Kepa Aulestia: “La independència no seria bona per a Catalunya i seria nefasta per a Euskadi”

Com es veu des del País Basc el que passa a Catalunya?

Amb cautela i distància, i preocupació. És significatiu l’abertzalisme simpàtic amb què tant el PNB com EH Bildu han rebut el moviment sobiranista de Catalunya. Venir i saludar però sense complicar-se la vida, marcant distància. Té una doble explicació. D’una banda, el PNB no voldria animar una via similar a Euskadi per por que li passi el mateix que li passa a CiU electoralment amb ERC, perquè seria una oportunitat important per a EH Bildu. L’altra raó és que EH Bildu s’ha trobat amb molta feina en poc temps. Ha hagut d’assumir responsabilitat institucional sortint de la il·legalitat. I el final d’ETA és un pes mort per a una via independentista, un llast fins i tot per a la mateixa esquerra abertzale. I, a més, pesa la convicció arrelada en la societat basca que amb el sistema de quota i concert estem molt bé.

¿La independència no milloraria els ingressos?

No, gens ni mica. No seria bona per a Catalunya i seria nefasta per a Euskadi, no la podríem sostenir. Avui el sistema de finançament real de l’autonomia basca es basa en una quota, i amb una liquidació en discussió, però la discuteixes tenint tu els diners, no tenint-los Madrid.

Sí, sí, no m’ho recordi.

És la cara oposada a la situació a Catalunya. Això ho percep fins i tot la gent no especialment informada.

Molesta, allà, el procés català?

No hi ha una preocupació de contagi, i això és molt simptomàtic. L’empatia ha sigut molt distant.

Hi ha qui diu que el procés permet oblidar la basquitis catalana.

Als anys 80 molts volíem catalanitzar la política basca, moderar-la, fer-la més pragmàtica... I miràvem amb enveja moltes coses que passaven aquí. Als anys 90 gairebé passava al revés, molts catalans començaven a pensar com Ibarretxe... Mentrestant, la Generalitat es va mantenir molt continguda i CiU més distant que ara el govern basc respecte a aquí. Hi ha hagut una mena de canvi de papers.

¿La desaparició d’ETA ja és irreversible?

Completament. Ni tan sols penso que hi pugui haver el típic ensurt per algun descontrolat. Està amortitzat. No és que ells mateixos s’estiguin autocontrolant, sinó que no hi ha d’on estirar. Em pregunto si realment ETA existeix, des de fa uns quants anys. ¿Existeix o és un símbol o referència que la gent de l’esquerra abertzale manté des de fa molt temps? En aquests moments és una situació completament patètica.

¿El ritme del procés de pau és correcte?

Sí i no. Sóc molt crític amb el pla de pau d’Urkullu. S’haurien de simplificar molt més les coses i fer passos molt concrets i precisos. En inflar el globus de les solucions i establir una gran enginyeria de la pau estàs recreant el conflicte, estàs reinventant la història d’alguna manera. Per exemple, a Euskadi es conviu, i la convivència és una realitat. A Euskadi la gent no viu esperant la pau, estan vivint la pau. Si tu dius que la pau no ha arribat i la convivència tampoc, què s’ha de fer? ¿Donar-nos la mà cada matí? ¿Fins i tot qui manté diferències per la utilització del terror en anys anteriors? Em sembla que aquest és el factor que ara ho pot estar enfosquint tot.

Què falta encara?

Hi ha una ombra que veig difícil de superar: ni ETA ni l’esquerra abertzale es retractaran o faran una autocrítica, i menys encara un reconeixement de culpa del passat. N’hi hauria prou que es quedessin callats. Ja que no es retractaran, que no diguin res. Estic parlant també dels presos. Ho dic per realisme.

Per què m’ha dit que la independència catalana no seria bona?

És que no és possible. No em refereixo a l’argumentari de Rajoy. És una societat molt diversa, i qualsevol procés d’independència obligaria a reduir, a ficar la pluralitat en un embut. Això li restaria riquesa i frescor. Des del punt de vista del desenvolupament de l’economia, dels jocs i estretors amb què haurà de funcionar l’estat del benestar, Espanya no és un llast, com s’ha volgut dir, és una oportunitat. Amb els fluxos financers equilibrats, justos, amb el sistema que s’hagi de revisar, sempre serà molt més positiva i molt més segura Espanya, o, com a mínim, menys arriscada. Els costos de muntar un estat llastarien molts anys l’economia catalana i la capacitat d’atendre els serveis.

La majoria per guanyar la independència sembla que podria existir.

