Quin recorregut poden tenir les denúncies anònimes contra Errejón?
Juristes apunten que exposar un cas a les xarxes pot contribuir a reparar la víctima malgrat no tenir repercussió penal
BarcelonaEn els darrers dies a la denúncia formal de l'actriu Elisa Mouliaá contra Íñigo Errejón i de l'exconcursant de Gran Hermano Aída Nízar per presumpte assetjament sexual s'hi han anat sumant diverses denúncies anònimes a les xarxes socials d'altres dones que asseguren haver viscut situacions similars amb el fins fa pocs dies portaveu de Sumar al Congrés. Davant d'aquestes acusacions públiques, que Errejón va admetre parcialment al dimitir, l'ARA parla amb quatre juristes per conèixer quines poden ser les implicacions d'aquestes denúncies anònimes.
Per si sola, una denúncia anònima a xarxes socials o a través d'un mitjà de comunicació no tindrà repercussió penal, però pot complir amb altres funcions més enllà d'obrir o no la via judicial. Com valora la magistrada Ana Libertad Laliena, membre de la Asociación de Mujeres Juezas de España, en alguns casos les denúncies públiques, tot i no tenir una conseqüència judicial, han permès a les denunciants "trobar acompanyament i empatia". També creu que l'exposició pública pot ser el primer pas cap a la denúncia i ens fa "aprendre a percebre senyals d'agressions". L'advocada Júlia Humet hi afegeix la utilitat que poden tenir com a reivindicació feminista i per fer prendre consciència. "Hi ha dones que potser no s'atrevirien a exposar-se quan l'agressor és algú conegut, i és una manera de fer que coses surtin a la llum", valora.
Ara bé, si no hi ha una denúncia formal –ja sigui a la policia, a la Fiscalia o al jutjat– la justícia no pot investigar el cas. "No es pot fer res", subratlla el catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona (UB), Jordi Nieva, que afegeix que aquesta denúncia legal no pot ser anònima i l'ha de presentar la víctima. Això passa amb certs delictes, que legalment s'anomenen semipúblics, i entre els quals hi ha tots els delictes contra la llibertat sexual. A diferència del que passa amb els delictes públics, en els quals la justícia sí que pot intervenir si té constància d'una infracció encara que la persona perjudicada no ho denunciï.
Motius per no denunciar
Tot i això, Humet insisteix que no és obligatori denunciar judicialment ni sempre és l'opció més adequada. "La via penal és útil, però no podem ser tan il·lusos de pensar que solucionarem la violència masclista per la via penal", adverteix, i valora que per a un canvi social estructural són més útils mecanismes de denúncia col·lectiva o social.
Amb tot, les acusacions anònimes han despertat crítiques d'alguns sectors que no han dubtat a qüestionar el testimoni de les víctimes pel fet de no haver presentat una denúncia als jutjats, a la policia o a la fiscalia. "Quan denuncies un altre delicte, la gent d'entrada s'ho creu, però sempre hi ha un pes sobre les víctimes de violències masclistes", lamenta Humet. L'advocada planteja una comparació amb altres delictes que, per motius diferents, molt sovint no es denuncien sense que això sigui motiu de qüestionament: per exemple, si ens roben la cartera, però només hi dúiem 10 euros i ni tan sols hi havia el DNI, probablement optarem per no denunciar-ho tenint en compte les hores que ens suposarà el procediment.
El magistrat Joaquim Bosch recorda que es calcula que el 90% de delictes sexuals no s'arriben a denunciar, i apunta que cal tenir en compte que "passar per un procés judicial amb la càrrega penal d’acusar pot ser traumàtic". A això s'hi suma que moltes vegades la intenció de la denúncia és exposar la situació més que buscar una condemna: "Moltes dones no volen una condemna penal o una pena de presó, però sí explicar el que els han fet".
Hi coincideix Humet, que durant la seva carrera ha vist "mil motius" pels quals una dona no vol denunciar un delicte sexual, que poden tenir a veure amb la por de no ser cregudes però també amb el desgast i el cost econòmic d'un procediment. "Han patit molt en silenci i en secret, i el que necessiten és fer-ho públic, sense esperar un càstig", afegeix.
Entre el delicte i l'abús de poder
Nieva fa la reflexió que el dret penal "només s'ocupa d'allò més greu", i, en canvi, critica que s'ha "normalitzat que si no s’activa la via penal sembla que no hagi passat res". En aquest sentit, afegeix que "hi ha comportaments reprovables, però que no tenen transcendència penal i també són importants".
Bosch adverteix que la "frontera entre el delicte i l'abús de poder pot ser molt difusa, sobretot en àmbits polítics en què els dirigents poden tenir molta capacitat d'exercir poder per mantenir relacions personals de tipus abusiu". Per això, veu clau la implicació de les organitzacions polítiques a l'hora d'establir protocols de prevenció, un aspecte a què estan obligades a través de la llei del només sí és sí, malgrat que, com recorda Bosch, la majoria de partits polítics "encara no han implementat protocols efectius".
Tant a Nieva com a Bosch els preocupa que es puguin difondre acusacions difamatòries sense proves, un perill inherent a les xarxes socials. Ara bé, el magistrat recorda que davant d'aquesta probabilitat "no hi ha indefensió", perquè Errejón, com qualsevol altra persona, podria presentar una querella per calúmnies si considera que se li està atribuint un delicte que no ha comès. Per la seva banda, Laliena afegeix que quan la denúncia s'exposa en un canal obert com les xarxes socials també hi ha risc que alguns comentaris busquin banalitzar la denúncia o revictimitzar la denunciant.
