BarcelonaQuan pensem en una metgessa o metge de família la primera imatge que ens ve al cap és la dels professionals que exerceixen als ambulatoris de tot el país. Són la primera línia de l'atenció mèdica a la ciutadania i el referent de salut més proper per a la majoria de la població. Però els metges de família també són qui s'encarreguen de l'atenció pal·liativa o els que vetllen per la salut dels interns de les presons, per posar algun exemple. Aquestes altres cares no tan visibles de l'atenció primària s'han posat en relleu aquest octubre en el 29è Congrés d'Atenció Primària de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC). Una d'elles és Chusa Javierre, que fa 21 anys que treballa com a metgessa de família a la presó de Ponent de Lleida.
¿Ser metgessa a la presó és una vocació que es tria?
— No es tria. És un món completament desconegut, oblidat. Jo abans ni em plantejava que en una presó hi pogués haver tants metges o infermeres. A mi l'oportunitat de treballar-hi em va arribar de manera fortuïta, pel boca-orella. Al principi tenia por, perquè no sabia què era una presó. Quan comences t'adones que no és el mateix que al carrer, però és molt bonic treballar amb aquest tipus de persones. No fas només de metge, de vegades també fas de psicòleg o d'intermediari amb la direcció.
Què creu que cal per ser metge de presons?
— La medicina del carrer és molt diferent, es crea un vincle molt més intens i més paternalista. Aquí aquest vincle no existeix de la mateixa manera, però sí que es crea una relació, tot i que no pots oblidar que això és una presó. Potser no cal que tinguis unes característiques especials, però t'han d'agradar aquest tipus de pacients; la comoditat que tens al CAP és diferent. Aquí són gent que tenen les necessitats habituals de qualsevol pacient, però també unes altres que has d’arribar a comprendre: tenen problemes de salut i moltes vegades també d'addiccions.
Quines són les patologies més freqüents que us trobeu?
— Una patologia dual, on hi ha una part psiquiàtrica derivada del consum de tòxics; també hepatitis, VIH, problemes de salut mental i altres malalties orgàniques. Les tractem igual que ho faríem fora de la presó. Fins i tot millor, perquè mentre són aquí els podem oferir un tractament de manera més dirigida i més específica. Hi ha una infermera de psiquiatria i un psicòleg o psiquiatre, que és l’especialista, però nosaltres com a metges de família som la base de la piràmide, som qui pautem la medicació i fem el cribatge per saber si el que preval és un problema de salut mental o un altre tipus de malaltia.
¿Es pensa prou en l'àmbit de la salut a l'hora de dissenyar els itineraris de tractament penitenciari?
— Sí, s'estableix molta sinergia amb l’equip de tractament i l’equip mèdic. Es fan molts controls i seguiment i també moltes reunions.
Com ha influït que ara els metges de la presó depenguin de l'ICS?
— Des que l'ICS s'ha fet càrrec de presons, la nostra sanitat penitenciària ha millorat, ens hem posat al dia de tot. Fem medicina familiar i comunitària, tractem els reclusos com qualsevol altra persona del carrer. Tots els programes es fan de la mateixa manera que al carrer. Abans ens quedàvem amb analítiques i controls, però no es podia fer un itinerari amb pacients crònics o eren molt limitats, no podíem expandir la nostra feina amb programes comunitaris, estàvem limitats.
¿Això també ajuda a fer el seguiment després?
— Tots els reclusos formen part dels programes de salut i comunitaris que existeixen per a la població i quan surten en llibertat, tenim una infermera d’enllaç que connecta l'intern amb el món exterior i fa la derivació corresponent amb els recursos de la zona on viurà aquesta persona. Tenim en compte si necessita control psiquiàtric, tractament per a una hipertensió, per a diabetis: quan surten d’aquí, surten amb tot organitzat. Tenen la seva targeta sanitària i tot el que necessiten al carrer, sempre que ells ho vulguin.
Com influeix en el tractament de malalties comunes el fet que el pacient visqui entre reixes?
— No és el mateix que a casa, òbviament, però la presó ja ofereix dietes, controls específics: un diabètic o un hipertens no ha de ser cap problema, al contrari. Aquí estan en un mòdul i tenen control continu. Estan més controlats aquí que quan surten al carrer. Quan surten el que menys els preocupa és anar al metge. També oferim xerrades i intentem fomentar que s'impliquin en la seva salut. Per exemple, amb un programa per deixar de fumar que penses: "Quina utopia!" Però n’hi ha molts per a qui el fet de tenir un objectiu i coses per fer on agafar-se és importantíssim.
¿Es pensa igual en la salut de les dones?
— Lleida té un mòdul de dones que encara no estan complint condemna, amb una trentena d'internes. Disposem també d'una llevadora i de ginecòleg. Elles arrosseguen situacions especials, tenen fills fora, que cuiden els serveis socials o els avis; són històries tristes, una mica diferents, però les cuidem igual que la resta de mòduls, perquè tenen les mateixes necessitats.
¿La pandèmia també va passar factura a la salut a les presons?
— La pandèmia va ser dura a tot arreu, però a les presons encara més: persones privades de llibertat a les quals els afegien privar-les d'encara més llibertat. Va servir molt perquè els reclusos sabessin contenir-se de veritat de moltes coses, perquè haver d'aïllar volia dir mantenir una persona en una cel·la durant 10 dies sense sortir i els neguits, les angoixes, en aquestes situacions, creixen. Va ser una molt mala època, però a la vegada molt bona perquè ens van sorprendre molt: al principi vam pensar que potser hi hauria motins, però van aguantar moltíssim i en l'àmbit de salut no vam tenir casos greus i, si n'hi havia, els derivàvem a unitats covid i de l'Hospital de Terrassa.
¿Us ha fet canviar la manera de treballar?
— Si la manera de treballar ja era curosa abans, ara encara ho és més, ens hem tornat tots més curosos.
Què caldria millorar en l'atenció sanitària als presos?
— En l'àmbit de presons caldria millorar l'equip de salut mental, que està molt bé, però ho necessitem molt. Ens aniria molt bé disposar d’un altre psiquiatre, més controls i avaluacions... Però al carrer també passa, també hi ha limitacions. També calen millores pel que fa a les instal·lacions: la de Ponent és una de les presons més velles i el mòdul d'infermeria se’ns ha fet petit, necessitaríem un espai més gran per als metges de família, un espai més gran per poder treballar la salut mental i més professionals. Tenim cobert el dia a dia, però quan falla quelcom ens quedem coixos, igual que al carrer. Tot i això, la qualitat és alta, fa temps que hem aconseguit introduir la medicina comunitària dins de les presons, i això ja és tota una fita, n'estic molt orgullosa. Aquí ningú et diu que ho has fet molt bé, com al carrer, però jo tinc aquesta satisfacció, molt.