Klaus-Jürgen Nagel: “Els pares alçaven el nadó per sobre el filferro perquè l’àvia el veiés”

A les seves memòries, Mikhaïl Gorbatxov ho va escriure amb aquestes paraules: “La nit del 9 de novembre es va congregar una important multitud davant el Mur. Per evitar excessos, es van obrir els passos fronterers al sector occidental de la capital i tot va canviar de cop. El Mur es va obrir i es va convertir en qüestió d’hores en un monument a la Guerra Freda, que a partir d’aquell moment ja va ser cosa del passat”. Senyor Nagel, ¿on era vostè el 9 de novembre del 1989?

Doncs a Barcelona. [Riu.] Acabava de doctorar-me a Alemanya i a l’octubre em vaig traslladar a Catalunya per fer una recerca. Vaig veure per TV3 els trabis [cotxes marca Trabant, de la RDA] passant pel Mur. Va ser molt emocionant, esclar. No es pot ni descriure. Jo tenia 34 anys. Ningú de la meva generació no s’ho hauria esperat deu anys abans. No érem una generació gaire nacionalista.

Però un any abans tampoc no s’ho esperaven.

Es va obrir una finestra d’oportunitat i els diversos actors en joc la van aprofitar. Gràcies a Gorbatxov i a Polònia, on poc abans hi havia hagut les primeres eleccions lliures.

Amb Solidaritat i Walesa, i Joan Pau II treballant des del Vaticà.

Exacte. En aquest context, els nuclis petits de resistència que hi havia a l’Alemanya Oriental, sobretot dins l’Església luterana, es van poder expandir i van mobilitzar una gran gentada. De fet, es parla de l’única revolució feta pels alemanys amb èxit.

Vostè va néixer deu anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Com els explicaven a l’escola que Alemanya era un país partit en dos?

Quan jo anava a l’escola als anys 60, encara hi havia els mapes amb les fronteres del 37. Llavors, als territoris que avui són Polònia o la Rússia oriental hi apareixia “Temporalment sota administració polonesa” o “Temporalment sota administració soviètica”. La RDA era la zona soviètica i no la reconeixíem com a estat. Als 70 Willy Brandt ja va reconèixer la RDA com un estat. No com una nació.

De fet, al Mundial de futbol del 1974 es van enfrontar les dues Alemanyes.

1 a 0. Van guanyar els orientals. Ens anàvem acostumant a veure Alemanya dividida, almenys la meva generació. A la gent gran els costava més.

¿Sentia que els habitants de l’Alemanya Oriental eren compatriotes?

Compatriotes, això sens dubte. No em vaig creure mai aquesta idea de l’Alemanya Oriental que el socialisme havia configurat una nova nació. La meva família no tenia ni té parents a l’altra banda, però durant uns quants anys vam viure a prop de la frontera interalemanya. Recordo, quan tenia sis anys, haver vist una parella amb un nadó i una frontera que passava pel mig d’un poble, un petit Berlín que hi havia a la Baixa Saxònia. A l’altra banda encara hi havia cases i hi vivia l’àvia del nadó, i els pares aixecaven la criatura per ensenyar-la a l’àvia, que era a l’altra banda. L’àvia va sortir de casa, va començar a fer gestos i van venir dos soldats a clavar-li un cop de culata, perquè els ciutadans no tenien permís per parlar amb l’altra banda. Després hi van posar mines, i encara van venir les màquines i van tirar a terra totes les cases de la banda oriental que eren a prop de la frontera.

¿Vostè va viatjar mai a la República Democràtica Alemanya?

Sí, amb l’escola. Normalment anàvem al Berlín Oriental, perquè era més barat, i es combinava amb un viatge al Berlín Occidental. Cada vegada que entraves a l’Alemanya comunista havies de pagar. Havies de donar el visat i bescanviar monedes amb el canvi que fixaven ells. El Berlín Oriental era una ciutat grisa perquè no hi havia les façanes pintades, els aparadors, els rètols lluminosos dels anuncis, i la gent també era grisa, perquè tenien la seva manera de vestir. Per a ells era difícil sortir de la RDA, la majoria no ho tenien permès i els disparaven si ho intentaven. Els pensionistes sí que podien sortir, però tothom que tenia a veure amb la seguretat, com policies, militars i membres del partit, no podien. La resta necessitaven una raó, com la mort d’un parent pròxim. En l’última fase de la RDA, als anys 80, quan venien a la banda occidental rebien 100 marcs [50 euros] de visita... Quan es va obrir el Mur, la gent de la banda oriental feia cua per cobrar.

Vostès veien la televisió de la RDA?

