Krystyna Schreiber: “El món ens mira, però no tant com ens agradaria creure aquí”

BarcelonaKrystyna Schreiber (Dresden, 1976) fa 10 anys que viu a Barcelona. Ha cursat estudis d’economia a la Universitat de Colònia i ara de traducció a la UPF. Autora el 2015 del llibre Die Übersetzung der Unabhängigkeit (La traducció de la independència), editat a Alemanya, i col·laboradora de diverses entitats sobiranistes en la internacionalització del procés, ara publica Què en penses, Europa? (Angle Editorial), en què entrevista experts europeus sobre el procés català.

Què hi fa una periodista alemanya ajudant en el procés català?

Fa tres anys vaig fer un estudi sobre la percepció del procés als mitjans germanòfons. Em vaig adonar que no arribava informació sobre el que passava aquí, i la que arribava ho feia a través del prisma unionista i no tenia gaire a veure amb la realitat que jo veia. Quan arribes aquí, t’adones que els alemanys sabem molt poc sobre la realitat catalana. Vaig tenir necessitat d’ajudar a comunicar aquest procés democràtic i pacífic.

Llegint la premsa internacional es pot concloure que el procés català té pocs aliats...

La UE és una unió d’estats que es protegeixen mútuament. Si alguna cosa no agrada a Europa és la inestabilitat. Però la UE ha demostrat sempre pragmatisme per evitar la inestabilitat. Si els catalans declaren la independència reaccionarà per garantir una transició com més estable millor.

Costa d’imaginar Angela Merkel fent cap gest per facilitar un procés net en el marc de la UE tenint en compte el rebuig frontal d’Espanya.

Es percep Merkel com una persona molt quadrada, estricta. I justament a Alemanya se la reconeix per l’adaptabilitat i pels canvis d’opinió. Resol els problemes pragmàticament, adaptant-se a les solucions. No li costa donar suport a Rajoy si ell fa els deures amb l’austeritat. Però això no vol dir que, si canvien les circumstàncies i hi ha independència, Alemanya no treballi per als seus interessos.

¿Veu possible que acabi havent-hi alguna intervenció externa en el contenciós Catalunya-Espanya?

Els fets consumats són necessaris perquè la UE ho afronti. Si vols la llibertat, has de tirar endavant al marge del que diguin els altres. Si hi ha majoria independentista clara i es tira endavant i Espanya es manté en el no-diàleg, sí que hi haurà pressions, molt subtils, des de capitals europees, perquè no voldran enfrontar-se a un estat homòleg com és Espanya.

És a dir, el cas català es resoldrà quan sigui un problema per a Europa?

Per evitar la inestabilitat, tothom estarà interessat en una transició al màxim d’estable. De les entrevistes s’extreu que l’ideal és un acord amb l’estat espanyol, però, si no hi ha acord, algun dels entrevistats apunta a acords directes amb Brussel·les per mantenir una col·laboració com més estreta millor. Fins ara es veia que, a part de les manifestacions i els happenings on fem fotos xules, no passava res. Però ara sí que es percep que això és seriós, que hi ha una majoria independentista al Parlament i que ja es despleguen mecanismes concrets. La creació d’una conselleria d’Exteriors demostra que el procés va de debò. A fora esperen el referèndum per estar segurs que el projecte té majoria social.

Tenint en compte els problemes immensos que afronta la UE - refugiats, jihadisme, Brexit, Grècia, deute... -, el món ens mira?

Per a Catalunya és molt difícil contrarestar la megafonia que té l’Estat, justament perquè no té els recursos d’un estat. És impressionant el que s’ha fet des de Catalunya. Sí que ens miren, però no tant com ens agradaria creure aquí. Algun dels experts del llibre diu que a vegades els catalans es fixen massa en què pensen els altres i haurien de mirar què volen ells i tirar endavant, perquè ho tenen ben encaminat. La independència l’han de fer els catalans.

Però quins reconeixements es poden esperar?

No es tracta que et reconegui un país gran o petit. Si hi ha una majoria clara, amb un projecte social que atén tant els independentistes com els que no ho són, i es fa com fins ara, amb transparència, democràcia i pacifisme, oberts al diàleg amb Espanya, seria molt difícil d’entendre que Europa no reconegués aquesta expressió democràtica. Òbviament el procés planteja un gran repte per a Europa, que haurà de trobar una solució. La trobarà quan passin les coses.

Què no s’ha fet bé a l’hora de comunicar el procés sobiranista a fora?

Al principi costava diferenciar independentisme de nacionalisme. Això ha començat a canviar. Cada cop hi ha més articles que parlen més a fons de procés democràtic, pacífic i transversal, i ja no l’identifiquen amb el nacionalisme en termes excloents. Tot just comença a arribar que l’enfrontament Catalunya-Espanya és un problema democràtic.

Més enllà del pla democràtic, la partida catalana es juga al tauler dels mercats i els interessos geopolítics. ¿Té marge un territori petit del sud d’Europa i sense aliats a priori?

La UE no es pot permetre deixar Catalunya fora, li cal a dins. És un lloc interessant geoestratègicament, pot ser un bon soci al Mediterrani, pot aportar molt a l’economia, a la tecnologia, a la democràcia... Una Catalunya sobirana podria ser un bon soci d’Espanya. S’ha entès que és un procés que mira al futur i no va contra ningú.