Els retards a la justícia provoquen una rebaixa "massiva" de condemnes

BarcelonaSet empresaris que han admès pagar diners per abusar de menors explotades sexualment no aniran a la presó, i només hi entraran els tres màxims responsables d'una trama que es va destapar el 2014 i nos'ha jutjat fins aquest any. Una dècada d'espera que la justícia ha compensat als acusats en forma de reducció de condemna. Aquesta sentència de l'Audiència de Múrcia que fa només dos mesos va escandalitzar arreu de l'Estats'explica per una circumstància prou comuna als tribunals. Tot el temps que una causa passa aturada en un jutjat és un temps d’espera angoixant, per les víctimes que busquen un reconeixement i pels acusats que volen defensar-se. Esperar judici moltes vegades vol dir tenir la vida en suspens, i la llei preveu compensar-ho amb una rebaixa de la condemna, que s’aplica a través de l’atenuant de dilacions indegudes.

Ara bé, el col·lapse judicial i els retards crònics han estès l’ús d’aquesta figura prevista per a casos excepcionals fins a fer-la habitual i, a més, el seu abast és inquantificable. De moment, cap estadística judicial recull dades que permetin saber quantes vegades s’aplica aquest atenuant, i encara menys quants casos responen únicament al col·lapse als jutjats. Fonts judicials afegeixen que, com que l’expedient electrònic encara no ha arribat a l’àmbit penal i tots els procediments continuen fent-se en paper, no es pot consultar aquesta dada, que tampoc consta a les estadístiques de la Fiscalia.

Les causes encallades en un jutjat que no pot assumir el volum de feina que li arriba acaben abocades a saldar-se amb penes mínimes per més proves que hi hagi. Això suposa un maldecap per a les acusacions, que veuen frustrada la seva feina durant la investigació i el judici, i també implica allargar el tràngol a les víctimes. Ja ho va advertir el fiscal superior de Catalunya, Francisco Bañeres, en el seu discurs en l’acte d’obertura de l’any judicial, a principis d'octubre. La màxima autoritat de la Fiscalia a Catalunya va aprofitar l'ocasió per advertir que un atenuant pensada per a casos excepcionals s’està aplicant de manera “massiva” a causa dels retards acumulats en la justícia per la falta de mitjans crònica. Això, a la pràctica, empeny a què les condemnes acabin sent molt més petites del que correspondria per al delicte. Amb un atenuant de dilacions, la pena que s’acaba fixant se situa en la meitat més baixa dels llindars que preveu la llei per a aquell delicte. Si es tracta d’un atenuant molt qualificat (perquè la tardança s’ha allargat molt més) o coincideix amb un altre atenuant (com la confessió o la reparació del dany), la pena pot arribar a ser la meitat del mínim que preveu la llei.

Una eina per garantir drets

Amb tot, cal no oblidar que aquest atenuant existeix precisament per garantir els drets dels acusats. "De vegades es veu l'atenuant de dilacions com que «n'està sortint airós, s'està escapolint de la justícia», però són eines que existeixen perquè s'han de contemplar, són drets que tenim tots", apunta el penalista Cristian Carci. Com a advocat, de vegades defensa acusats i d'altres exerceix l'acusació en nom de la víctima, de manera que ha vist els efectes d'aquest atenuant des de les dues bandes de l'estrada. “Per a la defensa és beneficiós, ara bé, l’altra cara de la moneda és que l'acusat ha estat sotmès al procediment més temps del necessari”, diu en remarcar que aquesta figura és un element que protegeix el dret a defensa.

Un dels casos més flagrants amb què s’ha trobat aquest advocat són dues persones a qui defensa i que encara avui esperen data de judici per un presumpte delicte imprudent el 2007 en el seu lloc de feina. Disset anys després estan jubilats i encara no han tingut un judici, però el cas encara no ha prescrit malgrat que ja ha passat més d'una dècada perquè els jutjats han anat fet alguns tràmits en la causa que han mantingut actiu el termini de prescripció.

Des de la perspectiva de l’acusació pública, el fiscal Félix Martín reflexiona també dels efectes negatius que el sobreús d’aquest atenuant implica per als processats. “Com més s’allunya en el temps la resposta penal, es desnaturalitza el càstig”, valora. Insisteix que, per evitar-ho, l’administració ha de posar la justícia “al mateix nivell” que l’agència tributària pel que fa a recursos. De la seva experiència, Martín recorda especialment el cas d’un home per a qui, en l’escrit d’acusació, va demanar que se l’ingressés en un centre de desintoxicació de drogues. El judici va arribar sis anys després, quan l’home ja no era consumidor, havia construït “una vida nova” i tenia un fill petit. Vistos aquests canvis, un cop a judici el fiscal va retirar la petició que se l’ingressés.

Indemnitzacions per l'espera

Les esperes llargues no només afecten els casos penals, i fa uns dies el Tribunal Constitucional (TC) ha resolt a favor que l'administració indemnitzi una dona a qui se li va denegar la prestació de la renda activa d'inserció: ho va recórrer i el judici es va fixar per a tres anys i mig més tard. "No es demanen subsidis per demanar, són persones necessitades. I ha d'esperar tres anys i mig perquè se l'escolti al judici, imagina't com es pot allargar si després hi ha recursos", exposa l'advocat que ha portat el cas, Daniel Sánchez.

Aquest procediment, que va començar en un jutjat social de Sevilla ha acabat amb una sentència del Constitucional que reconeix aquesta demora com una vulneració del seu dret a la tutela judicial efectiva. Com que el retard no és culpa del jutjat, però sí del "funcionament anormal" de l'administració de justícia, el tribunal troba "pertinent i útil" que l'estat l'indemnitzi. L'advocat afegeix que aquesta sentència suposa un precedent que "s'estén a tots els procediments en què hi hagi lentitud, és igual si són laborals, civils, o penals".