Europa condemna Espanya a indemnitzar una testimoni de Jehovà que va rebre una transfusió de sang
La dona havia declinat aquest tractament per escrit
El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha condemnat Espanya a indemnitzar una dona testimoni de Jehovà que en contra de la seva voluntat va rebre una transfusió de sang durant una cirurgia d'urgència. Els fets es remunten al 2018, quan la pacient, veïna de Sòria, va ser intervinguda d'urgència per un tumor a l'úter a l'Hospital La Paz de Madrid i va rebre tres transfusions de sang, malgrat que ella havia certificat per escrit que declinava aquest tractament per motius religiosos. Per aquest motiu el tribunal ha dictaminat que se li van vulnerar el dret al respecte a la vida privada i familiar i a la llibertat de pensament, consciència i religió. La sentència estipula que l'Estat l'haurà d'indemnitzar amb 12.000 euros per danys i abonar-li 14.000 euros més pels costos del procediment.
La sentència del TEDH detalla que per arribar fins a aquest punt el mecanisme per garantir l'autonomia dels pacients dins del sistema sanitari espanyol va fallar en diversos moments: la dona va ser diagnosticada d'un mioma uterí i a l'Hospital Santa Bárbara de Sòria se li va aconsellar sotmetre's a una histerectomia (extracció de l'úter) i a una doble salpingectomia (extirpació de les dues trompes de Fal·lopi i els dos ovaris). Ella va acceptar passar per quiròfan, però va advertir que declinava rebre cap transfusió de sang per motius religiosos i en va deixar constància amb una directiva mèdica avançada i una declaració de voluntats anticipades. Ara bé, per motius que no s'han aclarit la directiva no es va adjuntar mai al seu arxiu mèdic de l'hospital.
Un any més tard el tumor se li va fer més gran i la dona va haver d'anar a urgències a l'hospital de Sòria, on va quedar ingressada en estat greu. Allà un ginecòleg va comentar amb ella l'opció de rebre una transfusió de sang, però ella ho va rebutjar i va fer-ho constar al document de consentiment informat de l'hospital, que en aquest cas sí que es va incorporar a l'expedient mèdic de la pacient a l'hospital. L'endemà la dona havia empitjorat, motiu pel qual es va decidir traslladar-la a l'Hospital La Paz de Madrid, on se li podien oferir tractaments que no impliquessin transfusions de sang. Els sanitaris van advertir la pacient que temien que abans d'arribar al centre hospitalari pogués patir un col·lapse circulatori o una aturada cardíaca, però la dona es va mantenir en la seva decisió i va tornar a informar de la seva negativa a la transfusió.
Decisió d'un jutge de guàrdia
Mentre la duien a Madrid en ambulància, tres anestesiòlegs de La Paz van enviar un fax al jutge de guàrdia de la ciutat on informaven que la pacient havia rebutjat "tota mena de tractament" i preguntaven al jutge com actuar quan arribés. Basant-se únicament en el fax, el jutge va advertir que no tenien una “prova fefaent” que la pacient es negués a rebre tractament mèdic com indicava el missatge, que no adjuntava cap dels documents que havia formalitzat la dona. D'aquesta manera, en una interlocutòria en què citava doctrina del Tribunal Constitucional sobre el dret a la vida, va autoritzar que tractessin la pacient "amb les mesures mèdiques i quirúrgiques necessàries per salvar-li la vida".
La dona, que era a l'ambulància, no tenia constància que els metges haguessin fet aquesta consulta ni que el jutge hagués donat aquella instrucció. Va arribar a l'Hospital de La Paz conscient, però com que havia sagnat molt i hi havia risc que perdés la vida l'equip va tractar-ho com una emergència mèdica: no es va seguir el procediment habitual per buscar el consentiment informat als procediments quirúrgics, la pacient no va presentar cap document on es negués a una transfusió de sang, ni va fer referència a la directiva mèdica que havia signat i que, igualment, no era a l'expedient físic que es va enviar amb ella des de Sòria. El personal de l'hospital tampoc va consultar el registre estatal de directives mèdiques anticipades, on sí que constava la de la pacient. Amb tot, la dona va creure que la tractarien respectant la seva voluntat i va entrar a quiròfan amb anestèsia total sense que l'informessin de quina intervenció concreta li anaven a fer.
Durant l'operació va necessitar tres transfusions de glòbuls vermells, que se li van efectuar. Aquesta acció no es va comunicar al marit de la pacient fins una hora més tard. Pel que fa a la dona, no va ser fins a l'endemà que se la va informar de la decisió del jutge de guàrdia, de la cirurgia a la qual se l'havia sotmès i de les transfusions de sang que se li havien fet.
Per tot plegat, la sentència del TEDH no qüestiona els mecanismes a Espanya per garantir l'autonomia dels pacients dins del sistema sanitari, però resol que en aquest cas el procediment va fallar. D'una banda, el jutge que va autoritzar la intervenció no tenia tota la informació sobre la pacient, i de l'altra, ni la dona ni ningú del seu entorn estava al corrent de la decisió del jutge en el moment de l'operació. El TEDH considera que no es va abordar de manera adequada la capacitat de la dona per prendre una decisió, i creu que el sistema va fallar per a aquesta dona, que retreu que els seus desitjos van quedar "anul·lats". En una declaració escrita al TEDH, ella mateixa va definir que havia viscut les transfusions: "Com una violació de la meva persona, una cosa repugnant, molt, molt dolenta”.