Jo crec que és insuficient. El 9-N va ser una demostració d’empenta impressionant que ningú pot menystenir ni deixar de tenir en compte. Va ser una tercera part del cens virtual. Per molt optimista que un sigui, pot pensar que un 40% de la població vol la independència. Però pensar que aquest 60% pugui ser fàcilment canalitzat cap a aquesta independència sense retorçar i forçar els sentiments seria excessiu. L’estratègia d’Ibarretxe d’una majoria política d’arrossegament, és a dir, una majoria que ho sigui al Parlament, capaç d’arrossegar el 100% de la població, perquè saps que la població no anirà a empadronar-se a Terol... Això em semblaria una aventura enormement arriscada. No crec que això donés lloc a un enfrontament civil o a un conflicte d’identitats cru, però seria enormement empobridor.

Quina solució hi veu?

No crec en la reforma constitucional, en el sentit màgic que se li vol donar. Els problemes no són en la lletra de la Constitució, encara que la Constitució té problemes en la lletra, eh? Penso en una reforma que integri també aquesta tensió. Per exemple, jo crec en un pacte fiscal, amb revisió de quota basca, que inclogués mesures de solidaritat, justícia i lleialtat; obligaria a revisar la quota basca.

Això ho diu a casa seva?

Sí.

I què li diuen?

Què m’han de dir? Som molt conscients que estem en una situació privilegiada. No defensaré que Euskadi perdi el privilegi i l’actual sistema a canvi de res, però sí que ho faria si servís, per exemple, perquè les relacions i els vincles entre Catalunya i la resta de l’Estat s’enfortissin, i també la mateixa situació financera de Catalunya. Sens dubte. Hem de ser molt més francs del que som, la quota no pot ser tabú. No ho pot ser per als bascos, ho hem de dir clarament.

Hi ha molta gent com vostè?

No, però tampoc hi ha raons per demonitzar aquests arguments. Antoni Castells va calcular que els avantatges d’Euskadi, a través de la quota i altres vies, eren relativament idèntics als que anualment perjudicaven en dèficit fiscal i financer Catalunya. Nosaltres tenim un avantatge i no som solidaris amb la resta. En aquest sentit, no som solidaris amb Catalunya. És la veritat.

Expliqui’m la seva evolució. De ser membre d’ETA a ser diputat, Euskadiko Ezkerra, i ara alguns l’acusen directament d’antinacionalista.

No he sigut mai antinacionalista. L’evolució és l’experiència del trànsit del franquisme a la democràcia. Jo crec que allò va marcar una divisió entre els que seguien pensant en vies rupturistes i els que vam començar a pensar en vies reformadores o de moderació. Després et trobes amb l’obstinació de la pluralitat de la mateixa societat. Aleshores, molts dels teus plantejaments sobre simplificació i uniformització unidireccional es van enderrocant. Veus que la pluralitat no és un accident que calgui superar, sinó un factor de riquesa que has d’administrar i que les institucions han d’administrar. Una autonomia pot estar governada per un arc ampli d’opcions. La independència només pot ser governada per l’independentisme.

Per què?

Perquè és absurd pensar que Euskadi o Catalunya desemboquin en un estat propi i aquest estat estigui governat per gent que estigui en contra de l’establiment d’aquest estat. Hi ha sempre una línia de reducció o simplificació del mapa. Ho vas comprenent, i a mi em va marcar molt també la ruptura i la fallida moral en la societat basca per la violència i la persecució.

Per què?

Una sèrie de gent, pel fet de tenir unes opcions polítiques i ideològiques, es van convertir en víctimes davant la indiferència i la distància d’altres opcions. Hi va haver moltes ruptures, i va ser quan vaig començar a veure que al darrere de certs plantejaments, més o menys maximalistes i sobretot molt identitaris, no hi ha coses bones. De vegades hi ha gèrmens d’intolerància. No dic d’intolerància violenta, però sí d’intolerància.

I ara què se sent?

Jo no puc dissimular que sóc basc. No he anat a veure la famosa pel·lícula perquè en tinc 800, de cognoms; no aniré a veure una pel·li de 8 cognoms. Sóc basc i no tindria por de la independència. No marxaria del País Basc. És el meu país i em costa molt sortir d’allà. Però crec que la mateixa societat basca viu tot això de manera molt diferent. Jo tinc quatre filles bascoparlants, però elles saben el que he fet i ho viuen tot d’una manera molt diferent. Política, opinió i periodisme han d’afrontar una realitat en què no tan sols la societat és multidimensional sinó que cada persona és multidimensional.