Quan vivia a prop de la frontera recordo que la podia sintonitzar, mentre que des de la RDA estava perseguit veure la televisió occidental. I hi havia una zona a prop de Dresden, a Saxònia, on no arribaven les ones hertzianes. A aquesta zona l’anomenaven “la vall dels que no en tenen ni idea”, perquè no es podien informar a través de la televisió occidental. Una tele que es pot dir que va ser una mica perjudicial, perquè a la RDA es van pensar que el capitalisme era millor del que era. De la tele oriental recordo els programes de nens, perquè eren bastant professionals. Hi havia una figura molt popular, que era l’Homenet de la Sal, que portava als nens un granet de sal perquè s’adormissin. El típic programa per anar al llit. I com que l’Homenet de la Sal de l’Est era força més simpàtic i interessant que l’ homenet de la banda occidental, sempre mirava el programa oriental per anar al llit.

Quan tornava de les excursions a la RDA es devia dir: “Quina sort que tinc de viure a la banda occidental”.

Sí, però no era pas cap mèrit, era una casualitat. Als alemanys occidentals la democràcia i la prosperitat ens van arribar com un paquet de la mà dels aliats victoriosos, i just quan va començar la fase de prosperitat més llarga de la història del món. Per a nosaltres, democràcia liberal i prosperitat era una sola cosa. En canvi, després de la unificació, la gent de la banda oriental, que havia viscut una dictadura rere l’altra, la prosperitat i la democràcia no les van encaixar del tot bé, perquè llavors vam entrar en una fase de crisi econòmica.

Com ha anat la reunificació?

Ha sortit bé i tothom ho pensa, uns i altres. No hi ha cap partit que vulgui tornar a la RDA. Ni l’esquerra, que té molts més seguidors a l’Est que a l’Oest. Per tant, també comparant com han anat les coses a la RDA després de la reunificació amb el que ha passat en altres països comunistes després del seu canvi de règim, crec que n’han sortit força bé. Les dues parts s’han acostat econòmicament, ara ja no és tan clar que la zona oriental sigui menys desenvolupada. Hi ha nuclis econòmicament benestants a Saxònia. I hi ha zones que estan molt de moda a Berlín que abans eren del Berlín Oriental, i molts alemanys més joves que jo ni ho saben.

Markus Wolf, cap dels espies de la RDA durant dècades, va escriure la seva biografia. Quaderns Crema la va traduir al català, fa uns quinze anys. Hi diu: “La RDA era una nova mena de societat perquè no es tornessin a repetir mai més els crims alemanys del passat. Com la majoria d’alemanys, eren disciplinats fins a l’excés. El nostre bàndol va lluitar contra el sorgiment del feixisme, però la combinació de socialisme i llibertat va fracassar totalment. Va patir molta gent i la vida era dura”. Què li sembla?

La RDA va néixer amb la voluntat de ser una Alemanya millor, l’Alemanya del futur, amb molt entusiasme de la gent socialista i comunista, que venien de la tradició de l’antifeixisme. Del feixisme no en deien nacionalsocialisme perquè no volien una associació inconvenient. Feixisme per ells era la dictadura de capital monopolista, i, per tant, anticapitalisme i antifeixisme anaven a l’uníson. Deien que ells no tenien res a veure amb l’extermini dels jueus i no van fer cap gest amb Israel, al contrari. Aquest entusiasme inicial amb el temps va derivar en un país gris, molt gris, i l’antifeixisme va quedar com una doctrina d’estat que la gent s’havia d’empassar a les escoles i de la qual no es podia dir res en contra...

Gent que de cop i volta va ser posada en contacte amb el consum. El 1999, deu anys després de la caiguda del Mur, vaig entrevistar dues ciutadanes de la RDA i em van explicar una escena que no he oblidat. Els diumenges a la tarda es reunien un grup d’amics al pis d’un i feien exposicions de pintura al passadís o vetllades de poesia. En caure el Mur no es van tornar a reunir mai més.

Molta gent se’n va anar a viure a la RFA. Un dels primers motius per introduir el marc a la banda oriental va ser: “Enviem la moneda cap allà, perquè si no vindrà la gent cap aquí”. És molt important, el que vostè diu, perquè a la gent de l’Alemanya Oriental se’ls va ensorrar de cop tota una experiència vital de 40 anys. I això ha marcat unes quantes generacions, no perquè estiguessin a favor del règim, sinó perquè hi havia unes maneres de fer. El canvi a la RDA va ser triple: d’una democràcia popular a una de liberal, de l’economia planificada a la competitiva, i, a més, la pèrdua de l’estatalitat. Això és clar que afecta.

Va caure el Mur i Francis Fukuyama va parlar del final de la història.

Durant una època cada vegada més estats es van anar democratitzant i entenc que hi podia haver aquesta idea. Com que jo també sóc historiador, no pensava que la meva professió s’acabés tan ràpidament. [Riu.] Entenc que a l’època el món semblava que fos unipolar, amb els Estats Units i els aliats. Però és evident que no ha sigut així. Ara hi ha molts pols petits que malden per tenir influència, i ni Rússia ni la Xina es qüestionen la victòria del capitalisme, com demostra la seva pròpia política.

Alguns politòlegs de saló diuen que senten una certa nostàlgia d’aquell món bipolar, que era més endreçat.

Sobretot si ets al bàndol més agradable. [Riu.] No, la major part de la població de l’Alemanya Oriental no experimenta aquests sentiments.