Núria Terribas: "La persona té dret a rebutjar un tractament mèdic, sigui el que sigui"

BarcelonaLa jurista Núria Terribas està especialitzada en bioètica. És directora de la Fundació Víctor Grífols i vicepresidenta del Comitè de Bioètica de Catalunya, des d'on s'encarrega de casos biomèdics i sanitaris que es veuen afectats pels valors personals o socials, com el que aquest dimarts va motivar una condemna de la justícia europea a Espanya per una transfusió de sang a una dona testimoni de Jehovà. En aquest cas, la pacient havia signat un document de voluntats anticipades en què s'hi negava. Catalunya és el territori de l’Estat que té més voluntats anticipades registrades, més de 100.000, amb les quals es pot deixar constància de molts altres aspectes.

Què passa quan un pacient no vol rebre un tractament que li pot salvar la vida?

— Si està escrit, s’ha de respectar encara que s’hi jugui la vida. S’ha de respectar per sobre del criteri mèdic, perquè és la voluntat de la persona. En casos de final de vida, el TEDH també s’ha pronunciat dient que el dret a la vida és fonamental, però no està per sobre de la dignitat individual i la voluntat de la persona.

Com es garanteix que es respecti la voluntat dels pacients?

— Els documents de voluntats anticipades tenen sentit per això, perquè quan no em pugui expressar es respecti allò que he escrit. Jo defenso que el respecte a l’autonomia ha de passar per no imposar la moral o creença pròpia per sobre de la del pacient, que és un ésser autònom. Això encara costa molt, perquè molts professionals encara estan formats en què la vida s’ha de salvar a tot preu i està per sobre de tot.

Es pot renunciar per escrit a qualsevol tractament?

— La llei d'autonomia del pacient diu que la persona té dret a rebutjar un tractament mèdic, sigui el que sigui. Molta gent té clar que arribada la situació de cert deteriorament no vol que el maregin amb proves invasives i més tractament.

I els metges com ho entomen?

— Falta cultura de respecte al criteri d’autonomia del pacient. Hem avançat bastant els últims 15 o 20 anys, però encara hi ha paternalisme mèdic. De vegades els costa acceptar que decideixin en contra del seu criteri. Un altre cas és el consentiment informat, te’l donen per signar sense que el puguis llegir, fins i tot amb una tablet. Hem d’aixecar una mica el nivell, que hi hagi més formació deontològica i que la ciutadania sigui més reivindicativa i demani que li expliquin coses.

Quan un pacient declina un tractament, els metges solen insistir en el seu consell?

— Es donen casos en què insisteixen, intenten persuadir la persona o la seva família. De vegades no té gaire sentit, i en diem obstinació terapèutica. Algunes vegades s’hi barregen altres coses. Per exemple, un pacient de càncer que ha provat diferents tractaments i han fallat, i encara el volen convèncer de provar un assaig clínic d'un medicament nou, quan potser el que hi ha és interès del metge o de l’hospital per reclutar pacients per a l’assaig.

En el cas de la sentència d’ahir, l’equip mèdic va arribar a demanar un aval a un jutge abans de fer una transfusió. Què n’opina?

— Consultar el jutge no deixa de ser una mesura defensiva. El metge ja sap què ha de fer, el jutge poc podrà aconsellar a nivell mèdic. Tampoc es tracta de coneixement mèdic, sinó de respectar una decisió del pacient que ha deixat per escrit. Quan un professional es troba amb un cas incòmode, els comitès d’ètica que tenim als hospitals ens reunim d’urgència.

Què passa quan el rebuig a un tractament no està per escrit?

— L'escrit és important quan la persona ja no està facultada. Si està plenament conscient, el més important és el que digui en el moment. Les transfusions de sang, com en el cas d’ahir, moltes vegades es fan en situacions d’urgència. Si en un cas així la persona no havia fet cap document i està inconscient, però hi ha un familiar que diu que són testimonis de Jehovà, això no serveix. Si no ho diu la persona, primaria el criteri mèdic.

En quins altres casos passa per davant l’opinió del metge?

— La llei diu que primer decideix el pacient, si està en condicions. Si no, el document de voluntats anticipades, i si no existeix es delega als familiars. El metge decidirà si no hi ha ningú, per exemple si no localitzen els familiars d’un ferit en un accident i necessita una intervenció urgent. A les UCI és un conflicte diari, s’han de prendre decisions sobre la marxa i els metges intensivistes prenen cada dia moltes decisions, han de ponderar i parlar amb els familiars.

Hi ha altres límits quan decideixen terceres persones?

— Quan la decisió la pren un pare respecte d’un fill menor. Amb nens sempre s’ha de prioritzar el bé del menor, fins i tot si el pare digués que són testimonis de Jehovà, que són els qui més fan servir les voluntats anticipades per evitar transfusions de sang. Normalment, els protocols que molts hospitals tenen ja ho preveuen, i s’informa el jutge per si després hi ha algun problema legal. També pot passar amb adults que la decisió familiar entri en conflicte amb el bé de la persona. En casos en què es confronta dret a la vida amb decisió d’un tercer, s’ha de mirar bé i consultar el comitè ètic.