Qui cuidarà la gent gran el 2050?

BarcelonaD'aquí 25 anys els majors de 84 anys representaran el 24% dels catalans de més de 65 anys –enfront de l'actual 20%–. Això vol dir, un de cada quatre. L'envelliment i, en especial, el sobreenvelliment, juntament amb els nous models familiars, qüestionen el model actual de cures de la gent gran, basat sobretot en les residències, sense oblidar el paper essencial que hi juguen les famílies, en essència les dones, ja que el 90% de les cuidadores ho són. D'una banda, perquè no hi ha cap previsió pressupostària que les places de geriatria augmentin al mateix ritme que la vellesa dependent; i, de l'altra, per un nou perfil de gent gran que expressa la voluntat de mantenir-se a casa seva i no ingressar a cap centre per no perdre la seva autonomia personal.

¿Com s'aborda aquest canvi demogràfic, tenint en compte que no hi haurà mans per cobrir tanta necessitat? ¿Qui cuidarà la gent gran el 2050? Malauradament, no hi ha una solució única per a un dels principals reptes de la societat catalana, però es pot començar per fer-ne un plantejament diferent: "Com us agradaria ser tractats en el procés d'envelliment?", etziba la presidenta de la Taula del Tercer Sector, Francina Alsina, durant la presentació del nou Dossier Catalunya Social sobre el model d'acompanyament en l'envelliment en un acte moderat pel director adjunt del diari ARA, Ignasi Aragay, en què ha quedat clar que cal un "canvi de paradigma" per atendre la diversitat de l'envelliment. "No hi ha un únic envelliment, i no es poden donar els mateixos recursos a una persona gran dependent que a una persona que envelleix prematurament per una addicció o discapacitat", assenyala Alsina.

En el mateix acte, l'autor del dossier, l'antropòleg de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona Carlos Chirinos, incideix en aquesta qüestió apuntant que a l'hora de fer front a l'envelliment és essencial començar a fer "prevenció", com es fa amb la salut, alhora que ha subratllat que la classe social, el gènere, el codi postal o el ser migrant condicionen com s'envelleix. Per això aposta per "trencar amb el model" que marca que "als 65 anys s'han de fer coses de vell", ja que l'augment de l'esperança de vida i una bona qualitat de vida en la vellesa possibiliten que a partir de l'edat de la jubilació quedin per davant dues o tres dècades "de producció social" dels individus.

Malgrat la demanda de canvi de model, igualment es fa evident que calen més residències geriàtriques per retallar les "eternes llistes d'espera", en paraules d'Alsina. Segons Drets Socials, ara hi ha 12.000 persones en espera. Però el nou model s'ha de dibuixar amb altres serveis, com els centres de dia, que també caldria reforçar per fer créixer les 6.000 places actuals, o altres recursos que permetin que la persona gran es pugui mantenir al seu domicili si així ho desitja i, en cas que necessiti ajuda, disposi de professionals que en tinguin cura. En aquest punt, l'antropòleg de la URV fa valdre la importància del que anomena "ecosistema local de cura" i que aplega des de les famílies fins als veïns, passant per les botigues, la farmàcia o els centres sanitaris. "Parlar amb les plantes o els gossos no és cap bogeria, també és cura", il·lustra Chirinos per ressaltar la importància dels vincles i que aquests deixin de ser "invisibilitzats en les polítiques públiques".

El model de cures en la vellesa, o en les velleses, està en debat des de fa anys, i arran de la crisi a les residències durant la pandèmia es va fer més que evident la necessitat d'integrar el sistema social amb el sanitari per deixar de medicalitzar el malestar emocional. La voluntat hi és, però encara no s'ha consolidat el nou model. "Tot és en futur, però mai es concreta res", es queixa Mercè Mas, que amb 92 anys treballa activament a la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (Fetac) i denuncia que la veu de la gent gran "se sent, però no s'escolta".