Junqueras l'hipnotitzador

Barcelona"És l’efecte Junqueras. Realment ens esperàvem que hi vindria gent, però tampoc tanta". La responsable de l’acte intenta ordenar l’excés de professors, organitzadors i mitjans de comunicació arremolinats al vestíbul de l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona mentre va fent ullades nervioses cap al carrer, aviam si per fi arriba. Oriol Junqueras és el convidat d’excepció d’avui. Ve a fer de voluntari del Programa d’Educació Financera a les Escoles Catalanes (EFEC), un programa d’educació en economia bàsica que aquest any ja ha fet 3.500 tallers en més de 300 escoles.

"Ja el veig", diu una altra professora que l’observa arribar de lluny, amb el caminar tranquil i les mans a les butxaques. A l’Institut Milà i Fontanals del Raval, el 90% dels alumnes són de famílies d’origen estranger. Pakistaneses, dominicanes, indis i marroquines de quart d’ESO esperen Junqueras a la minúscula biblioteca del centre. "Creo que es el alcalde", em respon un noi quan li pregunto si sap qui vindrà avui. "Dónde vas, atontao! Es el que quiere ser president de la Generalitat", li respon un altre. La noia marroquina del darrere els mira amb condescendència. Ella sap qui és però no s’hi fica.

Quan finalment entra per fer la classe, les càmeres se li tiren a sobre un segon cop i Junqueras els esbronca, "feu més soroll els periodistes que qualsevol alumne", i els alumnes es fan cops de colze dient-se, mira, els 'xungos' ja no som nosaltres, aquest home comença bé. La classe d’economia d’avui va d’impostos. De recaptar i repartir. Amb veu clara i la cantarella tediosa habitual, Junqueras reparteix la mirada entre tots els alumnes igual i els explica què és el diner, què són els impostos i per què és tan important repartir bé els recursos. Quan Junqueras veu que els nois i noies desconnecten com ho fan tots els adolescents amb qualsevol tema, els etziba un "fins aquí s’entén, oi?", i fa una pausa dramàtica. Sap quan callar i quan parlar. Quan ensenyar i quan amagar. I ho fa quan vol atrapar l’atenció de l’alumnat i ho fa també per als periodistes, a qui ens donarà material sense que es noti. Quan proclama que "si l’estat no estima la gent, la gent no estima l’estat", està parlant de Catalunya i Espanya, però no ho està dient. Quan diu que "els estats molt egoistes es tornen pobres" està parlant d’Espanya respecte a Catalunya, però no ho està dient. Quan afirma contundent que "per això és tan important que els recursos tornin a la seva gent" està parlant de tot això sense dir-ho. Perquè això d’avui és una classe d’economia però no ho és. És una declaració política però no ho és. I Junqueras és professor però és polític. Ser i no ser. La presència i l’absència. Ensenyar i amagar. I fer-ho barrejant el tedi i el cop d’efecte.

Al final de la classe, Junqueras parla de llengües i llueix el seu desbordant coneixement sobre urdú, panjabi, gaèlic, suec, català... per acabar rematant que abans totes aquestes llengües n’eren una de sola. "Abans érem tots un sol poble, això vol dir que si volem ens podem entendre". I els nanos s’aixequen, els periodistes fan més fotos i ell no ha dit res i ho ha dit tot. I en sortir, una de les responsables del centre el veu marxar, el caminar tranquil, les mans a les butxaques, i diu "No sé com s’ho ha fet, però els ha hipnotitzat".