre que passen per davant seu. “Com vas, Lili?”, pregunta a una noia de 16 anys que no pot reprimir el riure, mentre una educadora la condueix en una mena de carro, dreta, per tal d’alleugerir ossos i musculatura pel fet d’estar lligada a una cadira de rodes. Totes les persones ateses en aquesta casa tenen una gran discapacitat intel·lectual, problemes motrius, de conducta, paràlisi cerebral... En alguns casos, a aquestes situacions s’afegeix el fet que o bé han perdut la família o aquesta no pot atendre-les en condicions i la DGAIA en té la tutela. 

A la torre de Vallvidrera s'hi van traslladar el 1985, un altre cop gràcies a l’esforç de les famílies, i en aquests terrenys hi ha una pista esportiva, tallers i fins i tot dues zones d’hort, una de les quals té la plantació alçada, adaptada perquè hi puguin treballar les persones que van amb cadira de rodes. “Això és la inclusió”, assenyala Escudero. La inclusió és també una altra de les potes importants de la feina d’Aspasim. Per poc que es pugui, es prima que les criatures vagin a una escola ordinària, però de vegades la discapacitat o les cures constants que requereixen ho fa impossible.

“Pot ser que en algun cas no s’adaptin als estímuls d’una classe i en uns altres, en canvi, només de trobar-se amb nens ja són feliços i aprenen el que aprenen”, apunta Escudero. Professionals de l’entitat es traslladen també a aquestes escoles inclusives per atendre els nanos, que tenen una agenda plena d’extraescolars. Tanta activitat, amb una població tan exigent d’atenció, obliga a contractar molt personal i a disposar de transport adaptat i amb un professional que sàpiga moure’ls sense fer-los mal.

Carla Rubió està fent les pràctiques de quart d'educació social a Aspasim, entitat amb la qual manté un lligam des que era alumna de l'Escola Vila Olímpica de Barcelona. Recorda que durant la seva etapa de primària tenia una companya de classe amb una discapacitat que era atesa per l'entitat i que d'aquella experiència sempre n'ha guardat un bon record i, sobretot, un aprenentatge que l'ha marcat: en tot moment aquella nena va ser una més.

Per als pares, veure que un fill té un trastorn de salut mental greu és duríssim. Però encara ho és més no saber com ajudar-lo, sentir-se culpable i carregar un estigma social que no deixa compartir el neguit i les preocupacions. Per intentar revertir aquest doble patiment, fa deu anys un grup de famílies de la Garrotxa amb fills amb problemes mentals van constituir El Paraigua, una associació que dona empara als pares i mares que viuen aquesta situació.

"L'objectiu és cuidar el cuidador, així que ens trobem per aprendre a desestressar-nos, a disculpar-nos, a fer les coses que ens poden anar bé i entendre que no ens hem de posar més càrregues de les que ja tenim", explica Anna Rodríguez, vicepresidenta d'El Paraigua i una de les familiars fundadores de l'entitat. Com a iniciativa compromesa amb la cura i la millora de la qualitat de vida de les persones, El Paraigua també rep el Premi Carles Capdevila 2023.

Formen part de l'associació olotina uns 60 familiars directes de pacients de salut mental, a més de voluntaris i professionals que complementen la xarxa de suport mutu. Organitzen trobades regulars i dinamitzen activitats per a les famílies, com ara tallers de cuina, artteràpia, exposicions, celebracions i xerrades amb especialistes. Hi participen des de policies fins a metges del SEM. "Quan et diuen que el teu fill té un problema de salut mental, no saps on anar, desconeixes els serveis d'atenció, necessites consells i sentir-te acompanyat", manifesta Rodríguez.

Sobre el premi de l'ARA, la vicepresidenta comenta: "Estem contentíssims, no sabíem fins i tot si era una broma! És el reconeixement de la tasca d'una associació petita, en la qual ningú es fixa i que no surt a la televisió, però que treballa des de la base per la salut mental".

Contra l'estigma i el sentiment de culpa

A més de construir un nucli de familiars que viuen de primera mà problemes semblants, l'altre gran cavall de batalla d'El Paraigua és lluitar contra l'estigma associat als trastorns mental. S'impliquen en iniciatives de divulgació conjuntes amb centres educatius d'Olot, la plataforma Salut Mental Catalunya i empreses de la comarca amb polítiques d'integració.

Dora Miquel, mare d'una noia amb trastorn límit de la personalitat i espectre autista, coincideix a dir que els prejudicis socials paralitzen i són molt angoixants: "Em sentia absolutament incompresa i sola al món, perquè són malalties que estigmatitzen molt, però gràcies a l'associació t'adones que passa el mateix a més gent i que la teva filla no t'està maltractant expressament, sinó que pateix un trastorn". I certifica: "Com a mare, primer et sents molt culpable, penses que no has fet les coses bé, que has fallat a la teva filla, cosa que produeix molta angoixa, així que també necessites algú que cuidi de tu: i El Paraigua ha estat una ajuda increïble, m'han descobert el cel".

Un conte per a les escoles

Entre les últimes iniciatives de l'associació cal destacar la creació del conte El fabulós viatge de l'Elies, un projecte de divulgació pedagògica que porta a les escoles de primària de la Garrotxa un relat de fantasia sobre salut mental per a tots els públics. El conte, escrit per Judith Ferrer Tubau —una de les mares d'El Paraigua—, compta amb il·lustracions de Roser Matas i narra el viatge per l'espai d'un alumne que, durant les vacances, descobreix planetes on viuen personatges amb característiques associades a una determinada patologia mental.

"El protagonista coneix a cada planeta un noi o noia amb una manera de fer que correspon a l'espectre autista, l'anorèxia o el trastorn obsessivocompulsiu (TOC) i, després, explica el viatge a tota la classe", descriu l'autora, Judith Ferrer. A més, complementa les pàgines del conte informació exhaustiva dels diferents trastorns explicats per la psiquiatra del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de la Garrotxa, així com diferents orientacions a l'aula dels professionals d'educació especial. La plataforma Salut Mental Catalunya ha demanat de traduir al llibre el castellà perquè arribi als centres de tot Espanya.